EL MALBARATAMENT D’ALIMENTS

El Quadern 228 de Cristianisme i Justícia ens posa els fonaments per poder parlar de l’alimentació partint de la base del malbaratament que se’n fa. Els diferents capítols ens porten a reflexionar: a) les múltiples cares del malbaratament d’aliments. b) El que la ciència ens diu sobre el malbaratament d’aliments. c) Les raons per les quals malgastem aliments: implicacions filosòfiques i ètiques del malbaratament alimentari. d) El significat teològic dels residus dels aliments. e) El camí que tenim per davant. f) mesures pràctiques, senzilles i sensates per a tothom. Els aliments, fruits de la terra, tenen una relació molt directe amb les persones. Són fruits de la terra per l’alimentació. El seu procés segueix un recorregut des de l’obtenció, la manipulació, el transport, el mercat i la compra per part del consumidor. Aquest procés i la consumició tenen consequéncies que poden ser greus per la naturalesa com és la contaminació del medi ambient. El quadern ens informa que: “la Comissió europea calcula que en la UE es malgasten 80 milions de tones d’aliments a l’any (179 kg per persona)”. Una data molt important és la postura de les religions en el tema de l’alimentació fins al punt que un maltractament dels aliments pot ser culpable com defensen el cristianisme, el protestantisme, el judaisme i altres religions. El quadern acaba amb aquesta reflexió: “Ser humà no és només ser membre de la mateixa espècie. Té a veure amb la solidaritat. Quan somiem al costat d’altres en un món en que tothom tingui prou menjar i quan estiguem disposats a lluitar amb altres persones per fer realitat aquest somni, ens trobarem estranyament agraïts i animats. Lluitarem contra les actituds envers els aliments i el malbaratament que deixen la gent exclosa i la terra contaminada.” El malbaratament dels aliments és el problema, diria jo, més important, en la responsabilitat de l’economia. És la demostració de la veritat o mentida de la germanor humanitat naturalesa.

L’ESPORT, CÀTEDRA DE FILOSOFIA DE LA VIDA

 

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

AI DE VOSALTRES...! DISTOPIES EVANGÈLIQUES

El n.181 de Cristianisme i Justícia ens ofereix unes profundes reflexions sobre les utopies i distòpies evangèliques. Llegim en el text que “les utopies assenyalen cap a un futur idíl·lic universalment desitjable. A l’altre extrem, el neologisme distòpia anuncia un horitzó apocalíptic del qual convé fugir. Òbviament que la lectura de les dues paraules el sentit és desitjable o indesitjable segons sigui la ideologia del lector. Hi ha   una primera lectura en la frase evangèlica: “els últims seran els primers”. El quadern ens parla de cinc distòpies: 1.-Graners i imbècils. 2.-Any de gràcia, ”posada a zero” de la història. 3.-Treballadors d’última hora. 4.-Perdó incondicional i 5.-El patiment per sobre de la llei. En el capítol de les benaurances trobem “ais” distòpics com: Feliços els pobres / ai de vosaltres els rics! Feliços els qui ara passeu fam /ai de vosaltres, els qui ara aneu tips. La lectura dels evangelis ens posa a la vista múltiples expressions com per exemple dels darrers seran els primers. Expressions que necessiten un acurat anàlisi per adonar-nos de quina és la veritat i perquè. Ser el primer no significa sempre ser el millor o el que és veritat. Per exemple ser ric no palesa sempre generositat. Ni bondat perquè sovint té l’egoisme com a raó. Per exemple Sant Lluc ens adverteix: “estigueu alerta. Guardeu-vos de tota ambició de riquesa. Perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus bens”. En l’apartat DÉU DISTÒPIC LLEGIM: ”Jesús suspendria la carrera d’administració i direcció d’empreses de qualsevol de les nostres escoles de negocis. Les seves propostes no superarien l’avaluació dels tribunals econòmic i jurídic”. Una afirmació prou evident si comparem les ensenyances de Jesús sobre la riquesa i com es considerada en la política i la justícia humanes. Una evidència de la distància existent entre la governança divina i la humana. I tot d’acord amb el concepte que es té del dret a la riquesa. La riquesa és un servei i no un objectiu final.

