El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 16 d’agost del 2012

Reflexió independentista sobre els Jocs 2012

Òbviament aquesta reflexió té per punt de mira la representació espanyola. Una representació que vol ser i en la realitat no és. Reconec que no m’és fàcil ser objectiu, però els números són els que són i un altre tema rau en la possible dificultat de conèixer la interioritat de les persones. Les medalles assolides em donaran la clau. 17 en total, ( 3 d’or, 10 d’argent i 4 de bronze). Penso que donen una idea prou exacta de la pell de brau. Encara que predomina força el miratge. Davant d’un estat centralista, les medalles són bàsicament perifèriques; davant d’un estat aferrat a la unitat d’Espanya, les medalles representen una pluralitat nacional; davant l’orgull i la prepotència, les medalles aconsellen respecte. Les individuals en la seva majoria són perifèriques, Catalunya, Mallorca, Euskadi, Galizia i Andalusia i les d’equip están farcides de catalans i catalanes. La representació catalana, aproximadament un terç, minoritària, esdevè majoritària a l’hora dels guardons de metall. A nivel d’esports d’equip, llevat del bàsquet, les assolides ningú les esperava, només les jugadores s’ho creien i per a més inri les menys recolzades econòmicament i informativa. A l’hora dels èxits tothom s’hi apunta. Quina hipocresía! És aquesta una lliçó a desenvolupar en la filosofía política de l’esport. La política esportiva té molt a reflexionar en profunditat davant els ( diguem-ne) fracassos del futbol (declarat finalista gairebé dogmàtic i a la primera de canvi cau eliminat sense fer cap gol) i l’atletisme, l’esport rei de les Olimpíades. Fracàs per manca de medalles, no per manca d’il·lusió dels esportistes. El fracàs és més de programació que de realització. I en aquest punt penso que tambè cal una anàlisi verdadera sobre els resultats del bàsquet amb les sospites provocades.

Els resultats espanyols dels Jocs de Londres són un potent avís al centralisme que juga en contra i un reclam d’atenció al pluralisme que juga a favor. Les estructures esportives de l’esport hispà han de meditar seriosament, a la vista dels resultats, com n’és de regressiva la unitat exclusivista i de quina manera recolzen les seleccions no acceptades les medalles assolides per els i les esportistes catalanes. La meitat de les medalles les han guanyades esportistes de Catalunya i algunes perifèriques els i les guanyadores s’entrenaven en instal·lacions catalanes. La filosofía centralista i els Jocs de Londres encara m’han fet més independentista.

dilluns, 13 d’agost del 2012

UNA LECTURA DELS JOCS OLÍMPICS DE LONDRES 2012

Mentre gaudia televisament dels Jocs Olímpics feia una esforç per centrar-me només en l’esport, però, sovint, el pensament va molt més enllà. Aquests jocs m’han donat una imatge d’universalitat i globalitat, un molt bo model de vida. I aquesta imatge me l’ha fet entendre millor l’entesa i compenetració entre els esportistes i el públic. Entre els creatius i els beneficiaris, generant un veritable ambient de benestar.La universalitat me l’han definida els 204 Comitès Olímpics i la globalitat l’actuació dels més de 10.000 atletes masculins i femenins en una àmplia varietat se disciplines esportives, conservant cadascuna la seva identitat i aportant la seva tasca peculiar a l’excel·lència olímpica. Peró els actes d’inauguració i cloenda hi afegiren nous companys de viatge, emmarcant l’esport en la convivència col·lectiva universal, forjada pel treball i la cultura. Treball i cultura han donat la mà a l’esport, l’han situat en el centre mundial amb la seva gran festa quatrienal, demanant-li i agreint-li una manifestació de com és la seva aportació a la configuració mundial, d’acord amb els objectius dels Jocs Olímpics, que són la pau i la fe personal i col·lectiva de poder asolir-la. L’excel·lència en ella mateixa s’ha complert amb la participació dels millors esportistes de cada Comitè Olímpic i les medalles i diplomes defineixen el nivell. En el procès de la imatge global dels Jocs m’han cridat l’atenció dos fets: l’actuació dels i les esportites indistintament del Comitè a que pertanyien, amb la constància d’aportacions d’excel·lència d’or dels petits davant dels grans. Una circumstància aquesta que ens defineix la necessitat de tots i de tothom d’acord amb les seves peculiars identitats. El segon fet, el denuncia la presència femenina que camina en nombre i qualitat cap a la igualtat d’una manera segura i ferma. Dels 204 Comitès Olímpics, només dos no en presentaven. Una demostració de com l’esport dibuixa la imatge global i quin és els seu missatge. Els Jocs Olímpics de Londres 2012 són un valuós signe del temps que tots hauriem de llegar i reflexionar-hi. Possiblement algún lector pensi que nomès hi veig fets positius, també n’hi ha de negatius i alguns molt significatius. Però aquest tema per un altre dia. I acabo recordant, tal vegada, la lliçó més important: l’agermanament entre treball, cultura i esport per una banda i per l’altra, l’agermanament entre esportistes i públic.