Una novel·la veritablement impactant per la trama policíaca i
le denúncia directa d’una societat en la que el crim és normalitat i la corrupció
domina les institucions de poder. En la centralitat de l’argument dues visions
del respecte a la vida. I és precisament el poc respecte a la vida de les
persones per part del poder policial i económic la raó que fa llençar-se a l’aventura
de descobrir els culpables corruptes i criminals. Un policia des de la seva
feina complidor i defensor de les persones es troba immers en més d’un cas
criminal que porta a pensar que la culpabilitat cau sobre el seu superior i l’home
més ric de la contrada. Una sèrie de situacions socials en les que la disbauxa
era motiu d’enriquiment i a la vegada oportunitat de venjances. L’inspector Yeruldelgger
es llença a la investigación i per la seva dedicació i manera d’actuar desperta
la sospita que té motius per investigar el seu superior i els còmplices que l’acompanyen
i és apartat i desautoritzat. Francament una sèrie de situacions criminals i
repugnants li donen a la novel·la un caire de novel·la negra però amb l’esperança,
malgrat les moltes situacions contràries, de que es faci finalment la llum. En
el desenvolupament de l’argument les desventures del policia i els seus
col·laboradors topen davant per davant amb la mort, que fa pensar en un final
favorable als criminals, però una circumstància d’una gran qualitat humana amb transcendència,
podem dir, divina, il·lumina l’inspector que retroba la seva pau interior, encara
que en algunes situacions oblida les ensenyances rebudes però que el seu
subconscient li recorden. Òbviament que algunes decissions de l’inspector
porten una gran càrrega d’odi, però que mesurada humanament comparada amb la
inhumanitat dels crims descoberts, li donen una part de raó, perquè un dels
màxims culpables mort en mans de la mateixa moneda amb que matava les seves
víctimes. Una lluita difícil i perillosa per la realitat d’una societat
dominada per l’odi i per l’enriquiment personal amb l’argument que la mort de l’altre
és la raó de la teva fortuna. Una novel·la que fa pensar en la realitat del món
totalment desequilibrat, però que malgrat tot existeixen forces i persones amb
capacitat de lluita i d’èxit. La necessitat de justícia social i la defensa de
la vida creen situacions i mouen persones coherents i dignes per enfrontar-se
al mal, independentment dels riscos que la seva vida pugui patir, amb el
convenciment que existeix una força desconeguda que empeny a conquerir una
societat més justa, posant al descobert als corruptes i criminals. Una novel·la
que en la lectura de certes pàgines causa un veritable malestar però que una
vegada llegida esdevé una denúncia dels corruptors criminals i un recolzament
als lluitadors per la pau que estan disposats a donar la seva vida perquè la
societat pugui gaudir-la. No és una novel·la de fons religiós però sí d’espiritualitat
hindú que valora els fets, les seves circumstàncies i com les persones poden
lluitar per la pau.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
dijous, 4 de maig de 2017
dilluns, 1 de maig de 2017
Transcendència poètica d’una escultura
El sentiment humà, arrelat a la terra assaonat amb passió,
sent l’atracció emotiva de l’infinit. És la grandesa de la persona, microcosmos
de l’univers, que gaudeix la capacitat de sentir el missatge de veritat d’un
amor, arbre d’un jardí terrenal, amb projecció envers un altre jardí d’amor de la veritat ascendent més enllà del
temps. El desig és la força de l’esperit humà, que navega l’univers forjant la
identitat de la seva personalitat, i descobreix que les seves arrels endinsades
en la terra xuclen una saba que evapora la matèria transportant-la volant entre
les estrelles i se n’adona que la identitat humana gaudeix d’una projecció
divina. Senzillament s’ha adonat que jugant amb el fang de la terra pot
esdevenir imatge d’una dimensió ultraterrenal. El ser humà descobreix la seva
capacitat creativa que converteix la seva vida en una aspiració constant de la transcendència.
