La veu del poble català, de Joan Navarro Montoliu

Llegat poètic de Joan Navarro i Montoliu, membre del Niu d’art poètic de Parets  del Vallès, que ha estat cridat a la casa del pare, del que en el poema La mà de Déu, va escriure:”quan veig sortir el sol naixent / esclata de fe el meu pit./ Tinc Déu en el pensament,/ple d’amor clarivident”. Una gran part de la seva producció poètica l’inclou el seu llibre LA VEU DEL POBLLE CATALÀ, PUBLICAT L’ANY 2006. Una poesia molt emotiva i sentimental en la que l’amor i la solidaritat humana hi tenen un protagonisme de centralitat temàtica. Amb un llenguatge popular, molt expressiu, i amb una versificació molt clàssica amb estrofes i rimes molt marcades. Els poemes estan catalogats en quatre parts molt expressives com són: la primera el títol del poemari, LA VEU DEL POBLE CATALÀ, segueix SOMNIS D’AMOR, PENES D’OBLIT, en el que predoiminen les emocions i sentiments, continúa amb un espai bàsicament religiós  FE, VIDA I MORT i acaba amb un cant al seu poble PARETS, ENCÍS DEL VALLÈS. La seva poesia és la de la força del poble humil que sense pretensions proclama senzill i ferm l’amor a la seva terra catalana. En el poema LA SENYERA, ens diu “la senyera és el cor que batega /tot regant l’ànima i el cor, / és la força que omple la vida,/la llum de la terra, el sol de l’amor” I en la defena de la terra proclama ANEM PER FEINA, amb una versificació de vers curt i lleuger, invitació a fer crèixer el país animosa i clara. “Anem per feina,/sempre endavant./Anem per feina / bons catalans/…../Nostres arrels han de florir”. I ens posa per exemple Gaudí:”El geni i el talent/ són la clau de l’harmonia,/ i l’obra Gaudinianes,/ ens ho demostra sempre viva.” I una altra veu, la de Verdaguer: “La veu de la llengua catalana /floreix amb vers al pas del temps./ Bells poemes que floreixen / tot fent niu en els pensaments”. La pàtria es fa gran amb el treball de la gent però  les mares hi juguen un paper primordial:”Els cors de les mares / són nius de neguits./Pateixen angoixades,/ quan creixen els fills”. Entre els afers de la vida en la seva imatge sempre figura Déu com centre i futur. En NAU DEL SILENCI, el silenci és sempre un ambient de contemplació, medita:”Emprenc el viatge etern,/ tot cercant oratge de pau/ on el ritme és arpa de goig / i l’amor és el rostre de Déu”. L’humanisme de la poesia de Joan Navarro, ja siguin les passions humanes, ja sigui la fe i la religiositat en els diferents actes, ja sigui la defensa de la terra, sempre acaba en un ressó d’eternitat. No podía ser d’altra manera, que dedicar un espai al Poble de Parets on amb la seva poesia realitzava els amors de la seva vida. I qué significava Parets? Amb  senzilleza confessa:” Van fent poble les persones /que són justes i sensibles, / i Parets és el mirall / on es mira aquesta Vall”. Honestament serà la poesia de Joan Navarro una estrella de la cultura vallesana i catalana? El que sí serà per a l’amic lector que medita els seus poemes una invitació poètica a ser persona en la projecció infinita de l’amor. Joan Navarro, ara no escrius poemes, no n’escrius perquè tu en Déu ets poesia eterna.

Exposició de Josep M. Botey a Can Rajoler de Parets

Una exposició sorpresa i gratament desconcertant. Missatge pictòric d’un arquitecte. Un autèntic diàleg amb el llenguatge del color, la paraula i l’espai cultural. L’exposició de pintura presentada en un espai dissenyat pel pintor ens convida a una reflexió profunda de la veritat de la vida. Només conec dues obres arquitectòniques de l’arquiitecte Botey, el Teatre de Can Rajoler de Parets i el Teatre-Auditori de Granollers. Quin sentit i tenen en l’exposició? Profund, perquè els espais de convivència humana són espais de relació creativa. La Sala d’Exposicions de Can Rajoler representa la centralitat entre el teatre i la biblioteca, és l’espai de la paraula esdevinguda obra d’art.

