El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 25 de desembre del 2021

DESARMAR ELS INFERNS, de Joan Morera Perich

 

Llibret 207 de la col·lecció de Cristianisme i Justícia amb el subtítol de PRCTICAR LA NOVIOLÈNCIA DE JESÚS AVUI. Un estudi molt dens de com en les ensenyances de la bíblia, tant en el nou com en l’antic testament, la no violència era una pràctica social al servei de la humanitat per frenar els egoismes del poder. L’autor distingeix tres comportaments davant l’exercici de la violència. 1.- lluitar amb la força, és a dir, amb la llei del talió, que en el fons justifica la violència per solucionar problemes. I on rau la justícia. 2.- el famós no hi ha res a fer, i fugir per desentendre-se’n. 3.-la no violència activa que allò que pretén és recuperar l’injust. El n.3 desenvolupa la doctrina evangèlica i bíblica amb una mirada especial al profeta Isaïes. Ens recorda tres textos dels evangèlics molt explícits i entenedors. “Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra”. Als que acusaven la dona adúltera. I un a un es retiren, reconeixen que ells no són innocents. Fi assolit: reconèixer la culpabilitat del acusador. Al soldat que el va pegar, quan se l’acusava davant del gran sacerdot: ”Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, perquè em pegues?” Una expressió que manifesta saber raonar els fets de cadascú. El jo no violent fa pensar al violent. I darrerament, ja clavat en creu, perdona als seus botxins: ”Pare, perdona’ls, no saben el que fan”. En una paraula les accions, del signe que siguin, totes han de tenir una raó que responsabilitza i les persones que raonen saben entendre la bondat o no dels seus actes. En síntesi és una defensa de l’exercici correcte de la llibertat que respecte el dret a equivocar-se i una vegada descobert l’error la intel·ligència li fa demanar perdó. La no violència sempre vol recuperar la persona. Rebutja qualsevol maldat. Davant la maldat de l’opressor el no violent està preparat pel sacrifici de la seva vida. Tal vegada la gran dificultat del no violent està en la llei que busca en la violència la raó de la pau. L’objectiu del no violent és desarmar al violent.

dimarts, 21 de desembre del 2021

EL SHOCK PANDÈMIC

 

Ivan Krastev membre de l’Institut de Ciències Humanes de Viena aporta aquesta afirmació en el n.221 de Cristianisme i Justícia: “Persones d’arreu del món hem tingut la mateixa conversa i compartit les mateixes pors, hem experimentat el que de veritat significa viure en el mateix món”. Causant d’aquesta sensació la Covid-19. Una epidèmia conseqüència d’una mala política havent patit l’any 2008 la crisi econòmica del Lehman Brothers, el 1918 la grip espanyola i el 2014 l’ebola. Una pandèmia que denuncia, acusa i afecta als sis punts següents: 1.- Transnacionalitat. 2.-Transició geopolítica. 3.-Poder distribuït: governança fragmentada. 4.-Incertesa social i desafecció política.5.-Crisi climàtica i crisi de civilització i 6.- Atomització social, crisi de valors. En conjunt, causa de les crisis democràtica, social i econòmica. Provocat per la cultura de l’excés i del consumisme desenfrenat. Tot plegat ens exigeix un nou contracte social. Slavoj Zizek afirma que ens encaminem cap a un comunisme internacionalista adaptat al segle XXI o a la barbàrie. Una acusació molt greu. I es plantegen tres possibles escenaris: 1.- replegament i retrocés democràtic. 2.- escenari lampedusià i 3.- resposta emancipadora i construir alternatives revolucionàries políticament, socialment i culturalment vers una nova organització econòmica. Estem en un gran moment perquè el món canviï. Com s’afirma en la CONCLUSIÓ, “NO VOLEM TORNAR A LA NORMALITAT PERQUÈ LA NORMALITAT ÉS EL PROBLEMA”. El filòsof senegalès Felwiine Sarr va afirmar: “Soc dels que pensa que les coses han de canviar. Si continuarem com abans o no, non ho sé. Però puc dir què desitjo i en quin sentit treballaré. Jo posaré la meva petita energia en els meus espais perquè el mon canviï. La gent que vol que el mon canviï no ha de parar-se només a voler-ho, ha de reflexionar sobre quines accions cal prendre perquè això passi. Tenim tots els elements per fer una acció, i la gran lliçó a extreure és que aquest és un gran moment per actuar perquè el món canvií.”

dilluns, 6 de desembre del 2021

XVI TORNEIG VILA DE PARETS

 

