El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

divendres, 17 de maig del 2019

CADA SETMANA UN LLIBRE D'UN POETA DE CASA


AMB LA MIRADA ALS EQUINOCCIS, d’Eulàlia Ripoll
La lectura del poemari m’ha posat davant dels ulls una pedagogia, des de la sanitat, molt humana, de la convivència i de les vivències amb un missatge poètic. Poemes de la veritat del món m’han endinsat líricament en una filosofia creativa de projecció cósmica. “Sóc al m on / i allà on em sé / no hi he arribat encara. / Hi camino / amb els qui em donen la mà / i prenen la meva” Poema que ens parla de la raó de ser de la persona humana. Conèixer el propi destí recolzat per la companyia de l’altre. El poemari és un viatge per l’univers, començant per conèixer la pròpia existència amb l’esforç d’un auto-coneixement. “Sóc el que més vull ser / quan tanco els ulls i veig la dansa / de cada una de les unitats més bàsiques del que sòc.” I aquest auto-coneixament facilita el diàleg amb l’entorn i les seves connotacions i circumstàncies. La pedagogia poético-sanitària alliçona sobre el bategar del cor de la humanitat per esdevenir un estudiós del món. “Caldria la cirurgia a cor obert / per restablir pons i camins,/ omplint el cor de saba nova dels troncs,/ aromatitzant-lo amb les plantes del bosc./ Caldria encendre-hi una flama d’escalfor,/ plantar-hi arrels de fruit madur,/ acaronant-lo perqué bategui. / Caldria construir un cor nou / connectat a l’aigua la terra el foc l’aire…” I deixa el poema en punts suspensius perquè el procès no pot prescindir mai del pensament. I arriba a una conclusió de com ha d’actuar la individualitat per ser ella  veritat. “El caminar frenètic de la ment diu prou, /ara només jo. / Només un jo despullat, / sense accessoris, / sense altra càrrega a l‘esquena / que la respiració i els batecs del cor”. El jo és la centralitat, com els equinoccis centren el curs del planeta quan dia i nit s’igualen i continúen el moviment del seu programa. La persona apren a contemplar amb els ulls la centralitat de pensament humà en la recerca de la seva veritat. “Som aquí, entre el món i la consciència, / amb el tremolor de la terra en els peus, / mentre l’herba mullada revifa la pell morta./ Tremolen amb la terra / i els colors escaten amb el vent / si aprenem a estimar el que som./ La veritat, / és semnpre el tractament més honest,/ el millor missatge per entendre’ns.” Una constant ens recorda que no estem sols i quina és la nostra companyia i com el cosmos actúa sobre la humanitat recordant-li que essent ella la centralitat ha de tenir sempre present la germanor universal de totala creació i de com és ella en cada ésser el microsmos, recordatori de la veritat. I per aquesta raó escriu la poetesa:”Bec de la companyía ni que sigui en la distància / de l’impacte d’un somriure / o d’un gest inesperat.” Un poemari que  cal llegir però sobre tot meditar perquè és una filosofia de la salut mental que repercuteix en la física i en la convivència humana global.

