El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 12 de desembre del 2018

ESTIMATS LLUC I JOANA, d’Oriol Junqueras

La lectura dels Contes des de la presó escrits pel pare del Lluc i la Joana m’ha fet encara més evident la innocència de l’Oriol i dels seus companys i companyes empresonats i exiliats. I el primer pensament m’ha fer veure que és l’argument i la prova més clara i el primer pensament, honestament ho dic, “si els jutges no hi veuen la veritat que defensen i la dignitat que els acompanya és per què tenen un concepte massa esbiaxat de la integritat de les persones.” Els darrers versos del poema que clou el llibre són prou expressius de la humanitat d’un pare i de l’abast de la seva dignitat. Les seves paraules són definidores de l’humanisme totalment contràries a les dels polítics de dretes que s’omplen la boca de legalitat embrutant-la d’ indignitat. Valorem els versos de l’Oriol:” Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades / consolarà la llarga absència / i les nostres ànimes, ara ja tan fortes / no permetran / que cap petitesa els robi mai el somriure”. Definir de petitesa el seu empresonament davant de la dignitat, palesa una grandesa de la persona, que patint injustament, no deixa de ser el gran pare pedagog dels seus fills que els mena pel camí de ser ells i els ensenya a no odiar sinò a estimar, com ho indica que cap petitesa els hi robarà el somriure. La carta als meus fills és la  demostració de la honorabilitat d’una persona que és i ha estat un pedagog de la humanitat i per aixó els hi diu “el vostre pare és una persona honrada i treballadora, que us estima fervorosament”. I el seu amor i la seva pedagogia  l’evidencien els contes que els pares han d’explicar als seus fills perquè esdevinguin persones sàvies, amb la saviesa de saber entendre i de saber actuar. Els contes escollits per SAPIENS, són un exponent de la capacitat d’entendre dels infants i la necessitat de conèixer el millor possible el món perquè amb la seva inbtel·ligència, avui de nens i nenes, i demà de persones adultes, esdevindran persones creadores de la convivència universal en pau que la societat necessita. No entendre aquest missatge d’un pare empressonat als seus fills és donar pas lliure a la corrupció que domina avui la política espanyola tant des d’el corrupte com d’aquell que l’ha de sancionar i deixa actuar. La infinitat d’abraçades del poema de l’Oriol serà la veritat d’una convivència global, digna,justa i creïble amb la llibertat dels presos polítics i dels exiliats.

PARTÍCULES CAPTIVES, de Bep d’Utxí, Magda Gabàs


Un poemari a sis mans, un poeta, una poetesa i un fotògraf en el que la centralitat temàtica la protagonitzen els sentiments agermanats amb els moviments de la natura. Així SER/ESTAR, capítol que ens defineix l’objectiu dels autors que “amb ploma de coral i andesina vermella / solcava rangs per la blanca quartilla / deixant-hi la llavor de la lletra planera / que havia de forjar el poema” per què la vida és poeisia. No hi ha pretensions en la saviesa dels autors sinò humilitat davant la LLIBERTAT  que “es perfumava amb essència d’estrella./ I es vestia amb llum del firmament / I dansava al so del vent / a l’escenari de la vida.” El sentiment humà aconduint la vida “amb el desig de viure lliure”. Però en aquest esdevenir hi juga el seu paper la LLUM/FOSCA. És curiosa la metàfora de NIT DE VIDRE perquè “ no ha estat un miratge./ he reconegut la nit de vidre / cercant un oasi de serenor / de pau interior” per assolir ser persona digna. I en aquest recorregut, SENTIRS / PENSARS, s’hi paledsa com es mouen els sentiments i les idees. “No es barallen la rosa amb el nard / per la seva bellesa / ni amb el card / per les pues de la tija”. Una definició lírica del que és la vida, un diàleg entre el bé i el mal, el ser i el no ser, en la recerca de la veritat i la felicitat. I en TEMPS / ESPAI  es fa un recorregut en el que es desenvolupa la vida dels humans amb el desig de viure “com onatge de la mar / vull que sigui el meu calendari,/ infinit, sense horari”. Un poemari que desfulla la margarida de la vida per quedar-se amb el groc del treball que és el desig que marca el camí de la felicitat.

dimarts, 11 de desembre del 2018

ENS ESTAN DESNATURALITZANT EL FUTBOL

Per què calia jugar a Madrid la final de La Copa Libertadores argentina? El futbol esportivament pot ser i és un necessari configurador de la societat del futur, una societat en la que la dignitat del ser humà esdevingui la centralitat i la base de la filosofia social i política de la convivència. I, amb perdó, la final entre el River Plate i el Boca Juniors em va semblar més desestabilitzadora i destructora que no pas configuradora. El motiu de traslladar la final fora d’Argentina és prou acusador. La greu baralla entre les dues aficions. Un esport, que pedagógicament i esportiva ha de tenir per objectiu la cordialitat i l’amistat, en la realitat, com ho palesa el partit que comento, dissortadament els efectes són negatius. Possiblement, les baralles sovint són efímeres i momentànies, però el soroll que fan, com el partit en questió, arriba massa lluny internacionalitzant-se la rivalitat. I la fama queda i és negativa. La pregunta que em faig és, no hi havia cap altra solució? Era més important jugar la final a Europa perquè a l’Amèrica del Sud era un risc massa evident? El missatge que he desxifrat d’aquest fet em convenç que el futbol s’està desnaturalitzant  per culpa del poder del diner. En el fons del fons ha estat una jugada económica, negativa pels ciutadans i molt positiva per la Federació i els clubs. Portar a l’estranger una activitat esportiva de risc al seu país significa la internacionalització dels aldarulls i la incapacitat de les autoritats esportives i polítiques de redreçar l’activitat esportiva. Una veritat és la passió per ser els millors amb els posibles defectes que s’hi produeixin i una altra la incapacitat per trobar-hi solucions socials dintre la convivència nacional. Buscar la solucio a cop de talonari, com es va fer, no és una solució social, és una demostració de la desviació convivencial que s’està vivint en el món, també en el segle XXI. No és el mateix missagte jugar a l’estranger un partit fruit de relacions esportives positives que un de relacions negatives. Per altra banda es palesà una altra circumstància, que cal analitzar, i valorar, la passió de l’afició que arriba a efectes socialment desmesurats i inacceptables. En un món on la pobresa cada dia és més generalitzada, generar activitats en les que la passió pot més que la raó i econòmicament és perjudicial, suposa una política de configuració social corrupta. És lamentable que la passió d’uns, perjudiqui els drets d’altres, que es va veure apartats d’aplaudir als seus ídols en un joc que cívicament hauria d’haver estat modèlic a la vista de tot el món. Jugar fora i lluny fou un trist favor a l’esport i a l’esportivitat i una demostració de feblesa organitzadora de les institucions corresponents. Des de la meva òptica fou una jugada económica de dimensions mundials dirigida pel diner, demostrativa de la qualitat humana pobra obviant els drets de la majoria de la ciutadania argentina, en aquest cas. Es va internacionalizar, no ho nego, però amb un missatge socialment lamentable: pareu esment en la qualitat técnica de jugadors de fama internacional que han estat incapaços de demostrar a casa seva la qualitat humana, cívica i social anant a l’estranger a demostrar les seves mancances solidàries.Personalmemt aquest partit ha estat una demostració de les mancances socials i humanes de les institucions esportives i polítiques i la pobre convivència social d’un país. Una demostració des de l’esport de la feina que li cal encara a la humanitat per assolir una convivència global digna.