Viu l’art perquè ell és art i vol dialogar sobre els misteris de l’art. El gran
mistèri es fa present quan de la matèria brolla un missatge de l’esperit. En la
història de la humanitat l’escultura ha estat embaixadora en tot els temps dels
grans misteris de la natura. I des de la seva antigor sempre amb una ascendència
sublim vers lo diví. I aquesta condició constant esdevé cada dia motiu de sorpreses
i catapulta de desitjos. La creació artística sublima i enriqueix totes les
facultats i capacitats humanes. És la projecció de la persona envers la
sublimació divina. Estant la matèria arrelada a la terra sent aquest
pessigolleix en la seva carn que llença
el ser humà a un altre espai inmaterial. I aquest sentiment esdevé una obra d’art
dialogant amb el seu entorn. Una escultura de Josep Plandiura es converteix en
la paraula que desvetlla el desig. El ferro esdevingut paraula i la paraula
passió en el diàleg amb l’entorn. Les escultures de Plandiura són missatges que
necessiten el sol, l’aire i la pluja per convèncer a qui tocant de peus a terra
les contempla perquè són aquella saó humana que converteix la matèria en
esperit i l’home i la dona projecten la seva imatge a l’espai infinit. L’escultura
de Josep Plandiura que dóna la benvinguda a l’arribada a Parets del Vallès és
un crit que sense deixar de caminar tocant de peus a terra proclama que et mous
en un espai, que com un atleta olímpic no pot perdre temps per assolir la
medalla, ha de mirar molt alt per abastar-la i ha de ser fort perquè els déus de l’Olimp li
pengin per poder-la gaudir i ser declarat guanyador en l’esport de la vida. Una
escultura, la de Josep Plandiura a una de les entrades de Parets, que recorda
la veritat de la convivència humana del poble. Parets és l’escultura que
defineix la capacitat creativa de cada paretà i dels seus visitants.
La llei no pot matar els sentiments
Una llei que no respecta els sentiments de les persones és
una lei antinatura. Una estelada és una bandera basada en el sentiment d’un
poble. La policia ha de ser garantia d’ordre, no repressora. I la política del
PP en aquest sentit és repressora. Expulsar i multar dos seguidors d’un equip
perquè mostraven l’estelada abans del partit de la final de rugby de la Copa
del rei, jugat a Valladolid, és una demostració més de la hipocresia d’una
política que diu allargar la mà mentre amb els fets és incapaç de dialogar amb
les persones que obertament manifesten els seus sentiments. Una competició
esportiva, si alguna bona qualitat manifesta, és precisament els sentiments
d’una col·lectivitat, d’un poble. Negar el dret a manifestar-se emotivament és
negar el dret a ser persona. I aquesta manera d’actuar no és constiutucional
perquè és inhumana. La resposta de la col·lectivitat represaliada policialment
no podia ser més contundent i definitòria, esportivament, guanyant el Campionat
d’Espanya un equip català, el Santboiana. Un resultat que evidencia la feblesa
social i humana de la política espanyola del PP en el govern. Onejar una
estelada i xiular l’himne en una final de Copa i no en un camp català, sinò al
centre de castella, no és res més que un toc d’atenció a la política espanyola
que se serveix apassionadament per matar la identitat d’un poble que porta més
de tres cents anys ressistint amb les armes del respecte democràtic. La
política dels partits estatals espanyols no entenen els missatges de la gent i
per a ells la passió i els sentiments només poden tenir una direcció “la sagrada unidad de
España”. Una altra contradicció per què la religió cristiana, predominant a la
Pell de Brau, defensa el dret a la llibertat de les persones i dels pobles. És
inversemblant emprar els sentiments per negar els drets que els mateixos
sentiments són. Per què manifestar alló que sent una persona és una acció
natural i actuar contra la naturalesa és un greu greuge contra la humanitat. No
hi ha cap llei al món que lícitament pugui prohibir la manifestació dels
sentiments d’una persona envers el seu poble. Servir-se de l’esport com
instrument d’esclavatge és negar-li la seva filosofia i pedagogia instrumentalitzant-lo
per dividir i anul·lar. Sortosament a Catalunya existeix un concepte de l’esport
com configurador social al servei del
pensament i sentiment de les persones. I aquesta pedagogia Espanya,
dissortadament no l’enten. Què ha aportat Catalunya a l’esport espanyol? Seria
bo que els polítics i els especialistes de l’esport llegissin acuradament la
història. Una senzilla pregunta: qui va constituir el COE i a on i per què?
Coneixen els espanyols aquest fet? Una altra, important però no tant, coneixen
qui va fundar el Reial Madrid de Futbol? No cal seguir, són moltes les raons
que la política espanyola hauria de tenir en compte respecte a la solidaritat
catalana a tots nivells en relació amb tots els pobles d’Espanya. L’esport, en
el marc de la història, també farà Catalunya independent perquè cap llei pot
matar els sentiments dels pobles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)