La meva curiositat em va portar a visionar les finals femenina i masculina de categoria infantil. Fou per a mi una sorpresa per que per circumstàncies extra esportives no me n’havia assabentat, però l’aigua sempre desemboca al mar. Les dues finals foren força alliçonadores, la femenina amb una final catalana en la que un equip d’una comarca, crec que el Maresme, s’imposà clarament al Barça i la masculina amb els dos grans equips espanyols el Barça i el Madrid, la victòria fou pel Madrid com podia haver estat pel Barça. I a nivell alliçonador ho és també l’organitzador, un club d’una població comarcal molt important per la seva indústria i que també és internacional pel patinatge artístic. I l’altre punt important rau en el fet de ser televisat per esport 3. La gran assistència de públic evidencià la importància de l’esport infantil a casa nostra i la pedrera extraordinària que és, mereixedora de més atenció per part dels grans clubs. De les noies, si no vaig mal informat de dotze anys igual que els nois, em va agradar el joc de les guanyadores, molt superiores a les del Barça i que fan pensar en una molt interessant pedrera. La final dels nois, va tenir de tot, també de la necessitat de formació per les errades pròpies de l’edat però evidenciant un futur molt prometedor en el món del bàsquet. I una nota molt significativa el gran valor de l’esport en la convivència popular. L’esport infantil en les diferents modalitats ajuda a fer més positiva la convivència, tant des de l’organització com des de la formació. Tant l’infantil del Barça com el del Madrid van demostrar que ben tractada la verdadera pedrera la tenen a casa i que s’ha de donar més valor als jugadors formats per poder prescindir dels comprats. L’esport pot i ha de ser un mitjà de vida però no un negoci esclau del diner. El XVI Torneig Vila de Parets ens ho ha demostrat, i el que és vàlid pel bàsquet ho és per a tots els esports.

dissabte, 27 de novembre del 2021

ACOLLIR-SE A SAGRAT

La construcció política de llocs habitables. El tema que desenvolupa el quadern de Cristianisme i Justícia n.210. El 10 de Desembre de 1948 es va firmar a París la Declaració Universal dels Drets Humans. Una Declaració d’obligat compliment de tots els estats que l’han signada i quins objectius fonamentals són el d’assolir una humanitat digna perquè tots els pobles han de respectar els drets humans.  Cristianisme i Justícia presenta un estudi de com pot contribuir el Cristianisme. El treball es desenvolupa amb els següents capítols. 1.- Llocs no profanables. 2.-Jesús constructor de llocs habitables. 3.-Construir llocs protegits: vermells, verds, grocs, violetes... L’objectiu d’aquest quadern és demostrar el poc interès de la política en general i com les religions, en particular el Cristianisme hi contribueix. Els no necessàriament són espais físics, que sí també, sinó situacions en les que les persones  demostren la seva participació amb el seu comportament a fer veritat la dignitat dels ser humà. Dissortadament un dels espais que no compleix els seus objectius és el comercial i l’industrial amb les seves creacions, que amb pell d’ovella, despullen els destinataris i s’enriqueixen demostrant que fan un bé a la humanitat quan en realitat el bé se’l fan ells i perjudiquen als consumidors. Un dels espais a construir és la globalització, espai que ha fet seu el gran capital privant dels drets als compradors per beneficiar-ne els industrials. Les finances no tenen llar, la seva llar són elles, no les persones. Només ha existit un gran constructor, Jesús, com ho palesa la lectura dels evangelis. Copio del quadern els espais existents que s’han d’enderrocar per què són sacrílegs: “Sacrilegi és el tràfic de dones i nenes amb finalitats d’explotació sexual; sacrilegi és no posar remei a la fam que es pot evitar a Sudan del Sud; sacrilegi és que els bancs desnonin la gent de casa seva; sacrilegi és que els mercats financers especulin amb les economies domèstiques; sacrilegi és l’espoliació de la selva amazònica per elaborar biodièsel; sacrilegi és l’extermini de la biodiversitat a favor d’un progrés depredador. Situacions insuportables davant de les quals no hi ha més reacció possible que aixecar el fuet i expulsar els mercaders”.

dijous, 25 de novembre del 2021

EL CORONAVIRUS: MIRALL DE CREENCES

 

