La força d’un destí, de Martí Gironell

La lectura del Premi Ramon Llull m’ha situat en un espai cinematogràfic i per la meva ment han desfilat una sèrie de sequències periodísticament molt ben treballades que denunciaven una de les imatges del món actual en la que l’èxit era més poderós que la vida familiar i per assolir-lo tot es possible. Una anàlisi de la realitat és un molt bon camí per estar informat i tenir arguments negatius i positius. El protagonista de la novel·la és va trobar guiat per les circumstàncies en una situació de lectura dels missatges del món força afalagadora i difícil de no seguir. Una vida, la del protagonista forjada en el sacrifici i el patiment que el catapulten a buscar lluny del seu país la solució dels seus problemes. I és precisament que en el camí d’aquesta fugida hi troba la seva il·lusió. Una il·lusió cinematogràficament desenvolupada que comença en el perill de perdre-ho tot però que l’humanisme d’uns mariners guanya la partida a la normativa de llençar al mar als poliçons. I de poliçon es troba en el camí de l’èxit desafiant els obstacles i seguint el seu somni que no és altre que esdevenir una persona històricament important en el ram de la gastronomía i de la cultura del vi. Però en aquest camí no hi falta el gran fracàs de la seva vida que és el trencament de la seva vida familiar, trencament que al final de la novel·la es suavitza humanament amb el retrobament del mariner que el va ajudar no denunciant-lo, retrobament que fou un agraiment que no va convèncer prou al protagonista. Esdevingut una home d’èxit en el món de l’economia, de la cinematografia i de la política però amb la recança de la veritat truncada de la seva vida familiar que havia de ser la verdadera i autèntica. Una novel·la que esdevé una cinta cinematogràfca amb desfilada dels granns protagonistes dels cinema i de la política americana però en la veritat de la vida un bloom que en l’exterior és una corona d’èxits i en l’interior és el torment d’una vida manipulada per l’ambició i la sort que casualment va trobar en el fons d’un vaixell. Una novel·la que es llegeix molt bé i és difícil de tancar el llibre durant la lectura on si descobreix la veritat del poder i la realitat de la vida dels humils.

Octaus de final del campionat del móm de futbol 2018

Han passat a quarts: França, Uruguay, Russia, Croàcia, Brasil. Bèlgica, Suècia, Anglaterra. Són de veritat una mostra de qualitat del futbol del segle XXI? Francament, penso que no. Recordem els eliminats en octaus: Argentina, Portugal, Espanya, Dinamarca, Méxic, Japó, Suissa, Colómbia. Mereixien tots ells la eliminatoria? Sincerament penso que no. Però els fets, són els fets i les realitats no sempre són les veritats. Han quedat pel camí Alemanya, Argentina, Portugal, Espanya, seleccions que es consideraven aspirants al títol. Entre els vuit finalistes, quí sembla tenir més possibilitats? Sincerament, tal com ha funcionat el compionat fins avui, no em veig amb prou criteri ni per comunicar les mes preferències. En els octaus de final quins partits em van convèncer més? Sincerament, el Bèlgica- Japó i penso que l’equip asiàtic ha demostrat que en el futur és un bon aspirant al títol. Crec que de mèrits n’ha fet tants a més com el més aplaudit dels finalistes. Sincerament els vuit finalistes només m’han demostrat la presència de l’antifutbol. Els octaus de final no poden ser mai considerats com un model futbolístic esportiu. Els partits que he vist per TV m’han decepcionat tots i el que menys Bèlgica-Japó amb el meu cop de chapeau per la selecció japonesa. El partit Colómbia-Inglaterra va ser una demostració de l’antifutbol. En aquesta fase he après alló que no és l’esport,  ni l’esportivitat. Francament el futbol necessita un urgent reciclatge. Un dels mals més destacables del Campionat ha estat la ineficàcia dels ídols. Alguns d’ells, els més celebrats, fora de concurs com Messi i Ronaldo. No sé qui era el fenòmen alemany, però  està exclós. També s’ha visualitat la poca confiança dels ídols d’altres països que amb el seu protagonisme han desembocat en l’eminació. Sortosament per al futbol s’ha demostrat que les grans estrelles no són la solució. I aixó és bo per l’esport. Quins seran els equips que passaran els quarts de final? Francament no goso manifestar-me. M’agraden molt Croàcia i Uruguay, però que decidirá l’esportivitat dels partits corresponents?. No confio en la imparcialitat dels arbitratges davant els noms de les seleccions que políticaament són líders en la política europea. El campionat del món, com s’ha vist, està molt polititzat. Personalment m’agradaria un campió del món en el que la política mundial actual no incidís. El  campió  mundial que jo aplaudiría seria un d’aquest quatre: Bèlgica, Uruguay, Croàcia I Suècia. Serà possible?. Alló que penso m’ho guardo pel comentari final dels campionats.