DE QUÉ SERVEIX PLORAR

El quadern 230 de Cristianisme i Justícia ens convida a reflexionar el perquè de les llàgrimes des del punt de mira d’EL DOL COM A CRÍTICA POLÍTICA. Les llàgrimes són una resposta humana al dolor i a circumstàncies de la vida en les que les llàgrimes són la manifestació de la pròpia realitat humana. En el plorar és important el què, el perquè, la circumstància i el lloc. Una manifestació pròpia de la veritat de l’humanisme quan per causes alienes no es tenen paraules, només llàgrimes. És la reacció del cos humà íntimament unit amb l’esperit. Una demostració solidària de la natura. Però en aquesta manifestació humana la participació divina li dona un valor transcendent de fills de Déu, en quan Déu ha plorat i plora amb els humans i per els humans. Crist crucificat ens va alliçonar el perquè de saber plorar. En l’evangeli hi llegim tres moments: 1.-amb motiu de la mort del seu amic Llàtzer. 2.- quan va profetitzar la    destrucció de Jerusalem i 3.- en l’oració i agonia en l’hort de Getsemaní. Déu ens ensenya a plorar, plorant amb nosaltres. Es pot plorar com crítica política i també per empatia amb els que pateixen. Plorar, en força circumstàncies, reclama justícia. Normalment es plora quan som ferits moral o físicament reclamant justícia i solidàriament quan els sofriment dels altres ens afecta personalment. La naturalesa ens alliçona sobre el significat de plorar, perquè el primer llenguatge del nou nat son les llàgrimes. Plorar és el respecte de l’altre en els seus moments difícils. És el llenguatge del cos amb la solidaritat de l’esperit. Acabo amb un paràgraf sobre les llàgrimes de Déu Pare: “La creu de Jesús és el lloc del silenci abissal de Déu en que el Pare plora a causa de l’orgull dels pecadors que han silenciat la seva Paraula encarnada, i pel sofriment i la mort  del seu Fill.”

FUTBOL LLIURE, SÍ, FUTBOL MANIPULADOR, NO.

Quin és l’objectiu del futbol en la història de la humanitat? És una modalitat de l’esport i com a tal una diferència en la globalitat esportiva. Parant esment en els seus moviments en el segle XXI em fa pensar que té la pretensió de convertir-se ell en la globalitat. Dissortadament l’esport del futbol ha caigut en les xarxes de la gran economia mundial. Un cadell del diner com ho palesa l’organització del Campionat de Futbol el 2022 a Qatar. 6000 víctimes mortals de treballadors de les instal·lacions per el Campionat són una acusació seria de cap on es dirigeix l’esport del futbol.  Un altre argument ens el donen els fitxatges de jugadors especialment a Espanya si parem esment en les xifres de mil milions d’euros en el contracte d’un jugador de 19 anys, és un exemple real, si vol canviar de club abans  d’acabar el contracte. Seguint amb arguments, quin respecte es té a la identitat geogràfica quan els grans clubs fitxen jugadors d’arreu del món. Continuem amb la senyalització de faltes que són contràries a la dignitat personal. I en el camp arbitral què hi aporta el var. Per acabar quin és l’objectiu del futbol en la convivència pacífica de la humanitat?.

Esclau de les xarxes de la gran economia social. Quants clubs a casa nostra són propietat de gran fortunes estrangeres? Quants club de primera divisió a Espanya tenen per amo els seus socis? I sent-ne amo els socis també depenen del diner dels poders fàctics de casa i de fora.

Es pèrdua de llibertat quan a un jugador se li nega el dret a decidir el seu futur a canvi d’una quantitat astronòmica de diners. No n’hi ha prou amb el contracte que li asseguri un sou digne? No és un treballador com els altres d’empreses comercials? Negar la llibertat de decidir amb el poder del diner és una injustícia social. L’acceptació per part del jugador és una demostració de cap on es dirigeix la societat.

Una competició catalana i espanyola, qui l’ha de jugar, els de casa o els de fora? És    lògic que un equip català o espanyol pugui jugar els partits amb 10 jugadors estrangers com ho pot fer més d’un equip de primera divisió? La política no hi té res a dir, sobre tot l’espanyola que té tanta cura de l’espanyolitat? O és que només el territori és Espanya o Catalunya? Penso que s’han de regularitzar les competicions si han de tenir un concepte esportiu més totalitari.

Un detall que considero que cal revisar és la sanció de les faltes per protestar. Protestar és un dret sempre que no s’insulti o es perjudiqui físicament. L’àrbitre té dret a sancionar, sancionar no és castigar, és avisar i demanar-li que vol parlar amb ell un cop acabat el partit.

Un dubte, ajuda de veritat el var a millorar el futbol o  complica l’activitat arbitral?

Opino que en democràcia el futbol i tots els esports han de ser més pedagogia que llei.