El quadern 225 de Cristianisme i Justícia ens fa un estudiada visió d’una filosofia sobre el coronavirus que avarca religió, cultura en les diferents versions dels pensadors i la  incidència afectiva i efectiva en la vida dels humans des de tres mirades, primera relacionada amb la naturalesa, la humanitat i Déu; la segona, formes de creença i tercera la tradició judeocristiana inspiradora de creences. Els títols dels capítols amb els seus respectius temes ens posen al corrent del significat del coronavirus en l’actualitat El capítol 1, ens introdueix en el tema amb l’exclamació d’un ciutadà: “Si Déu existeix, perquè permet el coronavirus?” Capítol 2: La gènesi de les creences a occident. Capítol 3: “El coronavirus com a sindèmia”.  Capítol 4:” Creure en la naturalesa. Capítol 5: Creure en la humanitat. Capítol 6: Creure en Déu. Capítol 7: No tenir creences i capítol 8: conclusió. En l’apartat: naturalesa, humanitat, Déu, el Papa Francesc raona: ”Déu perdona sempre; els humans perdonem de vegades, la naturalesa no perdona mai”. La humanitat científica i filosòfica investiga possibles solucions per trobar un millor ordre de convivència. “El coronavirus ha provocat una dinàmica que es pot descriure de la següent manera: a) hem actuat colze a colze amb gent que es desviu per la vida de les persones i per la preservació del planeta on viuen; b)així, em fet l’experiència de pertànyer tots a una sola família humana; de ser dependents d’una naturalesa que hem de respectar i guarir, i últimament d’esperar en un Déu que venç la mort individual, humana i còsmica”. I en aquest treball solidari la religió cristiana hi palesa una mirada molt important de la relació amb Déu en el curs dels esdeveniments en la història. El coronavirus ha despertat la urgència d’un canvi en les relacions humanes amb la naturalesa i de la necessitat d’una autoritat superior a la naturalesa i a la humanitat.

dijous, 11 de novembre del 2021

EL PATINATGE ARTÍSTIC RECITAL DE POESIA

Vaig conèixer el patinatge artístic en la modalitat de gel en el festival celebrat en el llac de Puigcerdà l’any 1956 amb l’actuació de dues catalanes i el 1958 en el Primer Festival Internacional amb la intervenció d’una campiona helvètica. I enguany he gaudit la poesia del patinatge artístic amb el patinador Pau Garcia, de Parets del Vallés, campió del món als seus vint anys. Cal no oblidar el Grup de Xou d’Olot, campió mundial per tretzena vegada.  Els seu patins escriuen sensacionals poemes en els papers de gel que fan viure la creativitat amb versos que no es llegeixen però que els patins s’inspiren en l’esperit de la matèria poeta de l’univers. La natura agraeix l’estimació dels humans. I en aquesta gran comunitat del patinatge artístic Parets del Vallés hi escriu poemes brillants gràcies a la qualitat artística i tècnica de les seves patinadores i patinadors. Una ullada al facebook del Club Patí de Parets s’ha convertit en una audició de verdaders recitals poètics amb el llenguatge musical dels patins. No hi ha cap categoria en la que no hi figurin a primera línia patinadores i algun patinador de la població vallesana. Competicions mundials, europees, nacionals, catalanes són llibres de poemes escrits i molt valorats en totes les categories d’alevins a les de les grans competicions mundials. Escoltant els batecs del cor del patinatge del poble m’he assabentat de la seva vessant pedagògica formativa-creativa. El procés evolutiu de les patinadores i patinadors palesa el gran treball dels responsables de l’entitat i a la vegada una dedicació poètica creativa de nivell de matrícula d’honor. El patinatge artístic un actor creatiu programador de convivència i una estrella lluminosa en el firmament de l’esport. Amb tota sinceritat el llenguatge poètic del Club Patí de Parets ha estat un regal de la llei universal que hauria de governar el món, l’amor.

EL K2 VENÇUT PEL CIM DE LA VIDA

          

El dia 16 de gener de 2021 Sergi Mingote desafiava el K2, el segon cim més alt del món. Hi ho feia amb un brindis a la vida. El segon cim més alt de la terra va decidir abraçar-lo en la victòria sublim de l’infinit. La dignitat humana mereix èxits més valuosos, tot i sent-t’ho humanament molt les ascensions als vuit mil, perquè les persones són transcendents quan el rellotge de la vida amb la bandera del temps marca el començament de l’eternitat. Esportivament coronà alguns dels cims de la terra més espectaculars i brillants, brillants per en Sergi perquè dels seus cims podia recordar l’excel·lència. Quan en el seu llibre A PULMÓN va escriure que “en l’Himalaya, tard o d’hora, has d’enfrentar-te al fracàs”, afegint’hi que “no dubtava gens que el fracàs és el camí que porta a l’èxit”, acceptava que el seu èxit més gran li atorgaria un fracàs humà. I m’ho fa pensar una altra afirmació seva escrivint que cap dels seus vuit mils tenia més valor que la dignitat humana en el seu treball per l’esport inclusiu en favor dels disminuïts psíquics. El K2 no l’ha derrotat, la distingit amb la corona de llorer dels esportistes olímpics en la cursa transcendent de la vida. Sergi Mingote, d’esperit creatiu ens ha enviat el poema de la seva vida, signat en les rampes del K2. La decisió de l’ascensió del KD és un batec del cor que el poeta Joan Palau intueix amb aquests versos. “He acollit una petita engruna d’infinit / i l’escolto sovint, des de que sento els anys / desposseir-me lentament del temps”. L’ascensió a un vuit mil des del mirall de futur de la vida és una engruna d’infinit. Sergi Mingote ho tenia molt clar, era l’artista i el poeta 

