El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 6 d’agost del 2018

XXXIII TORNEIG DELS HISTÒRICS DEL FUTBOL CATALÀ


Club de futbol Badalona – Unió Esportiva Sant Andreu
La curiositat em va portar  a visionar per TV3 el partit final entre els clubs esmentats. Un d’ells militans a Segona B Nacional i l’altre a Tercera. M’agradava visionar el partit, però m’agradava més perquè era una memòria històrica de la veritat del futbol català. És veritat que Catalunya és terra d’acollida però en l’esport també està empaltada del joc del diner i encara siguin benvinguts els jugadors d’arreu, no és just que la presència catalana en surti perjudicada. I ho dic per què durant el cant dels Segadors, Himne de Catalunya, dels jugadors que vaig veure durant la interpretació del cant, cap el cantava. I em va doldre perquè significa que la integració no és per solidaritat sinò per interés, legítim, però molt significatiu. La igualtat de forces feu que decidís el campió la tanda de penals, tanda a la que s’arribà més pels mèrits de les errades que no pas del bon joc. Certament m’esperava més qualitat en els històrics catalans. En la primera part vaig tenir uns moments d’il·lusió esportivament parlant però al llarg del partit aparexeiren accions que es donen per normals però que jo penso que són antideportives. Pèrdues de temps en jugar la pilota, marcatges perillosos que poden provocar lesions greus, controls de pilota que són un descontrol i una sèrie de jugades amb la pilota als peus amb el xut corresponent que palesen una manca considerable en els automatismes indespensables per no cometre errades, com aquelles que es diuen era més difícil enviar la pilota fora que fer gol, quan la realitat demostra manca d’entrenament adequat, respectant, òbviament, les errades psicològiques. No saber controlar el moment psicològic palesa també manca d’entrenament adequat. Quan al començament de la segona part es produí l’empat em vaig imaginar que el futbol guanyaria en vistositat, però des de la meva talaia vaig veure un futbol més fluix i  menys intens. No sóc infalible, però ho vaig veure així. Manaven els nervis? Potser sí, i fan males jugades. Ho palesa l’empat final i la nessecitat dels penaltys. Senzillament m’hauria plagut més un partit més brillant i un model de deportivitat màxima. La realitat humana demana amb la seva llibertat, cada dia un nou pas endavant de millora. A  vegades l’ambició de ser més porta males jugades. Però en aquest partit del torneig esmentat hi fluia una jugada molt bona. Un acte de justícia història al futbol català. No debades el primer club de futbol a la pell de brau fou català, el Palamós, que sense jugar a primera divisió té la copa més important del futbol: ser el primer club de futbol de l’estat. Independentment del fet opinable d’un partit, enhorabona pel torneig, homenatge als històrics.

diumenge, 5 d’agost del 2018

DEMANO LA PARAULA, de Joan Gimeno i Conesa

Un poemari ple de pedagogia i psicologia perquè a mesura que vas llegint els poemes te n’adones d’una possible doble lectura del títol perquè alló que demana no és parlar, sinò rebre la paraula que defineix el moment que està escribint. En certa manera em recorda el començament de l’evangeli de Sant Joan quan diu en un princii la paraula es va fer carn. L’amic Joan busca en la seva existència les paraules que el defineixen i li fan útil la vida. Les paraules de la portada del llibre són tot un missatge de les variades pinzellades de l’existència explicant el moment viscut o que es viu. En el primer poema, els versos inicials són un desig de com vol que se’l contempli. “Demà, quan et despertis, / abans d’obrir els ulls,/ somia’m! / bell, intel•ligent, brillant, jove…/ com sols puc ser-ho / als teus somnis”. I tot el poemari és una meditació poética-filosòfica amb el record de la vida i de la mort. Vida i mort són els conceptes conductors del poemari que li donen al lector un seguit de reflexions que es poden treure de cada instant de la vida i de cada incident de la natura. Un dels primers poemes, titolat QUÉ?  pot molt bé ser la síntesi de la seva teoria humana. “Qué penses quan dius que m’estimes? / Qué fas quan saps que no et veig? / Qué veus quan els ulls em mires? / Qué sents quan em tens a prop? / Qué hi ha dins d’una abraçada? / Qué queda dresprès dún petó? / Qué vols que no pugui dar-te? / Qué més que jo pugui fer?” I en el diàleg encetat per diferents situacións de la vida, el record de la mort és un interrogant de la veritat de l’amor.”Ploro el desencís de no tenir-te, / sospiro pel sol fet de recordar-te / i moro lentament en desitjar-te”. La correlació vida mort és una constant al llarg del poemari donant sentit a l’existència de cada moment. Un poema titolat MAL D’AMOR, és un alliçonament indispensable per superar tota mena de situacions. “He après del desengany / quan he trobat respostes / al teu oblit i a la teva baixesa./ He après a no fer preguntes / si de bell antuvi sé / quines són les respostes”. Al poeta l’importa molt saber quin ha de ser la seva veritat en qulsevol instant de la vida, siguin del color que siguin. Per què les paraules dels seus poemes van plenes de colors i d’història. I en  l’anàlisi qualitatiu de la vida del poeta, quan aquest ja ha mort, l’estrofa final del darrer poema amb el títol de LA MORT DEL POETA escriu: “I quan els sanitaris el van dipositar,/ amb un gest rutinari, damunt de la llitera,/ d’aquell forat enorme, obert / al mig d’un pit que fa poc panteixava,/ vessaven encara, amb profusió impensable,/ manyocs magnífics de paraules rimades”. Una referència alliçonadora de la supervivència de la poesia amb les paraules pròpies que van més enllà de la mort. La paraula del poeta és l’exemple de l’abraçada en l’existència humana de la vida i la mort. El poemari de l’amic Joan  dóna per a molt poèticament i filosófica i va ple d’invitacions a reflexionar sobre una inacabable font d’idees amb les passions que desvetllen. Un poemari que s’ha de llegir sense presses i reflexxionat cada paraula.

LA CERDANYA DE LA POSTGUERRA (Filagarses de la memoria), de Josep Vinyet Estebanell


La meva amistat amb el Sr. Vinyet és una amistat netament cultural nascuda en el marc de la ràdio. Era una persona que estimava bojament la Cerdanya essent la base de la seva activitat ciutadana l’esforç per ser una persona digna. Va superar el marc de l’etapa de la vida desenvolupada en un règim faixista, donant sempre una imatge que alló més important des de la vessant del seub treball, era el servei als ciutadans. La lectura d’aquest llibre palesa amb prou claretat com fou la seva dedicació a Puigcerdà i a la Cerdanya i també a Catalunya des de les tasques de la seva activitat admistrativa com a secretari d’ajuntaments i des del periodisme fundant Ràdio Puigcerdà “La veu de la Cerdanya”, no defugint mai les relacions humanes que eren un veritable servei indepenentmentb del règim polític. La lectura del llibre ens fa conèixer un Josep Vinyet Estebanell, persona treballadora, solidària, digna i preocupada per la millora de la societat. I de la seva actuació Puigcerdà i la Cerdanya en donen fe. La ideologia política de l’altre mai fou un obstacle perquè defensès els drets del poble contra la realitat política del temps i els botiguers de Puigcerdà en poden donar testimoni. La font per investigar fou la seva memòria, ho dia molt clar el sotstítol de “filagarses”. Personalment, la seva cultura m’ha fet tenir un coneixement més profund de Puigcerdà fent més complerts els meus vuit anys d’estada als escolapis. La meva relació fou humil entre altres cooperacions literàries, una de la que n’estic molt joiós, “evocacions ceretanes” que era una glosa setmanal d’una població ceretana. És normal que les seves filagarses parlin d’alló que ell va fer, que és molt en el camp de la seva especialitat i res a dir de la part esportiva, que no va oblidar i en racalca la importància del fet. Francament un llibre per estimar millor Puigcerdà i la Cerdanya.