El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 21 d’octubre del 2017

Homenatge de Parets als repressaliats pel franquisme

Un acte de memòria histórica, escel·lent lliçó de pedagogia per escriure l’actual i la futura. Dissortadament no tothom sap llegir la història del passat i allo que és pitjor que massa gent no la vol llegir. A la Sala Basart de la Cooperativa plena de gom a gom es va aprendre a llegir i viure aquella pedagogia democràtica que neix de la veu del poble i no de les lleis, que no sempre estan a l’alçada. A la Sala Basart és va viure una interessant lliçó de l’ahir i de l’avui per assolir un demà millor. De l’ahir basada en el sofriment dels perseguits i d’avui recordant que encara hi ha perseguidors. Però, un fet esperançador, l’existència d’una part molt considerable del poble que té una visió de futur de progrès democràtic. El record de la història viscuda, les accions dutes a terme per entitats de memòria histórica, el moviment de l’ADN per la recuperació dels immolats de les fosses escampades pel territori i la veu democràtica de l’esquerra al Congrés dels Diputats, foren lliçons d’avui que marquen el camí per la història. Unes lliçons intenses presentades per especialistes en cadascuna de les  modalitats i que el públic assistent a l’hora de les preguntes palesà la seva convicció, la demostració de la lliçó apresa i la fermesa de les seves il·lusions a l’hora del cant dels Segadors. A la Sala Basart s’ hi respirava l’ale de la gent jove, de la gent madura i de gent que va viure la guerra incivil i la persecució de l’odi dels vencedors, no dels guanyadors perquè quan es venç i la dignitat de les persones és ultratjada no s’ha guanyat, vèncer és perdre. Es va conèixer el Parets perseguit com ho evidenciaven molts familliars dels repressaliats, es va conèixer el Parets de la ressistència actual a favor dels drets humans, es va conèixer el Parets del futur que lluita per la dignitat de la gent, es va conèixer el Parets que és coherent amb la identitat dels pobles, es va conèixer el Parets capaç de plantar cara davant de les injustícies i sobre tot es va conèixer la base del Parets del futur La lliçó fou molt intensa escoltada i meditada en época democràtica. Els quaranta anys de dictadura frenaren la història, els trenta de democràcia suposen un avenç però la lliçó fonamental i bàsica és que aquest avenç, que és important, demostra que encara vivim immersos en una política d’una greu feblesa democràtica i que per assolir la verdadera democràcia serà necessària molta lluita i sobre tot una gran col·laboració de tots els ciutadans que poden dir que són veritat i justicia. Una gran lliçó la que vaig aprendre a la Sala Basart d’uns ciutadans que tenen pedagogía de futur.

