El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Antoni Granja Llobet, en silenci, el meu homenatge.



No sempre, amic Granja, les paraules són més significatives que els silencis. La natura que és sàvia, sovint els fa viure. I estic content d’aver-los viscut. Em fa feliç llegir en la premsa, sentir de la teva veu i escoltar als amics que valoren el darrer premi nacional, molt merescut i en el silenci, també treballat. Per circumstàncies alienes no era a Granollers el dia que la ciutat et retia l’homenatge. Però jo era una d’aquelles persones que des de la distància et feia sentir amb més intensitat la felicitat del moment que vivies. Amic, Granja, amb el cor a la mà per molts anys l’art sigui la teva vida. Coneixes molt bé el seguiment que he fet de la teva pintura. Un dels moments més emotius i impactants el vaig viure davant un retrat de la teva mare que presentaves en una molt llunyana exposició a la desapareguda Sala d’Exposicions de la Caixa de Sabadell. I des d’aquell dia, tu fores un dels artistes plàstics que m’ensenyaren a gaudir i estimar l’art. Jo estava absent, però al teu costat quan a Reus van guardonar la teva pintura. T’he acompanyat a Girona i Figueres i he gaudit amb  tu i els teus alumnes en el teu taller de pintura.
I sobre tot, amb els alts i baixos de la vida, he gaudit la teva amistat. Conec la teva afició esportiva que una malaltia va trencar amb l’objectiu que paressis més esment en la pintura que havia de ser la pista que et faria guanyar les copes de l’èxit. Els teus guardons, són expressions cíviques i socials d’un treball, amic, que omplen de joia i causen admiració, però hi ha una medalla de les olimpíades de la vida que ningú te la pot pendre perquè la dissenyes i la fabriques tu, la teva vida. I personalment és una alegría gaudir de l’admiració d’aquesta medalla. En els Jocs Olímpics de la Vida, la natura et va canviar la modalitat esportiva, de l’atletisme et va portar a les arts plàstiques. I ets un bon esportista plàstic. Conec la teva personalitat, sé com ets, i per aixó valoro la teva pintura.
L’agrada el caliu humà que es respira en els ambients antics i moderns però principalment aquells que una certa olor d’antic per vell li donen més humanisme a la figura humana. Un joc de cartes en un bar històric certifica la grandesa de l’ésser humà que amb l’exclamació “trunfo” guanya la intensitat feliç d’un instant que per ell és etern. La pintura de l’ahir amb projecció de futur és la teva presència i el teu regal a la vida. A conquerir el gran objectiu dels Jocs Olímpics  del gran joc de la vida, que és l’art. Que l’homentage esdevingui aquell caliu sempre present, que la cendra preserva, però que sempre hi és.