El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimarts, 31 de maig del 2022

POEMARI DE PUPITRE, de Genís Tura

 


El títol ens posa en el camí d’un exercici de pedagogia de la vida que té una etapa predominant en  la infantesa. Aprendre a relacionar-se amb la natura és una condició fonamental en el desenvolupament personal. Ramon Munné i Coll, poeta i persona d’una intensa vida de relacions humanes acaba la presentació del Poemari amb aquesta observació: “ sentireu com una mena de rosec dins les vostres entranyes, perquè, com ens diu el nostre poeta, “tot el dia estaré cercant la llum / rera el sol, caminant en llarg silenci”. En aquest camí hi figuren de companys els vents i la pluja, presents en el cos humà. Tot el poemari és la conclusió d’una filosofia de la història basada en el cos humà en el que l’aigua i el vent són factors constitutius.  En el primer poema ens adverteix parlant del primer vent que “l’amor té un color groc, humit, calent i net”. Circumstància de la filosofia de la vida que el poeta li dona condició indispensable de relació. I en aquesta relació en un altre poema li dona a la imatge humana intimitat amb l’entorn quan escriu: ”com si fos la pell mateixa,/ he recobert el teu cos / amb gust de sal.” I les relacions esdevenen una confirmació de la germanor còsmica amb un exclamació d’intimitats, com aquesta. ”quin verd dona a les branques tendres el meu desig”. La compenetració ésser humà amb la natura és propi de la seva essència. Tot el poemari és un diàleg amb el vent i les seves circumstància comunicatives, cavall del vent, vent de maig, vent de garbí, vent de xaloc, i com relació germana, la pluja. Un poemari que és un diàleg d’intimitats amb la germana natura. El darrer poema del gran diàleg conclou a un poema d’un humanisme de poesia còsmica, VELLS AMANTS: “A ningú més diràs que el sol estrena / transparències cada tarda. / Vora el ponent el dia és brut!, / fonda galleda e tèrboles mirades. / Tanco els ulls, no veig res / però imagino paradisos obscurs de llum vermella... / nits de festa de llum i de rialles, / senyals de boira que travessen els cossos cansats... /I més enllà, núvols de blanc amarat de llum. / La llum plujosa que ens mostra dreceres de la plana.” Un poesia filosofia de la vida humana en la que els desnivells i desviacions són condicionants en la recerca de la llum verdadera que ens basteix la història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada