Campionat mundial de futbol que no atura la guerra

La celebració d’un Campionat Mundial de Futbol a Russia esdevé una pàgina contradictòria en la història de la humanitat. I és contradictòria perquè és la contraimatge d’una revolució que volia canviar el món i ha estat tot el contrari. I la culpa no és del ideòlegs sinò dels polítics dominats sempre pel diner. I el Campionat Mundial de Futbol 2018 és una demostració d’alló que no havia de ser una societat comunista. I per a més inri aquesta competició es desenvolupa en el marc d’una guerra económica mundial declarada pels EEUU d’Amèrica que esportivament la Fifa ho endolceix amb l’atorgament d’un futur campionat del món a EEUU, Canadà i Mèxic connjuntament. Un difícil missatge d’entendre precisament per les tensions existents de  Canada i Mèxic amb EEUU. I aquest panorama em fa pensar en els Jocs Olímpics de Grècia que aturaven les guerres i el futbol que preten ser l’abanderat mundial esportiu, què hi aporta? La força del diner que el comunisme volia regularitzar. Se’m contestarà dient que els temps canvien. Certament, però les persones continùen. Francament, quan reflexiono sobre el missatge de l’esport que en els seus orígens era una voluntat de pau, se’m regira l’estòmac al comprovar que l’esport d’un futbol dominador té en el diner la formació dels protragonistes que haurien de ser de la convivència. I ja em direu quin és el seu protagonisme. En la celebració d’enguany s’hi intueix una contradicció i rau en el fet que els països més rics del món futbolísticament no són els protagonistes. Vol dir que la història fa un gir cap a la centralitat de l’ésser humà en el procès de la història? No ho crec, més aviat que aquests paísos es volen fer els amos d’aquest esport. Peró la contradicció hi és. Com actuarà? Rússia, centralitat del futbol l’any 2018, EEUU també ho vol ser en un futur? Qué es pot esperar? Em pregunto quina orientació futura ens oferirà el campionat del 2018? De moment existeixen indicis d’una guerra esportiva entre clubs i també entre seleccions. Un escàndol que essent d’una selecció ha esdevingut mundial, amb la dissort que els culpables es presenten com la solució. Uns campionats amb petites guerres per motius diferents que la deportivitat és incapaç de reconvertir. Seria un missatge excepcional si el seu desenvolupament fos un mirall de deprtivitat. Però la tecnologia que havia de ser la solució de problemes ha demostrat que també en crea. No és el futbol el culpable, són els seus manipuladors, persones que se’n beneficien a diferents nivells per assolir protagonismes socials. Espero i desitjo que el futbol a tots nivells demostri que és un verdader configurador social. Serà capaç l’actual campionat del món de donar-li aquesta orientació?.

República pagesa, de Montserrat Tura

El sotstítol: “vindicació del catalanisme rabassaire” si l’enllacem amb un text cap al final de llibre ens adonarem de la pèrdua d’identitat, que la república creava, i el franquisme va intentar eliminar. Diu el paràgraf:”Abans que el 20 de novembre de 1975 morís el dictador, a més de Jordi Solé Tura, dos renebots i una neta ( Montserrat Tura) del líder rabassaire (Feliu Tura) militaven clandestinament en organitzacions polítiques d’esquerres. No, el feixisme no havia vençut. I els pinyonaires no es van rendir mai”. La base dels pinyonaires era la familia Tura que vivien a Can Pinyonaire. La darrera frase d’aquest llibre resumeix magistralment la seva filosofia. “Quan el fred talla la cara però el dia s’allarga, cerquem mimoses”. La lectura d’aquest llibre ha estat molt més que un plaer, ha enriquit la meva consciència de la riquesa que el poble senzill creava a Catalunya a tots nivells i del genocidi d’una Catalunya que caminava segura cap a una democràcia global. La Montserrat Tura m’ha fet, amb aquest llibre,  conèixer millor el futur de llibertat destruit per una guerra injusta i negativa per a la història de Catalunya i d’Espanya. La narració centralitzada en una família de Mollet, capdavantera en el Sindicat Unió de Rabassaires, la familia de l’escriptora,  no s’atura en un individualisme negatiu, sinó que a partir d`’un individualisme cent per cent creatiu ens fa conèixer la història que una guerra va criminalitzar. La voluntat creativa de famílies humils i senzilles, però molt respectuoses amb les persones, fou aniquilada pel feixisme de l’exèrcit espanyol comandat per Franco, i sentint-ho molt i m’esgarrifo, beneït per l’episcopat signant el manifest de la guerra com una creuada. Sortosament l’arquebisbe de Tarragona es negà a signar-lo i Franco el va desterrar. El llibre molt treballat, i l’argument extraordinàriament viscut, mereuix multiplicar les edicions i que el seu missatge arribi als  demòcrates. La meva vida, jo tenia set anys quan va esclatar la guerra incivil, es va moure durant els anys de lluita en un ambient de pagès més tranquil, sense persecucions entre la gent del poble i defensant-se mútuament contra els que pretenien sembrar el terror. Vaig tenir una idea del que respirava la guerra i les persecucions de la post-guerra, i aquest llibre m’ha obert els ulls per saber distingir que és la verdadera Catalunya, el que no és i ara vol ser i dissortadament els símptomes de persecució es donen la mà. Ara no hi ha morts, però hi ha empressonats. La Masia de Can Pinyonaire és el mirall de la Catalunya que volia ser i en certa manera és una metáfora de la Catalunya actual.