Les preguntes que portem dins

Les persones, desde sempre, senten la preocupació del demà, però hi ha un demà que és superior a tots, que seran desprès de la seva mort, si de veritat hi ha un desprès. El n.160 de Cristianisme i Justícia està dedicat a una reflexió molt complerta sobre eln tema, basat en el perquè de la mort . El més enllà és una utopia? Quina repercussió té l’expressió de “Déu  ha mort; Marx, també… i jo… darrerament no estic gaire fí que diguem…” I sobre el tema hi ha la doctrina de l’escatologia, que etimològicament  significa “la derrera paraula”. Qui la té de veritat la darrera paraula? Recordem que Sant Joan, evangelista, comença  el seu evangeli amb “la paraula es va fer carn”. Què hi ha desprès de la mort, en referència a la “salvació” predicada per Jesucrist si hi ha la convicció que la darrera paraula la tenen els més desfavorits de la humanitat. L’evangeli és la bona nova  per els més pobres. I qui són els més pobres? La resposta sembla fàcil, però no ho és tant. En la Bíblia hi ha un llenguatge d’esperança. Llenguatge que mereix una atenció especial en el llibre de JOB, aquell personatge benestant reduit a la misèria i que malgrat encarant-se amb Déu no perd la confiança i recupera la seva primera situació social. Són els més pobres els que millor entenen el missatge evangèlic de la salvació? I Jesucrist en la seva vinguda porta el “regne de Déu” i no es cansa de dir com els pobres són els predilectes. Però què significa la pobrfesa? Manca de recursos naturals o manca de recursos espirituals? La mort és la resposta perquè desprès d’ella ve el futur en el que “Déu vindrà amb glòria a jutjar els vius i els morts”. Parem atenció en “vius i morts”, vol dir que en el dia del judici no tothom haurà mort? I quin serà el judici? Cel, infern, purgatori? Quin significat té en la Bíblia creure en la resurrecció dels morts? Vol dir que és la gran manifestació de la glòria de Déu a tota la humanitat? Si no he llegit malament l’autor del llibret així ho indica. La pregunta no es fa esperar? On està doncs la justícia? Crec i penso  amb força credibilitat que la justíciaa de Déu és molt diferent de la justícia dels humans. Recordem que en els principis de la creació se’ns diu que la humanitat fou creada a imatge de Déu i si molts humans no l’han respectada, Déu no destruirà la seva obra. La paraula del poble senzill és la paraula de Déu en el perdò, l’aplicació de la justicia i la porta de la glória.

CUANTO TE HE ADMIRADO ABUELO DESCONOCIDO, de Ricardo Sàenz de Luque

Ricardo Sàenz de Luque és un metge argentí de família d’orígen espanyol afincada a l’Argentina per raons personals que aconsellaren instalar-s’hi. Ricardo és un bon amic que me’l va presentar l’exalumne Francesc Ozerans, granollerí que actualment viu a Villa la Angostura (Argentina), on hi resideix també el metge. La lectura del llibre m’ha ensenyat a coordinar el cor amb la intel·ligència. I precisament el cor i la intel·ligència del Dr. Ricardo l’impulsaren a voler conèixer amb més profunditat la història de la seva família i d’una manera més personal la vida del seu avi José Matias Saenz de Luque. I ha estat el desig d’aquest coneixement que el decidí a traslladar-se en diferents ocasions d’acord amb el seu treball a Logroño. I el llibre ens fa palès un gran treball impulsat per un gran cor. La seva lectura m’ha portat a tenir un coneixement més complert de Logroño ciutat i de la seva província, que millorà el que vaig assolir en els tres anys d’estudi a Albelda d’Iregua. Ricardo demostra en el llibre que és un gran amant de la història com també de la geografia perquè indaga en els arxius i en els indrets de les contrades que puguin tenir alguna relació amb la familia. La  redacció del text palesa la serietat en respectar la història tal com succeí, independenment dels èxits i dels fracassos, dels bons i mals momemts que els familiars van patir, Certament el seu avi fou un personatge il·lustre pels seus coneixements científics i per la seva ascendència social a Logroño. No ha menystingut cap notícia que d’alguna manera o altra defineixi la personalitat com a ciutadà i com a metge del seu avi.L’última part del llibre és el seguiment històric any per any de la família des d’el 1833 fins al 1907. Però si la part histórica és definidora d’un interés excepcional, la part més narrativa amb moments molt poètics arriba a l’ànima demostrant una gran qualitat literària de l’autor que amb els mimbres no massa abundants, a vegades, sap teixir una història d’una credibilitat gaire bé insubornable. Hi ha dos capítols d’una excepcionalitat humana molt emotiva quan coneix al pintor Manet i li és demanada la opinió a l’avi per la greu intervenció que aconsellà amputar-li una cama, que fou la causa de la mort del pintor. Però un altre pintor desvetllà interés del doctor, el valencià Sorolla. En la narració dels temes artístics palesà com caminen de la mà la ciència i l’art essent fonamentals en la formació humana de les persones. La relació medecina-art és d’una gran emotivitat que convida a una vida més cívica i social per esdevenir una personalitat integral. Un llibre molt dens informativament i molt emotiu artísticament i passional. Les hores llegint-lo m’han fet dir-me interiorment, gràcies Dr. Ricardo per la teva amistat.