FER EL BOICOT A L’INDEPENDENTISME ÉS UN ERROR HISTÒRIC


El missatge més clar de com cal organitzar la convivència humana el dóna la configuració de l’ésser humà amb uns elements físics que s’adapten al procès formatiu i amb uns altres psíquics que també milloren amb els temps i integrats en un tot defineixen l’ésser humà en les dues modalitats, home i dona. I aquest missatge sembla ser que els humans no el saben llegir i conseqüentment al no complir-lo se succeixen els fracasos. I és molt important perqué un element molt decissiu en el procès de ser és la llibertat, que incideix també en el físic. La interelació físic psíquic és tan intensa que s’autolimenten mútuament. En el meu record personal la incidència del psíquic en el físic ha estat tan important que gràcies a la intel·ligència humana (psíquic) d’una invalidesa que no em permetia caminar, dels noranta anys que tinc en fa vuitanta sis que sí camino amb normalitat. La psiquè humana pot corregir el físic defectuós. I aquesta lliçó viscuda d’infant m’ha ensenyat que el pensament és l’instrument més  valuós que tenen els humans per organitzar-se. I dissortadament aquest valor humà massa sovint és menystingut i sovint privat d’actuar. La llibertat de pensament és el primer pas necessari i insustituible per progressar. I el pensament contrari a la realitat vigent és el leimotiv per reconvertir-la i millorar-la. I la humanitat té, per assolir-ho, el servei de la paraula. Però amb un incís, les veritats humanes són efímeres com ho és la seva existència. La persona que avui hi és, demà pot no ser-hi. I aquesta realitat també és aplicable al model de convivència. Quan en una col·lectivitat sorgeixen pensaments crítics de la seva forma de ser, cal reciclar per millorar si no vol estancar-se o anar enrere. És exactament la realitat actual de l’estat espanyol en relació amb el moviment independentista. És una idea que fa tres cents anys i escaig que el govern d’Espanya rebutja i no vol sentir-ne parlar i que en l’actualitat, cada dia que passa, es trova en situacions que entorpeixen la veritat, que es vol fer creure, perquè la natura i la història proclamen que aquesta veritat no s’adapta al sistema democràtic indispensable pel segle XXI. Els models politics de convivència si volen avançar han d’entendre les il·lusions dels pobles amb la mateixa confiança que els científics creuen en la il·lusió d’un desig que els porta a descobrir noves formes de medecina per la salut de les persones. Els boicots dels partits polítics de l’estat espanyol al pensament i procès independentisme de Catalunya i del Païs Basc és el culpable de progrès que la filosofía del globalisme defensa en la necessitat d’una unitat respectuosa amb les individualistats. Aquesta filosofia fou valorada amb un summa cum laude pel tribunal universitari i l’independentisme català no desitja altra cosa que la seva portada a la pràctica. A Espanya i Catalunya hi ha pensadors molt intel·ligents per raonar i programar alló que la política hauria de fer. Però la política espanyola no té fe en el pensament filosòfic. És el greu error que està cometent l’estat espanyol.

dijous, 16 de maig del 2019

EL PROBLEMA ECOLÒGIC: UNA QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA SOCIAL


Tema del quadern de Critianisme i Justícia n.161.- El quadern acaba amb unes paraules de Sunita Narain, Directora del Centre for Science an Environment (Ïndia):”Es tracta del dret a desenvolupament. La pregunta és: podem aprendre noves maneres de crear riquesa i benestar? La resposta és que no ens queda cap altra solució”. El crit al cel cada dia més intens i extens prové del “canvi climàtic” provocat pel  CO2 d’orígen humà que afecta al medi ambient. El problema està causat pels països més rics, però el pateixen el més pobres. I els risc amenaça a tots, tard o d’hora, si no es prenen les mesures adequades, que hi són. El problema rau en el fet que no tots els paísos li donen la importància que suposa el risc i de no posar-hi les solucions, que hi són, les consequències las patiran rics i pobres. Però de moment els paísos més pobres ja les estan patint amb un mortaldat alarmant. A part dels treballs que la política organitzada mundial hi està programant per reduir progressivament el perill, hi ha un treball necessari i indispensable, de mentalització de la població i el poders de tot tipus d’una conducta indispenable en relació amb els bens naturals i el seu tractament que són la base de la subsistència. Caldrà un simulacre d’estrènyer el cinturó per evitar engreixar més del compte el perill i evitar l’efecte climàtic que amenaça a una tota  la humanitat. I en aquesta mentalització hi tenen un deure bàsic indispenable els mitjans escrits i audiovisuals informant a la població de la situació actualitzada del problema, de com es tracta, la gent hi ha de col·laborar i la necessitat de canviar tot alló que no beneficia gens a la convivència universal. I aquesta exigència d’austeritat és indispensable per respectar el dret a la vida de tota la humanitat, canviant la norma que per fer diners tot si val, culpable de moltes morts injustes. La solidaritat global és indispensable per evitar la debacle que amenaça el canvi climàtic. Llegim en el qaudern de Cristianisme i Justícia (pag.12).”El clima afecta la salut humana de moltes maneres. Lògicament, les persones més vulnerables són les que es veuran més efectades. L’OMS prediu que l’impacte del canvi climàtic serà negatiu per a la salut humana” La solució del problema exigeix la solidaritat humana perquè rics i pobres tenen el mateix dret a la vida. I el canvi climàtic és una amenaça a la vida.