dimarts, 9 de novembre del 2021

DE L’HOSTILITAT A L’HOSPITALITAT

 

El quadren de Cristianisme i Justícia n. 196 ens convida a reflexionar les relacions humanes oposades que entre les dues defineixen la realitat de la convivència humana. La hostilitat és el panorama polític que emparat en les fronteres divisòries entre les nacions dibuixa un panorama en el que els drets naturals dels individus i de les col·lectivitats acostumen a ser víctimes de la llei. Les persones passen a segon terme. Espanya ens en proporciona un exemple clar amb els fets de Tarajal quan un grup de migrants  intentaven arribar nedant a Ceuta. La Guàrdia Civil ho va impedir amb pilotes de goma amb el resultat de quinze joves morts ofegats. És un dels molts exemples dels que Europa n’és també responsable i culpable. Dissortadament les anomenades màfies en tenen el control sembrant la por per evitar oposició i continuar acaparant el poder. La contrapartida d’aquest comportament és l’hospitalitat practicada per entitats i ciutadans que tenen per centralitat la defensa dels drets humans exposant-se fins i tot a ser empresonats. L’hospitalitat, tant en l’Antic com en el Nou Testament, hi troba la defensa basada principlment en la doctrina de l’evangeli. I és precisament aquesta defensa la lliçó de quin ha de ser el comportament de les relacions humanes que han de respectar i estimar l’enemic no tenint por al risc de morir. Jesucrist morí clavat en la Creu per redimir la humanitat. El que feu als pobres, m’ho feu a mi. L’evangeli esdevé la verdadera constitució de la humanitat perquè la llei fonamental de la convivència és l’amor. El quadern 156 de Cristianisme i Justícia ens alliçona sobre la realitat de les dues postures i quina és la diferència entre la política i les religions en la defensa dels drets humans que son la base de la convivència humana universal.

dimecres, 3 de novembre del 2021

TRANSFORMAR L’ESGLÈSIA I LA SOCIETAT EN FEMENÍ

 

El quadern 211 de Cristianisme i Justícia ens fa pensar en la importància de la dona en la societat civil i religiosa. La seva lectura m’ha traslladat al llibre del Gènesi en el capítol de la creació de la humanitat i la seva missió en el món. Se’ns diu clarament que Déu creà la humanitat, els creà home i dona, a imatge seva. Home i dona són la imatge perquè la seva missió conjunta són la creativitat en la vida de la humanitat. Però a la vegada he recordat el jardí terrenal en el que la humanitat gaudiria de la felicitat si no menjava de l’arbre del bé i del mal. Menjar d’aquest arbre significava voler ser iguals a Déu i aquesta presumpció els hi recordà que eren temporals i havien de recuperar el dret de formar part del jardí celestial. Ha canviat el sentit de la felicitat terrenal que transformaria la humanitat sense dolor per accedir al celestial acusant a la humanitat de pecadora i d’haver de passar per la mort. La culpa del pecat no fou només de la dona sinó del dos, com ho recorda Sant Pau en una de les seves cartes. I en aquesta fase terrenal de dolor i sacrifici el paper de la dona és tant o més important que el de l’home si tenim clar que fou la dona escollida per mare de Déu. L’autora del quadern ens fa una intensa exposició del moviment feminista en la defensa dels seus drets, tant per part de dones catòliques com protestants i jueves. I en aquesta autodefensa el sentit del cos femení esdevé una base teològica molt important. El cos femení gaudeix del gran poder de mare que no pot ser canviat pel de dona cultural i treballadora. I és el canvi que es viu en la societat actual la causa del greuge desqualificador de la veritat femenina. La lectura d’aquest quadern ens porta a reflexionar sobre el fet de la creació i el paper que home i dona han de jugar en la història de la humanitat. Una argumentació molt documentada sobre la teologia feminista que esdevé també teologia de l’alliberament.

