Yeruldelgger, muertos en la estepa, de Ian Manook

Una novel·la veritablement impactant per la trama policíaca i le denúncia directa d’una societat en la que el crim és normalitat i la corrupció domina les institucions de poder. En la centralitat de l’argument dues visions del respecte a la vida. I és precisament el poc respecte a la vida de les persones per part del poder policial i económic la raó que fa llençar-se a l’aventura de descobrir els culpables corruptes i criminals. Un policia des de la seva feina complidor i defensor de les persones es troba immers en més d’un cas criminal que porta a pensar que la culpabilitat cau sobre el seu superior i l’home més ric de la contrada. Una sèrie de situacions socials en les que la disbauxa era motiu d’enriquiment i a la vegada oportunitat de venjances. L’inspector Yeruldelgger es llença a la investigación i per la seva dedicació i manera d’actuar desperta la sospita que té motius per investigar el seu superior i els còmplices que l’acompanyen i és apartat i desautoritzat. Francament una sèrie de situacions criminals i repugnants li donen a la novel·la un caire de novel·la negra però amb l’esperança, malgrat les moltes situacions contràries, de que es faci finalment la llum. En el desenvolupament de l’argument les desventures del policia i els seus col·laboradors topen davant per davant amb la mort, que fa pensar en un final favorable als criminals, però una circumstància d’una gran qualitat humana amb transcendència, podem dir, divina, il·lumina l’inspector que retroba la seva pau interior, encara que en algunes situacions oblida les ensenyances rebudes però que el seu subconscient li recorden. Òbviament que algunes decissions de l’inspector porten una gran càrrega d’odi, però que mesurada humanament comparada amb la inhumanitat dels crims descoberts, li donen una part de raó, perquè un dels màxims culpables mort en mans de la mateixa moneda amb que matava les seves víctimes. Una lluita difícil i perillosa per la realitat d’una societat dominada per l’odi i per l’enriquiment personal amb l’argument que la mort de l’altre és la raó de la teva fortuna. Una novel·la que fa pensar en la realitat del món totalment desequilibrat, però que malgrat tot existeixen forces i persones amb capacitat de lluita i d’èxit. La necessitat de justícia social i la defensa de la vida creen situacions i mouen persones coherents i dignes per enfrontar-se al mal, independentment dels riscos que la seva vida pugui patir, amb el convenciment que existeix una força desconeguda que empeny a conquerir una societat més justa, posant al descobert als corruptes i criminals. Una novel·la que en la lectura de certes pàgines causa un veritable malestar però que una vegada llegida esdevé una denúncia dels corruptors criminals i un recolzament als lluitadors per la pau que estan disposats a donar la seva vida perquè la societat pugui gaudir-la. No és una novel·la de fons religiós però sí d’espiritualitat hindú que valora els fets, les seves circumstàncies i com les persones poden lluitar per la pau.

Transcendència poètica d’una escultura

El sentiment humà, arrelat a la terra assaonat amb passió, sent l’atracció emotiva de l’infinit. És la grandesa de la persona, microcosmos de l’univers, que gaudeix la capacitat de sentir el missatge de veritat d’un amor, arbre d’un jardí terrenal, amb projecció envers un altre jardí  d’amor de la veritat ascendent més enllà del temps. El desig és la força de l’esperit humà, que navega l’univers forjant la identitat de la seva personalitat, i descobreix que les seves arrels endinsades en la terra xuclen una saba que evapora la matèria transportant-la volant entre les estrelles i se n’adona que la identitat humana gaudeix d’una projecció divina. Senzillament s’ha adonat que jugant amb el fang de la terra pot esdevenir imatge d’una dimensió ultraterrenal. El ser humà descobreix la seva capacitat creativa que converteix la seva vida en una aspiració constant de la transcendència. Viu l’art perquè ell és art i vol dialogar sobre els misteris de l’art. El gran mistèri es fa present quan de la matèria brolla un missatge de l’esperit. En la història de la humanitat l’escultura ha estat embaixadora en tot els temps dels grans misteris de la natura. I des de la seva antigor sempre amb una ascendència sublim vers lo diví. I aquesta condició constant esdevé cada dia motiu de sorpreses i catapulta de desitjos. La creació artística sublima i enriqueix totes les facultats i capacitats humanes. És la projecció de la persona envers la sublimació divina. Estant la matèria arrelada a la terra sent aquest pessigolleix en la seva carn que  llença el ser humà a un altre espai inmaterial. I aquest sentiment esdevé una obra d’art dialogant amb el seu entorn. Una escultura de Josep Plandiura es converteix en la paraula que desvetlla el desig. El ferro esdevingut paraula i la paraula passió en el diàleg amb l’entorn. Les escultures de Plandiura són missatges que necessiten el sol, l’aire i la pluja per convèncer a qui tocant de peus a terra les contempla perquè són aquella saó humana que converteix la matèria en esperit i l’home i la dona projecten la seva imatge a l’espai infinit. L’escultura de Josep Plandiura que dóna la benvinguda a l’arribada a Parets del Vallès és un crit que sense deixar de caminar tocant de peus a terra proclama que et mous en un espai, que com un atleta olímpic no pot perdre temps per assolir la medalla, ha de mirar molt alt per abastar-la  i ha de ser fort perquè els déus de l’Olimp li pengin per poder-la gaudir i ser declarat guanyador en l’esport de la vida. Una escultura, la de Josep Plandiura a una de les entrades de Parets, que recorda la veritat de la convivència humana del poble. Parets és l’escultura que defineix la capacitat creativa de cada paretà i dels seus visitants.