           

PRESENTA FUNDACIÓ RANDA-XIRINACS

 el dimars dia 8 de novembre de 2022 a les 18’30 h

a ANÒNIMS, restaurant i llibreria, C/ Miquel Ricomà 57  Granollers

MANEL GARCIA, president de la Fundació Randa-Xirincs parlarà de la personalitat de Lluis M. Xirinacs i de la importància i significat del llibre.

JOAN SALA VILA, company i amic de Lluis. M. Xirinacs, escriptor i poeta.

MARINA SERRA, violinista amb la seva música ens farà participar de la mística de Lluis M. Xirinacs.

Torn de paraules per tancar l’acte

ENTRADA LLIIURE

CAMÍ DEL TEXT, D’ Ivette Nadal

 

Dels llibres allò primer que em crida l’atenció és el títol. I aquest per doble motiu: a) el significat de text i la frase entre línies de la portada: “No sé què em fa més mal: que no l’hagi acabat o que no hagi començat”. La seva lectura em diu que encara l’està vivint la filosofia de la seva vida compartida poèticament. El primer vers ens obre el camí  amb un pensament de M. Montserrat Domingo, “vull ser oració” que Ivette ho confirma amb “ets amor i text que en mi neix”. I el poemari n’és el camí. El segon poema ens marca com és el camí: “assedegada, venint d’un camí tortuós /............/ he trobat la més gran de les fonts i els teus ulls blaus.” I el darrer ens recorda com l’han fet: “I em vas dir; -/passejarem pel perill / però sempre agafats de la mà”. El camí de la filosofia de la vida sempre es fa en companyia i la poeta ens ho confirma amb el nombre d‘amics i amigues citant els seus pensaments. CAMÍ DEL TEXT no és una lliçó de filosofia és la vida viscuda amb filosofia poetitzada. El proverbi budista: “un fa més fort a algú si l’ajuda una mica, però el debilita si l’ajuda molt” que interpreta: “deixar d’emparar els altres /és (per fi) / ser generosa amb mi”. Afirma sense deixar d’estimar quin és el paper de cadascú en el camí. No oblidem que Ivette és molt coneguda per la seva música que acompanya silenciosament els seus poemes. Ho corrobora amb aquest curt poema: “Canto la veu parlada /la veu de la mirada,/ la veu del gest,/ la veu del plor / i la que no parla”. La filosofia de la vida ens alliçona amb el silenci i la paraula. CAMI DEL TEXT un poemari per llegir-lo sense presses i meditant-lo.

PASSIÓ, MORT I RESSURRECCIÓ DELS DRETS HUMANS

El quadern de Cristianisme i Justícia en el número 222 ens planteja un tema de màxima utilitat pel desconcert existent en el plantejament de la seva filosofia. I aquest ve plantejat  perquè no és respecta dignitat en l’ésser humà fins al punt de tractar una gran part de la humanitat de deshumanitzada. El quadern procura definir que s’entén per drets humans donat el cas que la justícia mesura diferent els fets segons sigui el seu autor. Vivim en un mon amb persones amb drets i persones sense. La seva filosofia palesa una llarga història en la que la definició marca un llarg procés començant amb Aristòtil, seguint amb Kant i continuant amb Amartya Sen, filòsof indi. En la lluita del seu procés hi trobem noms com Gandhi i Luther King. Aquest procés ha desvetllat una verdadera “passió” pels drets humans, passió en quan desig i en quan patiment. I en aquesta lluita arriba el temps d’una autèntica mort dels drets humans causada pel domini del mercat amb un capitalisme dominant i globalitzat esdevenint factor principal de la política. “El contracte social és el pacte creador de l’ordre i del progrés social”. S’ha plantejat una convivència humana que acaba clamant per la dignitat humana, creada per Déu, que es disposa a lluitar per un alliberament que la filosofia Ubuntu, de sud Àfrica, i el Sumaq Kawsay de Sud Amèrica són exemple de diferents enfocaments de la filosofia de convivència que defensen la dignitat de l’ésser humà incorporant-hi la dignitat del cos. No es pot diferenciar l’esperit del cos perquè és nega la veritat de la persona. Al final del treball el seu autor ens diu “no sabrem si desprès de la passió i la mort dels drets humans n’arribarem a viure la resurrecció. Només creiem en aquesta resurrecció, que com a tal, no és a una vida anterior, ja viscuda, sinó a una existència nova renovada”.