dilluns, 16 d’octubre del 2017

FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL

Xavier Casanovas, llicenciat en matemàtiques i màster en coordinació d’empreses i Director de Cristianisme i Justícia en convida en el quadern 205 a reflexionar sobre la fiscalitat i la seva repercussió social. En les primeres pàgines ens diu que “el sistema fiscal té un únic sentit: dotar de recursos l’Estat per tal que pugui dur a terme les seves  polítiques públiques”. L’objectiu és molt comprensible però alló que ja no ho és tant és la manera com es recapten aquests recursos en forma d’impostos i qui té l’obligació de contribuir. En un estat com l’espanyol en el que la corrupció és una realitat, el sistema fiscal crea una quantitat de problemes i objeccións que posen en dubte la justícia en la seva recaptació i en la seva gestació. El primer gran repte el planteja la pregunta qui té l’obligació de pagar impostos i en quina proporció. I la resposta a la pregunta la fa més difícil amb les activitats fraudolentes fora del pròpi estat en els paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un estat en el que els dipositaris de diners paguen unes quantitats molt inferiors a les del seu estat propi, diners que haurien de revertir en benefici dels ciutadans. És curiós perquè la fiscalitat es presenta com el sistema més just de la distribució de la riquesa. Però a l’hora de la veritat, no ho és. I no ho és perquè els més rics cada dia ho són més i de pobres cada dia n’hi ha més. I aquesta lluita de la distribució de la riquesa provoca situacions absurdes de consells per estalviar impostos. I en aquesta absurda realitat qui no pot evadir és el treballador perquè l’estat li controla el seu sou i ja li cobra per endavant els impostos. Existeix la proporcionalitat en el pagament? Hauria, però… La lectura del quadern amb pàgines molt tècniques m’ha fet pensar perquè no existeix un sistema de proporcionalitat? I aquest sistema sembla ser que és molt difícil d’implantar i seria més just però les diferents modalitats dels impostos ho posen difícil i he deduit per la seva facilitat d’evasió. L’autor es fa la següent pregunta:”quin és el nivell òptim d’impostos? La resposta és que no existeix: l’òptim serà aquell que et permeti cobrir la despesa pública que vols tenir”. I la complicació es presenta perquè la resposta és una discusió política, i cal que sigui resposta en termes polítics i no només económics o jurídics”. Una de les conclusions de l’autor apunta a la consciència ciutadana de donar al diner el curs legal que li pertoca, tenint molt present que qualsevol anomalia repercuteix en els serveis socials bàsics, com són la salut, l’educació i la qualitat de vida. Però la conscienciació ha de ser més ferma i solidària en la classe política, en la de justícia i en l’económica que és la generadora de riquesa. I dissortadament no existeix la que la societat necessita per viure dignament. L’autor no ho diu, però ho afegeixo, per què un polític pot cobrar al més 12.000 euros (no cito noms, és prou conegut per la seva verborrea) i el sou mínim interprofessional és de 700€ i aquells que cobren un subsidi no arriben a 500€? Potser la justícia distributiva del diner hauria de ser exemplar en els sous dels polítics i els ingresos extres que els hi suposa. FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL, ens alliçona, ens fa meditar i ens donar arguments per poder exigir justícia. Recordo, és el quadern 205.           

LITA CABELLUT A L’ESPAI “VILA CASAS”.

La visita de l’exposició fou per a mi un descobriment d’un missatge artístic sorprenent. Sorprenent per l’obra presentada, sorprenent per la forma de entendre el missatge i sorpenent de com la natura té cura dels genis per què la seva obra enriqueixi la cultura i palesi el per què de l’existència. Sembla ser que els orígens  no presagiaven el futur d’una de les millors artístes plàstiques mundials. I Lita Cabellut, d’orígen humil i d’una infantesa difícil, l’adopció de molt nena encara per una familia benestant catalana li obrí el camí del seu futur, l’art. Actualment és una de les artistes més famoses del món i entre els cinc cents artistes mundials més famosos ocupe el número 333. M’impressionà el format de l’obra i d’una manera molt especial com el cromatisme definia la psicologia de la figura emmarcant la cara, per a mi la centralitat de l’obra. Per altra banda el cromatisme em traslladava a recordar els colors de la natura que donen vida al paisatge i com la pintora afincada a Holanda resaltava el missatge dels rostres amb els colors del quadre, indistintament de l’espai. Una magnificència del llenguatge cromàtic que desvetllava la lírica de la mística del ser humà. Agombolada la figura per un cromatisme de contrast, s’intuia un missatge integrador mitjançant la matèria entre l’esperit humà i l’esperit de la natura, formant un tot amb projecció il·lusionada d’un destí d’immensitat. Un dels colors més presents i més impactants és el “negre” del que ella afirma el “negre és el contrast entre la vida i la mort. Com t’ho explicaria. El negre és el pinzell de la meva ànima”. Senzillament manifesta que les seves obres neixen en el seu interior i per aquesta raó, independentment de la  materialitat expressiva, les seves pintures respiren aquell alè místic que sublima l’ésser humà independentment de la seva situació física i psíquica. Els colors esdevenen l’ànima visible de la figura humana amb la força expressiva del seu moment. Indiscutiblement l’exposició esdevé una caminada marcada pel dolor i per la joia, alenant, independentment del moment psicològic un camí de futur que el cromatisme de cada pintura fa intuir. La visita a l’exposició produeix el goig de gaudir d’un art immens però a la vegada convida a profundes reflexions del procès vital en el que la mort és germana de la vida. Ambdues de la mà, condueixen l’existència. L’expressivitat cromàtica embolcalla passionalment la veritat del ser. Una pintura, que reprodueixo en aquest escrit em va afectar profundament i m’obligà a pensar. Una de Frida Kalo, en un moment molt dramàtic de la seva intensa vida, una gran pintora mexicana.