Curiosament el Teatre-Auditori de Granollers palesa clares formes d’un vaixell, vehicle en el que navega la paraula en la immensitat del mar de l’existència humana. I Josep M. Botey amb la seva exposició ens demostra com n’és de solidàri l’art. La ceramista Neus Segrià en la presentació invitació ens parla d’una “pintura gens amenarada, forta, sincera, fruit d’una exquisida i gran sensibilitat”. I és precisament la sensibilitat esdevinguda solidària en un diàleg directe i sincer, la qualitat més apreciada per mi independentment del valor artístic de les obres, que el tenen. Sensibilitat en el diàleg que no vol dir de cap manera amagar amargures de la veritat. És sincer i valent perquè des de la pròpia sensibilitat compren la dels altres. I és aquesta qualitat la veritat del missatge amb un cromatisme model de suavitats en algunes pintures i gosadia de la força expressiva en altres. I és precisament el tractament del color, la mà extesa a la conversa amb sinceritat i respecte.

La mostra de Josep M. Botey és un diàleg molt interessant per la forma i el fons entre l’ésser humà i el seu entorn. Un ventall d’emocions en les tonalitats dels colors i en les formes de l’expressió en el protagonisme humà gaudint del paisatge natural i de l’urbà. Una de les característiques rau en el poder de la mirada, donant importància més al com que no pas el què. Sintetitzant, Josep M. Botey ens convida a dialogar amb la paraula del color perquè la paraula de la conversa modeli la imatge artístística de la persona. Una exposició que ha de contemplar-se amb uns ulls curulls d’humanitat i de desig artístic.

Rellevància de la dona en la història

Estem vivint un moment històric en el que s’avalúa la democràcia en els nivells de poder amb la proporcionalitat de la presència femenina en els càrrecs de direcció ja siguin polítics, judicials, econòmics, culturals i cívics. Sortosament la seva presència en certes institucions i la seva rellevància rau en el fet de ser predominant. Aquest tema me l’ha fet pensar el meu darrer poemari SÓN ELLES, basat en dones de la bíblia. I l’escriptura d’aquest poemari i les presentacions que en vaig fent m’ha portat a estudiar la qualitat de la presència de la dona en la història. És veritat que aquest és un tema de debat amb una lluita llunyana de dones que han defensat fins amb la mort la seva veritat històrica i social. La marginació que ha patit des de temps immemorials es  demostració d’una imatge desequilibrada de la humanitat dominada per diferències injustament manipulades i creades i malgrat milions anys de lluita aquesta manipulació encara continúa. L’estudi que he fet de la dona en la història en el mirall de la Bíblia em parla de com estava plantejada en els seus orígens i quina era la seva projecció de futur, a la vegada, que feia adonar-me de les circumstàncies en la que hagueren de desenvolupar-se. Sempre d’acord amb el mirall bíblic, que considero una profecia del que ha estat i del que és. Òbviament, que des de l’antigor la dona s’ha mogut majoritàriament sempre en segons termes i molt desacreditada. Però malgrat tot sempre ha estat present en la història de la humanitat i amb accions de protagonista des de la marginació. Un mèrit impagable i goso afirmar que sense la dona la història seria encara un infern més descomunal. Permeteu-me dibuixar el mapa primitiu segons la Bíblia del que habia de ser la humanitat.

El primer principi que bíblicament havia de complir-se, el de la igualtat, home dona. El verset fonamental ens diu: Déu creà l’home a la seva imatge, el creà home i dona. És molt clar que l’expressió “creà l’home” es referia a la humanitat, perquè d’altra manera no s’explica el sentit del context “el creà home i dona”. La imatge de Déu en plan d’igualtat era l’home i la dona. Per què aquesta igualtat no ha estat respectada? Continuem: el famós Jardí Terrenal. Estic convençut que aquest jardí en el sentit que li donem a la paraula jardí no ha existit mai. Peró sí, existí i existeix el jardí on la humanitat es feu present. En el famós jardí hi havia plantat l’arbre del be i del mal. Causa, segons sembla ser, dels mals de la humanitat. Interpreto que la humanitat sí que es trobà en un jardí: el món, formant part de l’univers. I en aquest món hi havia l’arbre del bé i del mal, que era i és la humanitat. I com se n’adonà la humanitat en la persona d’Eva? Senzillament estimant a Adàn, el seu comnpany. La poma fou el petò que desvetllà quina era la seva veritat. Però desprès d’aquest descobriment, la poma que fou el petò, s’hi relata una altra promesa, una altra dona portarà al món el redentor que obrirà les portes del jardí celestial.