dimecres, 27 d’octubre del 2021

LA VERITAT SEGRESTADA

 

Quadern 224 de Cristianisme i Justícia. La lectura d’aquest quadern explicant les conseqüències d’aquest segrest donant entrada a la post-veritat m’ha obert els ulls i fet entendre el perquè de la convivència anòmala del segle XXI. La definició de la veritat d’Aristótil com “la conformitat entre el discurs i la realitat” ha evolucionat fins a la negació de la veritat per donar entrada al fet del jo és la veritat de la mà de la mentida. La post-veritat ha ocupat el seu el seu lloc per acabar donant la raó com si es tractés d’un dogma de fe a la veritat de la persona amb el poder de decidir sobre el bé i el mal amb la conseqüència d’arribar a negar l’existència del mal justificant fins i tot el dret de matar al contrari com un bé social. La mentida en la societat del segle XXI ha esdevingut un dret que beneficia al poder i perjudica als ciutadans i ciutadanes. S’ha creat el mon de la post-veritat negant el dret de l’altre, ignorant-lo, com si verdaderament no existís. Dissortadament s’ha substituït el fet de pensar pel de sentir. Les determinacions son resultat dels sentiments amb el consentiment de la post-veritat, és a dir, de la mentida. Portar la veritat al camp de cadascú amb un exercici dogmàtic dels que critiquen el dogma. Les paraules passen de la realitat a la ficció. Si som observadors i parem esment en els moviments polítics actuals no ens serà difícil adonar-nos que la política espanyola està dirigida per la post-veritat particularment per part de la dreta i la ultra-dreta. I aquesta realitat ha creat una imatge d’Espanya fictícia. S’ha arribat a l’extrem que massa persones prefereixen viure en la mentida abans d’opinar. El procés contra Catalunya en va ple d’aquesta circumstància. És el gran problema del futur espanyol que es mou sobre una base inconsistent perquè és canviant d’acord amb el color dels poders de torn. La solució al greu problema només té un profeta, l’evangeli. És el meu pensament i el camí que la realitat hi portarà.

dissabte, 24 d’abril del 2021

EL SANT JORDI DE TOTHOM

 

Seure en la taula de signar llibres és una talaia d’observació plena de missatges. L’interès, sotmès, a la curiositat es perd fullejant l’oferta de llibres. Sant Jordi és la festa catalana del llibre, però la festa de la ma estesa. Vaig descobrir que allò més important no era signar el meu llibre sinó signar els missatges rebuts. L’oferta individual es pot perdre en la gran varietat de l’oferta col·lectiva. Però en la recerca del  llibre desitjat hi actua una tempesta que doblega la llibertat imposant la compra. La llibertat d’escollir es troba massa sovint limitada per la proclamada qualitat de guanyador. L’economia actua de pedagoga. I l’economia es pot equivocar i no sempre és testimoni de valor. En la festa de Sant Jordi tothom hi és cridat, escriptors i compradors. La diferència és un valor, però la diferència és sempre respectada? És veritat que la tècnica li dona a l’oferta un atractiu de perfecció que convenç i és desitjable que tothom en pogués gaudir. Però en la societat actual no es compleix. La forma exterior enlluerna i enfosqueix el fons, que és la veritat. I és una llàstima que llibres d’un fons extraordinari no tinguin sort per culpa d’una sintaxis i ortografia. En el   mon de les lletres encara resta molta feina per fer, malgrat el treball de les noves tecnologies. I l’enemic fa milions d’anys que és el mateix el poder en mans de l’economia. I l’economia enlluerna i cega la mirada. Entorpeix el procés vers la convivència defensada per la cultura. El Sant Jordi celebra una festa del llibre en una convivència en pau en la que es respectin les formes i els fons i tothom aporti la seva saviesa. Assegut a la taula de signatures vaig aprofundir la meva idea del dret d’expressió amb veu popular, que desitja la perfecció de la forma. La política dels nostres dies no ho afavoreix, ans el contrari, perquè el pressupost dedicat a la cultura és el més minso i menystingut si el comparem amb el pressupost militar. El tema de les contradiccions, si hi pensem bé malgrat les diferències, Sant Jordi el fa seu i l’afalaga amb els perfums de les roses perquè totes les lectures esdevenen lliçons de convivència que porten a un port, la pau de veritat de l’existència.