AGAFA LA LUPA! El sud als diaris

El quadern 139 de Cristianisme i Justícia és una crítica raonada de les deficiències de la informació manipulada per innteressos d’estat i de les grans fortunes. En resum que el “paper de la informació contè masssa desinformació”, que obeeix a la consigna mercantil de “tot el que fa pensar aborreix”. El quadern consta de tres capítols: 1.- Una visió determinada del SUD als diaris. 2.- Un sistema internacional injust i 3.- Del coneixment a l’acció. La informació que es dóna del SUD no s’adequa a la realitat del país sinò a les exigències dels poders exteriors que  demostren el que no són amb el que fant. Dues consideracions de la injustícia internacional: 1: Despeses que acusen: un bilió d’euros a l’any en seguretat i defensa, i en desenvolupament cinquanta mil milions. 2.-Els cinc membres permanentrs del Consell de Seguretat de les Nacions Unides són els cinc primers exportadors d’armes del món i el cinc prinicpals posseidors d’armes nuclears. I una curiositat de com es manipula el concepte de l’exportació d’armes: El febrer de l’any 2004 Espanya enviava OBUSOS als països africans en concepte de material de caça. Amb només aquestes dades n’hi ha prou per entendre el motiu de les manipulacions informatives de les accions al tercer món per part dels estats més poderosos. Qui són els que dominen la información mundial? Copìo:”Es calcula que el 90% de les informacions que circulen pel món les administren QUATRE agències de premsa occidentals: AP i UPI dels Estats Units; AFP de França i REUTERS d’Anglaterra. Tres agències d’imatges dominen el mercat i les difonen.CNN, VISNEWS i WRN. De les 75 primeres empreses de premsa: 39 són dels EEUU, 25 d’Europa i 8 del Japó” Penso que aquesta informació és prou clara i potent per entendre per on va i com la manipulació. I l’autor conclou la necessitat que la informació sigui factor de pau i de desenvolupament de la cultura global. Cal tenir cura del dret a la informació de tota la humanitat i per aquesta raó és fonamental la cooperació de les ONGD i dels ciutadans per analitzar la informació total, comprovar com la crisi humanitària és tractada per la premsa, treure conclusions própies cada lector dels continguts, denunciar les desigualtats i actuar directament fent saber als directors dels diaris les manipulacions que s’hi descobreixin. En una paraula, la solució, una vegada més, la té la veu del poble que cada dia ha de ser més clara, contundent i valenta davant els manipuladors, siguin polítics, economistes o religiosos. La premsa ha de ser un col·laborador de la pau i del benestar no un escolanet del poder.    

Com llegim el missatge Barça-Betis?

Fa uns setanta anys que l’educació física i l’esport em tenen el cor robat. He viscut sensacions de tota mena, però sempre m’ha dominat l’esport com configurador social. Confeso, que el darrer partit Barça-Betis no el vaig veure perquè tinc per norma no visionar-ne cap que sigui de pagament. Penso que les televisions públiques fan un flac favor a la ciutadania. Bé, no el vaig veure, però el resultat no m’ha sorprès. Alló que sí m'ha sorprès són el comentaris de la premsa oral i escrita, amb l’afegitó que sempre hi ha oipinions compartides. El dissabte anterior al partit vaig llegir a L’ESPORTIU  una entrevista que em va aixemplar la mirada. Un tècnic del Betis, que havia estat jugador del Barça en l’etapa de Cruyf confessava, que en l’actualitat si hi havia un equip capaç de frenar el Barça era el Betis. I em vaig assebentar que el seu entrenador era un admirador de Cruyf i Guardiola i s’emmirallava en la seva técnica. I una frase em va cridar l’atenció, intentarem tenir el control de la pilota. I tal dit tal fet. Als tècnics del Barça els hi va faltar la visió per evitar-ho i el seu meteix estil de joc els va portar a la derrota. Els hi va faltar saber defensar l’estil propi, que el contrari els havia copiat. La paciència i constància de l’entrenador del Betis va donar la raó a la seva idea del futbol emmirallant-se en Cruyf i Guardiola. I aquest resultar porta un missatge que els tècnics del Barça no van intuir, el conjunt és el tot en el sistema i el sistema va dominar malgrat que el geni marquès dos gols. Com no vaig visionar el partit no goso afirmar que va ser un fracàs quan el fracàs segurament és no haver valorat prou al contrari. La fita fubolística que no hi ha equips petits, aquesta vegada fou veritat. Però resulta que el joc desenvolupat al camp era d’un equip gran. I paral·lelament, un altre missatge, què hi juga La Masia en la formació de jugadors? Fa més de trenta anys que segueixo el futbol formatiu i he mantingut relacions esportives amb responsables de la Masia. I em pregunto, on són el fenòmens catalans, a Can Barça o a altres clubs? En el Betis n’hi havia dos que patien un pecat, que com no eren estrangers el seu catxet no oferia garanties, garanties que sí són palpables quan juguen en altres equips, estrangers inclossos. En la formació física i esportiva crec que si nota molt una manca de relació col·legis i equips de futbol, que repercuteix en el descobriment dels valoirs, que hi són. Aquest tema l’he viscut intensament i jugadors del meu equip infantil foren fixats pel Barça com també tinc experiències negatives. Fa molts anys que ja no m’hi moc en aquest món. Però em causa un mal efecte perqué no en llegeixo cap referència en la premsa esportiva. I crec que aquesta mancança té els seus efectes a l’hora de descobrir verdaders fenòmens que es perden. I en tinc alguns exemples. Sincerament penso que l’esport no pot prescindir de les competicions escolars. I què hi té a veure amb el partit Barça-Betis? En el Betis hi jugaven futbolistes de la pedrera del Barça.