SAVIESA DIVINA (Els pobres en els llibres sapiencials de la Bíblia)

El quadern 227 de Cristianisme i Justícia ens posa a la nostra consideració la capacitat de la intel·ligència humana, començant amb aquest text del Llibre bíblic de la Saviesa: “La Saviesa és un esperit amic de l’home... És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat”. I sintetitza la idea el Salm 85 afirmant: “La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau”. El text es desenvolupa amb els següents temes: a) DÉU I ELS POBRES. b) VALORS HUMANS. c) Psicologia del ric. d) INJUSTÍCIA I CORRUPCIÓ. e) PERILLS DE L’AMBICIÓ. f) FUNCIONAMENT DE LA SOCIETAT. g) ELOGI DE LA CARITAT. h) CONCLUSIONS. Cadascuna de les temàtiques es fonamenta en cites dels llibres sapiencials: Proverbis (Pr.), Siràcida (Sr), Saviesa (Sv), Cohelet o Eclesiastés, (Coh), Job (Jb), i Salms (Sl). En l’a) es basa en el salm que afirma que Déu “estima el dret i la justícia i l’amor us precedeixen”. La defensa dels pobres el recorda els pobres d’esperit de les benaurances perquè l’egoisme de ser ric és l’apartament de Dëu. En l’apartat b) es recalca la qualitat humana de la moderació perquè “qui detesta els suborns viurà mols anys”. El següent text és molt significatiu: “val més ser un de tants i anar ben servit que sense un mos de pa, presumir de ric”. En el tema c) hi llegim aquesta consideració: “ de qué ens ha servit l’orgull, i què n’hem tret, de la riquesa i l’arrogància? Tot ha passat com una ombra, com rumors de noves que passen de llarg... Ens hem consumit en la maldat”. L’apartat d) se sintetitza en aquesta cita dels Proverbis: ”El Senyor detesta les balances falses, però els pesos exactes el complauen”. L’ambició és el perill perquè “qui té pressa d’enriquir-se no es mantindrà innocent”, síntesi del grup e. L’apartat Funcionament de la societat, l’autor l’explica dient que “per als llibres sapiencials, la societat està estructurada de manera que afavoreix els rics i maltracta els pobres” I ho confirma el text del Proverbis: “El ric domina els pobres, i el qui manlleva es fa esclau del qui presta.” L’apartat g) es resumeix en aquest text dels salms: ”feliç el qui s’interessa pel pobre desvalgut; en temps difícils Jahvè el salvarà”. I en les conclusions el resum del treball el dona aquest text de la Saviesa: ”Les virtuts són fruit dels afanys de la Saviesa, que ensenya la temprança, la prudència, la justícia, la fortalesa”.

LLUMS I OMBRES (A propòsit de Simone Weil)

 

El quadern 223 està dedicat a Simone Weil. Una intel·ligència humana i femenina amb una clara saviesa per procurar desenvolupar les seves idees. Una persona que sense ser cristiana sentia la veritat de Déu. I la seva filosofia arribà al món cristià estudiada per professors i teòlegs. Les seves paraules desconcertaven com aquestes: “Estimo Déu, Jesucrist i la fe catòlica tant com els pot estimar un ésser tan miserablement com jo.” I continua: “M’adhereixo totalment als misteris de la fe cristiana (...)certament. Pertanyo a Crist.” Però més endavant explica la seva situació que fa pensar molt: “Tot i ser fora de l’Església, o més exactament al llindar, no puc deixar de tenir sentiments que, en realitat, hi soc dins de totes maneres”. La lectura d’aquest quadern m’ha fet conèixer una intel·ligència i m’ha cridat l’atenció com enfocava els problemes. Però allò veritablement important, l’interès que les seves idees han desvetllat en el mon de la teologia. No puc deixar aquest petit comentari sense citar el següent text: “No és per la forma en que un home parla de Déu, sinó per la forma en que parla de les coses terrenes com es pot discernir millor si la seva ànima ha romàs en el foc de l’amor·. En la seva vida no tot foren flors i violes com ho palesen aquestes paraules de la seva neboda: “Jo, tieta, fa molt que no t’estimo...” Problemes de família, una mala comprensió en comentaris i fets i una incomprensió, que francament em costa molt entendre. La conclusió que n’he tret de la lectura d’aquest quadern és la voluntat de llegir els seus escrits.