dimarts, 30 de març del 2021

MÚSICA DELS TEMPS

 La creativitat de l’ésser humà respira l’esperit trinitari de l’art de l’existència amb música, imatge i paraula. Son els sons de la mística del desig, germans dels sons de la terra. És l’espiritualitat de la matèria alenant la transcendència dels humans. La persona, esperit i matèria, imatge còsmica del futur dialoga amb el temps amb el llenguatge també trinitari de la matèria, el so i la imatge. Una germanor universal. L’exposició MÚSICA DEL TEMPS de cinc artistes amb cinc instruments musicals representant la universalitat humana és una invitació a escoltar el concert còsmic del missatge més sublim de germanor. La trompeta desperta el desig; el violí alena la mística de l’univers; el trombó dona vida a la interioritat del ser; la gaita fa pensar en la bondat de les diferències i el piano reclama l’atenció a la germanor en el diàleg creatiu. La música de l’esperit de la terra aplaudint el cant dels ocells, les fragàncies de les flors, la resistència de la matèria, la immensitat de la llar de l’aigua, i els missatges del vent, fidel intèrpret de tot moment. MÚSICA DEL TEMPS és un concert que es viu i s’escolta a través de la mirada que desperta l’oïda i accelera les emocions i sentiments del cor. Una exposició que desitja figurar en el museu d’art de la veritat dels humans. Escoltar música convida la presència de la paraula fotografiant la història per exposar-la en la memòria de la gent. MÚSICA DEL TEMPS, agermana les persones amb l’art de Galicia, Andalusia i Àfrica celebrant la trobada a Catalunya simbolitzant la germanor universal humana. MÚSICA DEL TEMPS simbolitza el concert de la història d’ahir, d’avui i de demà, escoltat i llegit en cada moment de l’existència, interpretat en l’escenari de la vida de cada persona humana. La trilogia música, imatge i paraula, veritat de l’art de la transcendència, palesa la mística de l’existència de cada instant, projectada vers el desig de felicitat saludant amb les mans de l’amistat l’escenari infinit. Música del temps és el concert de les dones i els homes en les vivències de la universalitat de l’amor.

dimecres, 24 de març del 2021

BOULDER

 

Títol d’una novel·la d’una escriptora que viu a Cardedeu que recorda el nom d’una ciutat de Colorado dels EE UU. Per altra banda la seva pronunciació fa referència a una modalitat d’escalada d’un bloc rocós o d’una petita paret. La seva lectura m’ha fet pensar en problemes humans femenins de viure en llibertat, fruits de l’arbre sexual. La sexualitat com filosofia de conducta femenina respectat els homes però no necessitant la seva col·laboració. En una paraula ser lesbiana fins i tot en la maternitat. El desenvolupament de la novel·la converteix viatges i desplaçaments en elements bàsics de la narració en la que la protagonista, curiosament una cuinera, es mou en una realitat de la vida en la que la urgència de l’amor sexual li causa els millors moments coordinats amb els pitjors. Ser i viure lesbiana esdevé un projecte de vida que omple al marge dels diners que no abunden però que no basa en ells la felicitat humana. Sap viure pobra treballant en l’ofici que millor sap, el de cuinera. Coneix en un viatge una lesbiana que l’omple de satisfacció sexual com si fos la gran raó de la seva existència. Però la seva nova companya sent en la seva satisfacció sexual la necessitat de ser mare. I aquesta urgència comportarà tebieses i moments de malentesos que torbaran les relacions de convivència. L’amiga amb voluntat de ferro assoleix la inseminació assistida. L’amiga ja “no té sexe, és una drassana obstruïda per una sola nau i dedica cada segon del dia a la labor que la reclama”.  La protagonista confessa “soc una flor d’hivern que s’obre per error i es tanca. Cada orgasme és un petit funeral”. El que havia de ser el gran argument de relació esdevé la raó d’una amistat forçada. El naixement de la filla preservarà la separació de fet i continuarà la vida en família. Ara tindrà cura de la nena. Però la passió lesbiana arriba per un altre camí, camí que no serà ni tan intens, ni continuació perquè el viatge de la vida en la realitat segueix. I les relacions de les dues amants lesbianes és d’amistat i col·laboració en el treball i la formació de la filla. Una lliçó femenina en la convivència de respecte amb el mascle sense dependències. Personalment el tema sexual em fa pensar en la natura en la lliçó que ens dona per les relacions humanes. Un tema molt ben tractat per l’escriptora Eva Baltassar en aquest llibre recomanat per Òmnium Cultural. Conèixer les diferents relacions humanes obre les portes a descobrir els camins de la veritat individual de les persones. Escoltar la veu de la natura és l’aprenentatge de saber estimar. La lliçó final de la cuinera de continuar l’amistat afrontant les interferències de possibles errors.

