El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 26 de novembre del 2020

REFER LA VIDA. Divorci, acollida i comunió

 


Un problema teològic però molt humà desenvolupat pel quadern 192 de Cristianisme i Justícia. La centralitat gira a l’entorn de la doctrina del Papa Francesc sobre el matrimoni i les conseqüències del casament dels divorciats. Un tema que contrasta amb el de la riquesa en l’evangeli perquè Jesús pràcticament no va parlar del matrimoni i sí va valorar els problemes de la riquesa de cara al regne del cel. El quadern fa un estudi documentat provocat per la postura de cinc cardenals contraris al pensament del Papa Francesc, amb la publicació d’un llibre en el que palesen que ells tenen la veritat davant la feblesa teològica del Papa. Una postura, la dels cardenals, que personalment penso contrària a la fe sense llegir els missatges del temps. Malauradament aquest enfrontament es base en l’apartament de la doctrina del Concili Vaticà II que obrí la porta a una apertura de  l’ Església al món. El problema es deu a una defensa de la veritat sense tenir present la misericòrdia i el perdó. És el problema que la llei és intocable i les persones que no la compleixen pequen. Francament hi he trobat una manca de respecte a la llibertat, quan el comportament de Crist es basava en el perdó i la recuperació dels pecadors. El problema del matrimoni dels divorciats no era tal problema per l’església ortodoxa que el reconeix amb el subsegüent dret de rebre els sagraments del perdó i l’Eucaristia. La lectura d’aquest quadern m’ha portat a considerar la urgència que té l’Església d’estar a l’alçada dels temps actuals. Adaptar-s’hi no vol dir renunciar, tot el contrari, vol dir conèixer amb més profunditat la importància de la veu de la gent davant els problemes que els nous temps li plantegen i la religió no és cap excepció. Pensant en el Papa Francesc m’he convençut que és un missatge de Déu perquè l’Església pensi més en les persones i no tant en la llei perquè quan hi ha amor, la llei hi sobra. Més  caritat, més solidaritat i la llei que estigui al seu servei.

dimarts, 24 de novembre del 2020

ENTRE LS SOMBRAS DE OTOÑO, de Elena Peralta

 


Quan començo la lectura d’un llibre, la interpretació del títol és la meva primera reflexió. Convençut com estic de la íntima relació natura ser humà i la incidència que d’ella en rep, la interpretació del títol esdevé la síntesi indicadora del tema. Al tractar-se d’un poemari, la metàfora dona pas a la idea i feta una primera lectura he descobert que el títol ens porta a una part de la vida o al que em sembla més raonable a situacions passionals que l´ésser humà pateix. El primer poema n’és una demostració: “Llueve tristeza / los martes en mi alcoba,/ cuando enebro las dudas/ arrastrándome /hacia el polvo magnético / donde la soledad vence de nuevo.” Són moltes les situacions creades en el poemari on les emocions fosques dominen i el pensament de la mort sembra ombres en el temps que resta de vida. ”No tengo cobertura en el infierno;/se me agotó hace tiempo, /me acuna el oleaje de la muerte”. La vida esdevé un continuat sentiment de temor que porta a pensar en la feblesa de les accions humanes buides de sentit: “bailo sobre cristal / mientras voy precintando fisures del invierno”. Buscant la raó de l’existència troba poèticament la raó positiva de l’existència en el record i la nuesa al llarg dels remordiments acompanyen la vida.”Baldea los recuerdos,/después la lentitud,/desnudará al miedo; /dueño absoluto de los huracanes./ Acepta mi locura / y sin dudar.../ámame como soy.”  La veritat de l’existència es resumeix en l’amor respectant la veritat de la pròpia vida. El darrer poema revifa l’esperança perquè de les pors i sentiments i emocions n’ha après el que de veritat significa viure, vida a la que renaixem en cada instant quan entenem el perquè dels nostres dubtes. “Al otro lado de mis miedos / ya no llueve tristeza,/ ni duelen los instantes / que se murieron en mi vida;/ el viento que los mece / aleja qualquier duda. / Renazco una vez más.” La força poètica acompanya tots els moments de l’existència humana i de totes es situacions patides se’n dedueix la raó íntima del perquè de la vida. Cada moment es pot tornar a néixer.

PER QUÈ HAITÍ?

 


El Quadern de Cristianisme i Justícia n.220 denuncia la situació política i social d’Haití en base al terratrèmol patit el 12 de gener de 2010, que provocà la pregunta de Hillary Clinton. La política patida ha esdevingut més devastadora que el fenomen sísmic. I l’autor acusa com un responsable directe els EEUU d’América i concretament a Bill Clinton. La independència d’Haití assolida per la revolta dels esclaus, que palesà la capacitat productiva dels seus habitants, obrí els ulls de les grans potències que hi veien una possibilitat de domini si assolien controlar la producció de sucre, com havien controlat els productes d’altres països sud-americans. I flou precisament Bill Clinton culpable de la pobresa resultat de la seva intervenció presentada com un aliat fiable. I l’altre botxí de la  riquesa d’Haití fou la república francesa arrel  de la revolució amb el lema “llibertat, fraternitat, igualtat” que esperonà els esclaus i convertí l’esperança en una renovada esclavitud, no només en el tema econòmic sinó també en el polític. I Haití a partir de la seva independència de signe treballador i  creatiu, gràcies a la suposada ma estesa estrangera ha esdevingut un estat en fallida. El quadern 220 el considero una denúncia de la política mundial amb el lema tot si val encara que amb el domini esclavitzi al dominat. La situació actual d’Haití és una advertència de a necessitat que té la convivència humana de respectar i entendre els altres des de la verdadera amistat i no com va fer Bill Clinton reconeixent la seva errada sense fer res per reciclar-la. M’ha cridat l’atenció que una publicació de doctrina religiosa hagi denunciat amb la força de la història l’egoisme per dominar-la. Les relacions amistoses de les grans potències no són una assegurança de benestar. I la història d’Haití es repeteix. Què fa Espanya amb Catalunya? És molt alliçonador el paràgraf que dona entrada al capítol de COM SORTIR ENDAVANT. Meditem-lo: “Un passat colonial com a herència i una guerra com a ferida; un deute amb França com a llast i l’ocupació estatunidenca de càstig. Els Duvalier i els seus seixanta mil morts. Les ingerències contra Aristide. Una corrupció i una desigualtat encara vigents, que se sumen als colossals fraus en l’ajuda desprès del terratrèmol. Incultura, epidèmies com el VIH, infraestructures eficients, ja no per comunicar la gent, sinó per procurar aigua potable. Un avís des del pensament religiós contra el fenomen polític que controla el món en l’actualitat.