La projecció de futur del jardí terrenal. I entre aquestes dues dones grans protagonistes del que serà la història hi trobem un munt de noms femenins que des d’instàncies molts desiguals, de la més santa a la més infernal, teixeixen la història. Mentre el mon sigui mon, la història continúa i la dona va assolint aquell protagonisme que el progrès necessita, però l’assoleix ella, malgrat l’home que en tot el llarg s’ha auto-atorgat poders divins per dominar la dona. I en aquesta llarga lluita quin sentit hi té l’arbre del bé i del mal. Senzillament que la humanitat, l’home i la dona, poden equivocar-se i cometre errors i és precisament amb les veritats i  les mentides que es va teixint la imatge de la humanitat al llarg dels temps. Les veritats per donar fermesa als avenços i le mentides per obligar a reflexionar perquè errava i poder continuar la seva pròpia veritat cada vegada amb menys errors. I en el paper de la història al  món, la lliçó que la dona ha donat és precisament aquesta lluita desde l’oblit i la marginació que ha estat protagonista i capdal en molts dels momenst que sense l’acció de la dona no s’haurien superat. Les singularitats per una altre capítol.

XIRINACS, EL PROFETISME RADICAL I NOVIOLENT, de Lluis Busquets i Grabulosa

L’etapa histórica, que està vivint Catalunya el primer quart del segle XXI, necessita refrescar la memòria amb lluitadors intel·ligents i valents que amb els seus escrits, les seves xerrades i el seu exemple han marcat el camí de la veritat per què” la independència no es compra, ni es ven, es pren” com recordà Lluis M. Xirrinacs. Al comprador d’aquest llibre, el llibreter li va dir “el necessitem molt avui”. Lluis M. Xirinacs era una persona d’idees i conviccions però d’una convicció ferma a l’hora de defensar-les enfrentant-se a la llei si la seva consciència li demanava. Era una persona de principis. La lectura del llibre del seu alumne als escolapis d’Olot, LLuis Busquets, il·luminarà la ment a l’hora d’entendre la radicalitat en l’acció, però una radicalitat sense violència. El Lluis va lluitar contra tres fronts, el polític, el religiós i l’econòmic. I en aquesta lluita no va perdre mai la intimitat de la seva fe. Si es va secularitzar ho va fer per servir millor als creients, malgrat que molts el titllaven de boix. Lluis M. Xirinacs en la seva difícil lluita ha aconseguit una victòria molt important, malgrat es digui el contrari, introduir el corcó del dubte a molts polítics, religiosos també i economistes. Les seves paraules i sobre tot els seus fets no eren ben acceptats per la societat conservadora, però sí en tenia de seguidors que són l’esperança de la lluita per la llibertat dels pobles. Lluis Busquets amb aquesta biografia ha furgat molt fons l’ànima del seus mestre i la publicació d’aquest llibre ha estat una contribució extraordinària a l’hora de convèncer i donar raons als lluitadors de la independencia de Catalunya i de tots els pobles del món. Xirinacs tenia un concepte de la persona que es impossible l’entengui cap polític constitucionalista. Començant pel principi bàsic del respecte a la persona es posava sempre al costat del feble i buscava la raó dels seus actes, que l’època declarava terrorista. Un terrorista és abans de tot persona i alló que cal primer és aprofundir en el perquè de les seves accions i es fa tot el contrari se’l detè, se l’empressona i massa sovint se’l condemna a mort. La força de les armes és la raó de la suposada pau. La radicalitat de creure en les persones per dolentes que siguin no entra en la ment de la majoria. Reconduir el criminal, no val la pena, ens diuen, descobrir el perquè de les seves accions, tampoc, aquesta gent no mereix viure. I Lluis M. Xirinacs quan es declarà amic d’eta i enemic de l’estat, defensava el dret de ser persona també al que anava errat. El guiava la seva mística de que l’amor de Déu més gran estima l’enemic . La creu n’és l’exemple. Aquest era el Xirinacs que dibuixa LLuis Busquets, un Xirinacs que la política no l’apartà de l’amor a les persones, que la religió li ensenyà el camí d’estimar donant la vida i que l’economia no el poguè temptar perquè no és amiga dels pobres. Aquesta biografia demostra i ensenya com cal lluitar per la llibertat primer de les persones i tot seguit per la dels pobles. La lluita de Xirinacs que morí el dia que ell havia escollit i en l’indret volgut, és la lluita per l’existència que és autèntica si la vida i la mort es donen la mà i es comporten com a germanes. Aquest llibre de Lluis Busquets i Grabulosa és una lliçó magistral de la vida i la mort, de l’existència.