La llei no pot matar els sentiments

Una llei que no respecta els sentiments de les persones és una lei antinatura. Una estelada és una bandera basada en el sentiment d’un poble. La policia ha de ser garantia d’ordre, no repressora. I la política del PP en aquest sentit és repressora. Expulsar i multar dos seguidors d’un equip perquè mostraven l’estelada abans del partit de la final de rugby de la Copa del rei, jugat a Valladolid, és una demostració més de la hipocresia d’una política que diu allargar la mà mentre amb els fets és incapaç de dialogar amb les persones que obertament manifesten els seus sentiments. Una competició esportiva, si alguna bona qualitat manifesta, és precisament els sentiments d’una col·lectivitat, d’un poble. Negar el dret a manifestar-se emotivament és negar el dret a ser persona. I aquesta manera d’actuar no és constiutucional perquè és inhumana. La resposta de la col·lectivitat represaliada policialment no podia ser més contundent i definitòria, esportivament, guanyant el Campionat d’Espanya un equip català, el Santboiana. Un resultat que evidencia la feblesa social i humana de la política espanyola del PP en el govern. Onejar una estelada i xiular l’himne en una final de Copa i no en un camp català, sinò al centre de castella, no és res més que un toc d’atenció a la política espanyola que se serveix apassionadament per matar la identitat d’un poble que porta més de tres cents anys ressistint amb les armes del respecte democràtic. La política dels partits estatals espanyols no entenen els missatges de la gent i per a ells la passió i els sentiments només poden  tenir una direcció “la sagrada unidad de España”. Una altra contradicció per què la religió cristiana, predominant a la Pell de Brau, defensa el dret a la llibertat de les persones i dels pobles. És inversemblant emprar els sentiments per negar els drets que els mateixos sentiments són. Per què manifestar alló que sent una persona és una acció natural i actuar contra la naturalesa és un greu greuge contra la humanitat. No hi ha cap llei al món que lícitament pugui prohibir la manifestació dels sentiments d’una persona envers el seu poble. Servir-se de l’esport com instrument d’esclavatge és negar-li la seva filosofia i pedagogia instrumentalitzant-lo per dividir i anul·lar. Sortosament a Catalunya existeix un concepte de l’esport com  configurador social al servei del pensament i sentiment de les persones. I aquesta pedagogia Espanya, dissortadament no l’enten. Què ha aportat Catalunya a l’esport espanyol? Seria bo que els polítics i els especialistes de l’esport llegissin acuradament la història. Una senzilla pregunta: qui va constituir el COE i a on i per què? Coneixen els espanyols aquest fet? Una altra, important però no tant, coneixen qui va fundar el Reial Madrid de Futbol? No cal seguir, són moltes les raons que la política espanyola hauria de tenir en compte respecte a la solidaritat catalana a tots nivells en relació amb tots els pobles d’Espanya. L’esport, en el marc de la història, també farà Catalunya independent perquè cap llei pot matar els sentiments dels pobles.