LA CASA DELS AVIS, de Vicens Villatoro

 

“Cap rastre de les cases dels meus avis. O potser els veritables rastres són aquells que no es veuen? I si al rastre, l’únic rastre, l’únic que importa, som nosaltres? I si som nosaltres la veritable i darrera casa dels avis?”. Amb aquestes paraules acaba la història d’una veritat que ha esdevingut per a mi una extraordinària filosofia de la vida. Per què? Per què en el fons és una història que als meus 93 anys m’ha convidat a pensar en el procés i els seus perquè de la meva vida. L’entorn que ens dibuixa Vicens Villatoro en la seva base és el mateix del meu, canviant les circumstàncies. L’ambient en el que es van moure els avis de Vicens Villatoro fou més extens amb la intensitat pròpia de les persones i dels fets. Però al marge de les diferències el rerefons és el mateix. Com va impactar en la identitat del net. LA CASA DELS AVIS és una filosofia extensible a la vida de totes les persones independentment de les ideologies. El que és veritablement important és valorar com la vida dels avis a través de la seva història, viscuda en les circumstàncies del seu temps, impacta en la personalitat dels nets. Villatoro ha fet un recorregut centenari  amb una anàlisi històrica que descobria en el procés un futur, el seu. La proba me la donen les darreres pàgines del llibre que és un recordar ”post mortem” la importància dels indrets, molts d’ells desapareguts i minvats però importants.Vaig començar la lectura del llibre perquè és un escriptor amic i una autoritat en la literatura catalana i a mesura que avançava en la lectura la seva història esdevenia filosofia i una invitació a valorar la teva pròpia.

VESPRES, de Francesc Circuns Margarit

 

El poeta ens manifesta que “VESPRES és una reflexió poètica sobre el declinar de llum, una cerca de la paraula quan la llum lentament emmudeix... i llavors la nit ens parla.” El poema LA MÀ GLAÇADA defineix clarament el missatge poètic dient-nos: “La mà glaçada / toca el ventre / de la nit. /Comença el cant  dels sorolls nocturns./ La dansa de les ombres / dibuixada en la foscor.” El poemari és un passeig per “totes les nits”, “totes les ombres” i ”tots els somnis”. Una de les característiques del poemari, enriquint el sentit poètic dels poemes, la forma de cada poema en la que juga amb la intensitat dels versos i la força de la tinta donant una nova emotivitat en la intimitat. Un joc amb les paraules i els versos que li donen una peculiar musicalitat al poema. La poesia de Francesc Circuns enalteix la figura humana i el seu entorn fent parlar la veritat i la incertesa perquè per la llum les foscors són camins de recerca de nous i potents fogars. En el poema LA CIUTAT llegim: “De nit la ciutat / que no dorm / té son / Es bressola amb la llum / llunyana / dels estels.” El vespre no pot prescindir de la llum i amb els seus silencis “ordenaré les metàfores / dels versos / impossibles”. El darrer poema és una extraordinària filosofia de la vida que li posa per títol  NO ES FA M AI FOSC. Llegim-la: “ No es fa mai fosc / al jardí de Venus / la llum somorta / -però-viva del desig / alimenta fons mil·lenàries: / de petits desitjos / de sexes cobejosos./ El joc del vent entre els joncs / aviva dolça melodia.../-paraules tendres.../poemes d’amor.../ antigues promeses.../innobles traïcions- /Tots aquests materials /-nobles i mesquins-/ amb els que està feta la vida / amb els que està fet l’amor”. La vida és un camí de veritats i mentides, d’amors i de passions, d’amistats i d’enveges que poèticament descobreixen l’efecte de l’amor, la llum que sempre acompanya.

POEMARI DE PUPITRE, de Genís Tura

 

