Albert Cubells a Sant Pere de Vilamajor

ATRAPADOS, de Montserrat Llor

Un llibre de memòria història, quina lectura m’ha traslladat a la intel·ligència de la humanitat i de quina és la realitat de la història. La dita llatina, homo, hominis lupus, podria ser la conseqüència trista de molts moments del comportament humà. I en aquest comportament el joc de si no estàs amb mí, estàs contra mí, és una norma amb la que es justifiquen escalofriants injustícies. Tenia jo 7 anys, quan la guerra incivil espanyola. No en tinc massa de records dolents i força de bons. És veritat que a dos cents metres de casa van assassinar a la cuneta dos capellans i que a casa meva es va amagar un matrimoni, el marit havia estat davant del piquet d’afusellament i el seu gendre feia guàrdia a la porta de casa seva quan l’anaren a detenir els milicians. En vaig viure més de bones perquè al meu poble cada vegada que els de la FAI hi arribaven eren expulsats immediatament. Els temps de guerra fou pacífic fins al punt que el mestre del poble era un capellà, que el poble no ho sabia, només l’Ajuntament i a casa meva cada dilluns se celebrava l’Eucaristia. La retirada dels republicans i l’arribada dels nacionals, a casa fou molt significativa. Fou Casal del comandament d’uns i dels altres. I la meva memòria em diu, que el comportament envers la  tropa i el propi no hi havia diferència. Els republicans feien uns banquets de carn i que a mi nen em causava vergonya quan davant de casa als soldats se’ls hi servia un plat d’aigua calenta amb quatre cigrons i els nacionals igual. El tracte amb els de casa fred i més aviat amb exigències. I uns eren els dolents i els altres els bons. La lectura d’ ATRAPADOS  m’ha alliçonat sobre la injustícia de la justícia. Cometre les barbaritats i crims amb el dret de guerra per haver-la guanyada denuncia un gran desconeixement de la veritat del ser humà. Declarar justa una mort perquè era contrari és una immoralitat, un crim contra la humanitat i la implantació de l’odi com ordre social. La lectura d’ATRAPADOS  m’ adoctrinat sobre la capacitat de la naturalesa humana de superar els pitjors moments de la vida i, a la vegada, sobre la inhumanitat que vol governar la història. També m’ha adoctrinat de com marca a les persones perseguides i als seus fills i néts, una lliçó que dissortadament la política espanyola de la democràcia no ha après encara. Dóna la impressió que són els hereus del franquisme que basa la seva força i la licitud de les seves lleis en el poder de les armes. Per altra banda m’ha cridat l’atenció com, avis i àvies, que foren nens i nenes deportats a Rússia per fugir del feixisme parlen del comunisme i del tracte que reberen, sentint-se encara russos. La lectura del llibre m’ha recordat les paraules d’un professor meu escolapi quan jo era  estudiant que ens digué, que la història li deurà molt al comunisme. I encara li deu. Però, llegint amb mirada neutral i sense prejudicis, de la lectura es dedueix com hi ha persones que des d’el poder traeixen la història i la naturalesa per una raó simple, ells són la veritat. Llegint aquest llibre m’he reafirmat en el que he expressat manta vegades: si Stalin hagués estat en lloc de Franco i Franco en el de Stalin, la història hauria transcorregut igual perquè els dos eren manipuladors de dues filosofies. Stalin, la d’Engels i Carles Marx i Franco, la de l’evangeli. Un llibre que és bo llegir per alliçonador.

Job / La llegenda del Sant Bevedor, de Joseph Roth

Escriptor austríac, d’origen jueu, (1894-1939) ha desenvolupat, en les dues històries del llibre, la base religiosa de l’ésser humà amb una visió d’infinit des de les relacions humanes efímeres i intranscendents però que acaben amb una aspiració de transcendència i precisament t en ambdues narratives és la  mort el protagonista que la projecta. Job, la més desenvolupada, amb el títol denuncia la història d’un personatge del temps de l’autor, emmirallat en el llibre bíblic del mateix nom. La seva religiositat pateix una greu davallada a causa d’uns fets familiars, que com en el llibre bíblic, culpa a Déu de les seves desgràcies. Òbviament que les desventures són pròpies del segle XX per fets que desestabilitzen la família i causen greuges psicològics, religiosos i cívics. Però en l’interior del personatge una guspira de llum es deixa sentir en els moments crítics i fa preveure una recuperació final de la seva fe. Com en el llibre de Job, el protagonista descobreix els seus contrincants en la família, esposa i fills, amb accions contràries a la seva religiositat jueva. La situació esdevé límit quan la família es veu obligada a traslladar-se d’Europa a Nord Amèrica, amb una greu recança de deixar el seu darrer mill, nat paralític amb una malaltia llarga i difícil de guarició. I és precisament aquest fet la clau que solucionarà el problema. No només es guareix si no esdevé un personatge important que tornarà la fe al pare i a l’hora de morir, morirà en la pau del seu Déu. Una narració que des de la impossibilitat més acceptada, el pare es recupera com a jueu creient, econòmicament com a responsable de la família i malgrat la pèrdua de familiars molt estimats, l’esposa i dos fills, la recuperació de la seva fe abraça l’amiga mort en el moment de la gran transcendència.

La segona història, un bevedor que fa de la beguda la seva normalitat, malgrat que la  sort l’acompanya en moments d’economies difícils i trampejant en les seves relacions humanes, econòmiques i amoroses, la sort el salva en moments problemàtics, acompanyat d’una fe respectuosa però necessària en una Santa, Sta. Tereseta, que convida a pensar com la bona voluntat malgrat les aparences negatives, també obres les portes a l’hora de la veritat definitiva, la mort.

Un llibre que, crec, s’ha de llegir sense prejudicis, perquè el camí de la vida es troba marcat des d’altres estances superiors. Les dues morts amb que acaben les dues narratives són prou significatives.