dijous, 4 de març del 2021

PASCAL COMELADE, L’ARGOT DEL SOROLL, de Donat Putx

 Conèixer Pascal Comelade era un desig de temps enrere. Al veure el llibre a La Gralla no m’hi vaig pensar ni un segon, compro. La seva lectura m’ha produït el goig d’una cursa guanyada. En tenia un senzilla idea de la seva literatura. No coneixia la seva vessant musical. El llibre de Donat Putx, amic i conegut en els seus anys escolars, m’ha dibuixat una biografia en el que el dibuixant de la imatge cultural era bàsicament el dibuixat. Una narrativa que m’ha fet entendre els camins i la forma de caminar del protagonista que deixa el protagonisme a la cuneta i se l’emporta a manifestar-se un igual entre els iguals, amb la peculiaritat que a aquest igual l’embolcalla una llum amb colors de poble. Es tracta, segons el meu entendre, d’una biografia amb un rere fons més de personalitat que d’activitat, perquè l’activitat es ell. Donat Putx fa el retrat del músic que la música és ell endinsant-se en les músiques de temps i de la història. I crea una música pròpia gaudint a la vegada amb la veritat de l’altre que s’identifica. Comelade esdevé un artista amb personalitat d’un artista oníric, la música és somni que somia despert. ”L’argot del soroll” s’ha convertit en la meva lectura en una metàfora de la riquesa artística de la cultura dels pobles amb dimensió de transcendència i amb una mística humana que d’una encaixada en fa una melodia entre els problemes del ser o no ser. I és. És amb els companys del caminar artístic que col·laboren amb la veu del dibuix, de la pintura, de l’escultura i de la creativitat narrativa. El resultat una música molt personal que s’escolta arreu del món. És l’empenta de la veritat i dignitat humana que es mou com una papallona entre les flors i les abelles que dels pètals de les flors en fan taller de la seva composició musical, la mel. La lectura del llibre de Donat Puig biografiant Pascal Comelade ha estat l’aprenentatge de saber llegir el programa de somnis movent-se en la senzillesa de la realitat que et converteix en artista en el temps company dels altres artistes que creen la imatge de la humanitat. El músic desvetlla les veritats de totes les arts de la història que dibuixen, pinten o modelen la imatge de la humanitat. Donat Puig, amb “l’argot del soroll” ha fet veure el significat de ser, fer i estar de cada persona.

dijous, 25 de febrer del 2021

ÀNGELS DEL QUITRÀ, d’Arian Botey i Prat

Llegir la novel·la de l’amic Arian ha omplert els meus espais culturals d’un gran plaer literari però també emocional amb un gran respecte a les idees, sensacions i emocions, també en el desacord, que m’ha fet avançar en la filosofia i poesia de la llibertat. El darrer capítol ha obert la finestra de la comprensió que m’ha fet entendre, penso, el títol en la relació d’àngels i quitrà. Ha estat el darrer capítol, la clau, penso, de la idea  central de l’escriptor que amb el seu plantejament ha dibuixat el significat de la globalitat humana. Globalitat i diferències en un procés d’intel·ligència que defineix la individualitat, famílies (col·lectivitats) i el món (globalitat). Una sèrie de capítols estan dedicats a tres models de família; a continuació, els tres models és mouen ordenadament en una altre sèrie i el darrer capítol és la unitat de les famílies (la globalitat). I parant esment en la lectura vaig endinsar-me en un mon d’emocions, idees i sentiments que donen fe del camp immens de la llibertat per fer un esforç en l’exercici d’una convivència en pau. Els capítols dedicats a les famílies dissenyaven diferents formes de vida individual; en els capítols en els que hi figuraven les famílies, sorgien emocions, sentiments i relacions de tota mena per desembocar en el darrer on les diferències donaven pas a la unitat de l’amistat. Arian Botey ha demostrat un domini emocional de l’idioma en el que hi caminava un misticisme humà agombolat per la poesia i la música que li donen a la novel·la una globalització de l’ésser humà en les diferències. Diferències que es mouen en un quitrà original que defineix l’espai vital d’una història de la humanitat que transita per camins desconcertants en la forma i en el fons. Però aquests camins de quitrà són vençuts per uns àngels que en l’inici del passejar dominen dones que al final del trajecte allarguen la mà també als homes. Endevinava, conforme avançava en la lectura, la singularitat del paper de la dona en la vida que fa lluir els seus dons al marge de la bondat o no, dels camins, espais on es desenvolupa la vida. No he llegit la novel·la buscant una crítica dels errors, sinó una entesa de les diferències. En una paraula, una narració poètica-musical de la visió humana del ser, fer i estar que pot desembocar en la felicitat d’una humanitat que vol entendre el significat d’estimar.