El títol ens posa en el camí d’un exercici de pedagogia de la vida que té una etapa predominant en  la infantesa. Aprendre a relacionar-se amb la natura és una condició fonamental en el desenvolupament personal. Ramon Munné i Coll, poeta i persona d’una intensa vida de relacions humanes acaba la presentació del Poemari amb aquesta observació: “ sentireu com una mena de rosec dins les vostres entranyes, perquè, com ens diu el nostre poeta, “tot el dia estaré cercant la llum / rera el sol, caminant en llarg silenci”. En aquest camí hi figuren de companys els vents i la pluja, presents en el cos humà. Tot el poemari és la conclusió d’una filosofia de la història basada en el cos humà en el que l’aigua i el vent són factors constitutius.  En el primer poema ens adverteix parlant del primer vent que “l’amor té un color groc, humit, calent i net”. Circumstància de la filosofia de la vida que el poeta li dona condició indispensable de relació. I en aquesta relació en un altre poema li dona a la imatge humana intimitat amb l’entorn quan escriu: ”com si fos la pell mateixa,/ he recobert el teu cos / amb gust de sal.” I les relacions esdevenen una confirmació de la germanor còsmica amb un exclamació d’intimitats, com aquesta. ”quin verd dona a les branques tendres el meu desig”. La compenetració ésser humà amb la natura és propi de la seva essència. Tot el poemari és un diàleg amb el vent i les seves circumstància comunicatives, cavall del vent, vent de maig, vent de garbí, vent de xaloc, i com relació germana, la pluja. Un poemari que és un diàleg d’intimitats amb la germana natura. El darrer poema del gran diàleg conclou a un poema d’un humanisme de poesia còsmica, VELLS AMANTS: “A ningú més diràs que el sol estrena / transparències cada tarda. / Vora el ponent el dia és brut!, / fonda galleda e tèrboles mirades. / Tanco els ulls, no veig res / però imagino paradisos obscurs de llum vermella... / nits de festa de llum i de rialles, / senyals de boira que travessen els cossos cansats... /I més enllà, núvols de blanc amarat de llum. / La llum plujosa que ens mostra dreceres de la plana.” Un poesia filosofia de la vida humana en la que els desnivells i desviacions són condicionants en la recerca de la llum verdadera que ens basteix la història.

TÀNDEM, de Maria Barbal

 

Quan començo la lectura d’un llibre, allò que primer em pregunto és el per què del Títol. I el d’aquesta novel·la m’ha fet entendre el seu sentit metafòric de certes relacions humanes, en les que la vida és una bicicleta amb possibilitats de desplaçar-se canviant de parella segons les circumstàncies. El Tàndem en la novel·la de Maria Barbal fa referència a dues parelles en que la parella d’una viatja amb la d’una altra. Una argumentació molt ben desenvolupada acceptant unes relacions que poden semblar naturals amb les que no comparteixo la filosofia. Dos trencaments de parella amb relacions esporàdiques quins finals són conseqüències en que la naturalesa hi té la paraula definitiva, com la mort d’un dels casats que desfà dos matrimonis i crea un desprès sentimental egoista i separador. No s’hi amaga que en les relacions intercanviades és busqui el descobriment d’una futura felicitat més consistent i ferma amb conseqüències que distorsionen la vida de les dues parelles. Hi intueixo un concepte de la vida molt personal d’acord amb el pensament de cada persona al marge de la filosofia d’una fidelitat que exigeix la diferència sexual al servei de la convivència humana en la seva supervivència. Puc entendre l’enfocament de la vida sense estar-hi d’acord  per tenir-ne una altra finalitat. Però és una novel·la que cal llegir per poder dialogar.

ELS MEUS LLIBRES

 

 

                                                                  

 

POESIA:

            QUATRE DAUS DE LA VIDA

             CÓCTEL DE L’AVI

             ESTONES AMB EL MEU SILENCI

             GLOPS ERÒTICS DE SOSPIRS BÍBLIOCS

             BUFA EL VENT

             ELS ULLS PLOREN

             EL MAR FA L’ULLET A LA FINESTRA

             CATALUNYA, MARE T’ESTIMO

             SON ELLES

             CAMINS D’INFANTESA D’UN NEN DE PAGÈS

             LA GRAN CORAL DE L’AIGUA

ESPORTS:

             L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

             ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL

             BM GRANOLLERS, ESPORT I CIVISME

             BM GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA FILOSOFIA

ASSAIG:

              EL MON NECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA

              DEMOCRÀCIA, PROCÈS HISTÒRIC DE LLIBERTAT

ART:

              VICENS CASALS GRAU

              JAUME ICART

              LLUIS BARBOSA

BENVOLGUDA, d’Empar Moliner

Quan començo la lectura d’un llibre per a mi és molt important el títol que esdevé un company de viatge en la comprensió de l’argument. Una novel·la és un exercici de llibertat de pensament i la paraula BENVOLGUDA m’ha ajudat a formar la idea del significat d’una esposa en la societat actual corrent el risc d’un enamorament d’una altra “benvolguda”. Al llarg de la lectura he parat esment en l’acceptació de la dona per part dels altres, siguin ells o elles. Com es comporta una dona ben volguda en la  societat que li ha tocat viure. I al llarg de la novel·la una continuada successió d’esdeveniments i situacions de convivència m’ha definit el sentit de la paraula per part de l’altre. I a la vegada les diferents situacions de convivència m’han dissenyat el concepte des de diferents angles de la paraula com també el comportament social davant les circumstàncies. M’ha ensenyat a interpretar el pensament social d’una convivència en la que la separació matrimonial esdevé una normalitat sentint-se la persona que se separa benvolguda pel qui la deixa i benvolguda per qui provoca el canvi. Una definició del be i la bondat en l’exercici de la llibertat d’acord amb les conveniències creades per circumstàncies i no per una filosofia de la vida. Lluny de mi desaconsellar la seva lectura, tot el contrari perquè pot esdevenir útil per entendre’s un mateix un xic millor. La seva lectura és agradable, amena i alliçonadora per entendre millor l’art de la vida. BENVOLGUDA implica intel·ligència en el coneixement amb el respecte que es deu a la persona per la seva qualitat de persona. En certa manera és el reconeixement que l’amor és indispensable en totes les relacions personals.

ISLAM, LA MITJA LLUNA... CREIXENT

 

El quadern 197 de Cristianisme i Justícia ens presenta l’actual situació de l’Islam amb un estudi seriós sobre el fet de ser una religió monoteista considerada revelada, ocupant el tercer estadi desprès del judaisme i del cristianisme. Dissortadament els temps actuals són per a l’Islam un temps de confusió i de discòrdia en els que el  pensament d’un Déu únic no concorda amb el fet històric dominat per una política en la que les guerres són un element de discòrdia. Però el bon islamista manté la seva fe en un sol Déu molt a prop del cristianisme però amb una política desestabilitzadora de la convivència. En l’Islamisme al marge de la política, ànima de la guerra, el sentit religiós es manté fidel amb el compliment de la fe revelada al seu profeta i el reconeixement del  judaisme i del cristianisme. Les divisions existent entre les diferents tendències de l’Islam són una problemàtica greu entre els països en guerra i el control que grups extremistes volen imposar o imposen el seu poder com a solució que enfronta els dos mons creats per les diferents religions. Però malgrat un futur descoratjador, l’Islam esdevé una religió imprescindible per treballar per la pau. Quan les religions importants es posin d’acord s’haurà donat un pas molt important per una convivència universal en pau.

LA LLETRA ESCARLATA, de Nathaniel Hawthorne

 

La lectura d’aquesta novel·la, obra mestre del novel·lista nord americà del segle XIX ha esdevingut un passeig revelador del tractament argumental en el que els protagonistes no només viuen el seu temps sinó que ells són dominats pels seus fets embolcallant-los en la història convertint-los en testimonis de com cal viure les passions. No és una narració sinó que ens trobem davant d’un embolcall de la vida en el que les errades exigeixen no només reciclar sinó allò més important convertir el reciclatge en el paisatge vital que desemboca a un final racional recuperant la qualitat humana dels culpables acceptant la penitència de la història marcada en la seva persona, una acusació davant del món pel mal, que acompanya a la recuperació de la dignitat personal als ulls del seu entorn. Estem davant d’una manera d’aplanar el camí del bé pagant la penitència del mal amb la col·laboració de l’entorn malpensat esdevenint   ben pensat amb la col·laboració de la dignitat i de la indignitat. Una fotografia de la convivència humana en la que el mal és castigat amb la peculiaritat que la sanció és la pedagogia de la recuperació de la bona fama social. En el fons un problema religiós des d’una religiositat cristiana massa humanitzada però que descobreix la necessitat d’un enfocament revitalitzador de la vida.

INTRÚS EN LA POLS, de Wiliam Faulkner

 

La lectura d’aquest llibre m’ha passejat per una visió de la vida en la que els colors de la pell hi juguen una confrontació de discòrdia plena  de confusions i contradiccions que pot acabar feliçment.  Una novel·la en la que la mort és el fil conductor d’un seguit de comportaments plens de ressonàncies discordants, sovint, i finalment convincents. No és un joc encara que la seva forma ho sembli. És una argumentació a partir d’una acusació al protagonista que passa en  cada circumstància per una sèrie de situacions en moment  de convivència curulls d’al·lusions personals i col·lectives, convertint el diàleg en una narració dels fets plena de matisos. Sovint durant la lectura, m’ha portat a pensar en el poder de cada ésser humà d’injectar a la col·lectivitat les seves idees i les seves contradiccions, modificadores de la filosofia de l’humanisme de convivència. No només és treball d’un extraordinari escriptor que fa de la narració una pedagogia del pensament filosòfic. Gairebé al final de la novel·la es llegeixen aquestes paraules que defineixen la capacitat pedagògica de l’autor: “som massa, no pas per l’espai que ocupem, sinó perquè sempre estem disposats a vendre’ns la llibertat per qualsevol preu cridaner en nom d’allò que anomenem nostre”. En aquestes paraules hi he trobats definits els personatges de la novel·la.