dimarts, 9 de febrer del 2021

L’HANDOL COSTA, de Pere Costa Pagès

No és un llibre d’història sinó un llibre que de fets i persones relacionats amb l’esport de l’handbol se’n pot bastir una filosofia de vida. Un llibre basat en relacions directes moltes d’elles i altres viscudes a través d’informacions rebudes d’altres persones, de la premsa i algunes de la sort. La quantitat de noms que figuren en l’obra de Pere Costa defineixen relacions de convivència que en certa manera són definidores de la humanitat. Pere Costa, com es dedueix del seu llibre, des del moment que va tenir informació de l’handbol esdevingué un factor molt important en la seva vida, com a jugador, entrenador i directiu. La seva lectura ha estat un revulsiu que ha millorat el meu coneixement d’aquest esport perquè la meva relació fou més una relació de pedagogia que d’història. I en aquest sentit m’ha obert els ulls a l’espai geogràfic més ampli perquè el coneixement que en tenia de l’handbol a Girona no m’explicava la seva realitat. Un altre factor que m’ha interessat molt és la dedicació a la modernització i avenços de l’handbol com una activitat humana de progrés. Millorar és objectiu de base. Òbviament, i el Pere Costa ho viu, no sempre el progrés satisfà a tothom, com per exemple jugar sense porter en cas de quedar-se l’atac amb un jugador menys per sanció de dos minuts. Personalment no l’acabo d’entendre. L’Handbol Costa és un llibre en el que la persona (jugador, entrenador, tècnic, directiu, aficionat) hi té un protagonisme que va més enllà de l’activitat esportiva perquè és un servei a la persona a tots nivells físic, psíquic, cultural i sobre tot humà. És un llibre que no és història en el sentit estricte, no és tècnic, no és filosòfic, no és pedagògic però beu de totes aquestes fonts. Una mirada a l’handbol diferent però, una vegada observada, necessària. Recomanable a tots els aficionats a l’handbol i a l’esport en general.

divendres, 5 de febrer del 2021

HISTÒRIA D’UN CRIT, de Joan BonaNit

La seva lectura ha desvetllat en la meva ànima un seguit d’emocions que els meus ulls regaven amb les seves llàgrimes. És una lectura obligada, penso, de les persones contràries i enemigues de la independència de Catalunya per descobrir la veritat dels sentiments de poble i de germanor, també, universal. Soc conscient que no totes les persones que es diuen catalanes són independentistes i els hi aconsellaria la lectura d’aquest llibre que els hi obreria els ulls del que significa la paraula llibertat. I llibertat és corona d’independència. Però a qui aconsellaria la seva lectura amb la meditació corresponent és als components del Tribunal Suprem, que com autoritat que són tenen el deure segons la constitució de PROMOURE, REMOURE I FACILITAR els drets de les persones i un d’ells és pertànyer a un poble, i aquest és Catalunya. Segons la Constitució que han de PROMOURE? L’anàlisi de les opinions que fan desitjable la independència d’una manera pacífica que fou manipulada pel president del govern envaint Catalunya de policia sense la qual no hi hauria hagut incidents, que era el que desitjava el govern, sinó perquè tanta policia. I va dir NO desobeint la Constitució. I el Tribunal no tingué en compte aquesta desobediència. REMOURE, amb aquesta paraula la Constitució exigia a uns i altres valorar les diferències, que no es feu i no per culpa dels independentistes que acceptaven el resultat democràtic del vot, resultat que el president no va acceptar havent organitzat ell les votacions. Aquesta és la democràcia i la veritat del govern del PP en aquells dies. Tampoc van facilitar cap moviment democràtic per arribar a un consens. Davant d’aquestes consideracions, què significa el crit BONANIT?  La fe d’un poble que respecta i defensa els seus líders que sí el van escoltar, cosa que el govern de l’estat no va fer i la Constitució en l’article comentat li demanava. HISTÒRIA D’UN CRIT és un llibre que continua la filosofia de llibertat dels llibres escrits pels polítics empresonats i que estic convençut que davant del món són argument de la seva innocència. Només hi faltava la resposta del ministre rus d’exteriors, Sergi Lavrov, al ministre Borrell demostrant-li la seva hipocresia d’exigir-li en nom d’Europa la llibertat de l’opositor rus, quan Europa no ha fet res per alliberar els presos polítics catalans.