NOVES FRONTERES, UN MATEIX COMPROMÍS

 

El número 200 de Cristianisme i Justícia amb el subtítol REPTES ACTUALS DEL DIÀLEG FE-JUSTÍCIA treballa el deure de la religió i en concret de l’Església Catòlica  a partir de la injustícia econòmica i també cultural en relació a la igualtat bàsica al dret a la diferència. En el pròleg hi llegim: “Tot i que s’han produït grans avenços en la lluita contra la pobresa i que disposem dels mitjans al nostre abast per posar fi a la fam i a les malalties, en el món encara hi ha massa patiment”. És el tema central del quadern desenvolupat en dos grans capítols: NOUS DEBATS QUE ACTUALIZEN EL CONCEPTE CLÀSSIC DE JUSTÍCIA i IMPONDERABLES DEL DEBAT FE-JUSTÍCIA AVUI. De la seva lectura m`han cridat l’atenció dos temes: A) la responsabilitat de l’Església, en particular del clergat en fets més aviat injustos i poc respectuosos amb la fe necessitant un nou plantejament del tema fe-justícia i 2.-  la  necessitat de la dona en el replantejament de la doctrina i actuació eclesial fins i tot en la teologia. El darrer paràgraf molt clar i expressiu: “ Històricament, el patriarcalisme teològic ha anat de la mà de la violència legitimada religiosament i una Església pacífica i de la cura no acabarà de fer-se sense assumir plenament la dona”. En el pròleg s’hi donen unes dades històriques esgarrifoses que fan necessari un nou plantejament de l’Església en el segle XXI. Llegim: “cal recordar que cada dia segueixen morint 10.000 nens per causes evitables o que més de 60 milions de persones, màxim històric des de la Segona Guerra Mundial, fugen de la guerra i de l’horror buscant un refugi que no troben!”. Aquest problema s’agreuja amb la realitat d’una riquesa en la que 62 persones, les més riques del món, tenen la mateixa fortuna que la meitat més pobra de la població mundial”. Resumint: el gran problema de la justícia en relació amb la fe, la causa la distribució injusta de la riquesa. Problema que responsabilitza seriosament el mestratge de l’Església Catòlica, com es dedueix de l’encíclica del Papa Francesc LAUDATO SI.

Els meus llibres de poesia.

 

INHUMANS I INFRAHUMANS

El quadern 201 explana la seva opinió sobre l’economia en l’obra ECONOMIA SENSE CORBATA: CONVERSES AMB LA MEVA FILLA, de Ianis Varoufakis. I José Ignacio Gonzàlez Faus en el darrer paràgraf del quadern escriu: ”Novament hem d’escollir “entre l vida i la mort”, entre ser  humans o ser inhumans. A això sembla portar-nos una mirada a les arrels antropològiques (i teològiques) de l’economia”. El quadern es divideix en dues parts: 1.-Varoufaquis: promeses i perills de l’economia. 2.- Reflexions bíbliques: confrontació de valors.

Resumint, l’economia actual és la gran malaltia de la humanitat si parem esment en les següents dades: 1% de la humanitat, 70 milions de persones, gaudeix de tanta riquesa com el 99% restant. Oxfam-Intermon, en relació amb Espanya, afirma que 20 persones tenen una fortuna de 115.000 mil milions d’euros augmentant-la al darrer any (2016)  un 15% i la resta espanyols van perdre un 15%. I que les 62 persones més riques del món tenen una fortuna igual o més que  les 3.600 milions més pobres. Aquestes dades ens fan pensar que l’economia que governa la humanitat s’ha apoderat del poder prevaricant dels seus objectius. El problema està en que els treballadors no creen riquesa pel mercat del món sinó que s’han convertit en mercaderia de mercat. I aquesta circumstància és la culpable de la gran diferència entre rics i pobres-. Davant d’aquesta situació només pot canviar la situació actual l’evangeli amb el seu concepte fonamental de la fraternitat universal per ser tots els humans fills de Déu. Aquesta fraternitat és la que demana el Papa Francesc amb els tres camins per redreçar la història: diàleg entre generacions, fraternitat i treball.

Un quadern quina lectura és molt recomanable perquè no només planteja el problema sinó que estudia solucions.