Presentació llibre de poemes EN CLAU DE LLUNA

En clau de Lluna és un poemari de Fe Ferrè i Ferratè, dona d'una gran cultura i promotora cultural que expressa en la seva poesia la profunditat del ser humà en comunitat amb la natura. La vostra presència a l'acte de presentació esdevindrà un col·loqui de sentiments i un desig de llegir i viure la seva poesia. Metgesa, coneix el ser humà en la seva integritat però la seva interculturalitat li fa gaudir  la poesia, la dansa i qualque manifestació artística.

Exposició a l'Espai Interdisciplanari de Vilagrassa

Jordi Aliguè ens convida a la inauguració de Vilagrassa.

JAUME ICART SAMPERE, UNA VIDA DEDICADA L’ART

La vida de les persones defineix una filosofia de l’existència que massa sovint no llegim i alló que és pitjor no volem. Cada ser humà gaudeix d’unes característiques que directament o indirecta s’autocomuniquen convidant a un diàleg constant perquè l’objectiu programat per la natura es compleixi. L’objectiu no és altre que l’assoliment de la integritat personal per aportar amb plenes facultats la seva obra a la construcció de la societat. No totes les persones gaudeixen de les mateixes qualitats, característiques i aficions, i d’aquesta varietat neix la riquesa de la història i la bellesa de l’arc de Sant Martí desprès d’un dia de pluja saonadora.

A casa nostra, a Granollers (Vallès Oriental) una persona amb un historial molt definit i personal, va rebre l’afecte i l’amistat en el dia del seu traspàs, de molts granollerins. Jaume Icart Sampere, amb gairebé un segle d’història, ens ha deixat, però, certament que continua amb i en nosaltres. La seva obra serà sempre el record d’una persona que de l’art en feu la seva vida. Estimava la pintura amb passió. Molt menut, amb penes quatre o cinc anys, al principi  dels anys 20 del segle passat, manifestà la vocació artística dibuixant amb troços de carbó les voreres del C/ de casa seva. Una exposició de pintura al Casino l’any 1928 (si no vaig errat), en la que hi participava entre altres, Joaquim Mir, fou el tret de sortida d’una cursa artística que amb força i entusiasme va manifestar la primera meitat dels anys 30 quina seria la línea cultural i artística del Vallès Oriental. Exponent d’aquesta eclosió foren les Exposicions Oficials presentades al Col·legi Pereanton els anys 1934 i 1935. Les modalitats artístiques eren pintura a l’oli, aquarel·la, dibuix, cerámica, escultura de fang, fusta i filferro i fotografia. El nombre d’artistes superava la vintena i entre ells, la majoria molt joves, hi figurava Jaume Icart, Josep Alguerò, Antoni Cumella, Vicenç Casals Grau i Albarranch. La guerra civil de l’any 1936 estroncà l’entusiasme i no fou fins entrats els anys 40 que no es va reemprendre la tasca. Jaume Icart sempre va lluitar en la difusió de la pintura amb l’aportació de les seves obres, amb les exposicions que organitzava, amb els premis que guanyava i sobre tot amb la seva tasca de mestre a l’Escola Municipal de Treball, a l’Institut, al Casino Club de Ritme i també a casa seva que ultra ésser un taller esdevenia un veritable museu de la seva trajectòria com a pintor. Moltes són les exposicions celebrades a Granollers, arreu de Catalunya i també per Espanya amb alguna incursió a l’estranger. Podem afirmar que es mou dintre les normes de l’impressionisme amb una principal dedicació a pintar la natura. Dues són les carcterístiques que penso cal recalcar: a) li agradava anomenar-se el pintor de les pluges. Veritablement n’era un mestre. b) el seu saber tractar el color en una variada gama de tonalitats, fins al punt de poder pintar una obra monocroma de qualitat. Fent un pas més endavant sempre estava disposat a col·laborar amb lliurament d’una obra seva a obres benèfiques, a formar part de jurats de pintura i a participar des d’el primer dia en la Fira del Dibuix, de la que era un gran entusiasta i promotor. En Jaume estava molt content de la seva tasca entre els joves i les persones que volien entrar en el món de l’art. Peró alló que més l’omplia de joia era la verdadera nissaga d’artistes de la seva família, l’avi i pare, ell, la filla i mare, Àngela Icart, i la néta, Raquel. Els ulls se l’hi omplien de felicitat quan assistia a la inauguració d’exposicions de la filla i de la néta. El Jaume va trobar la felicitat en la pintura i procurà fer feliç el seu entorn.

Quina será la valoració que en farà la societat de la seva obra? Personalment no em preocupa. La qualitat és de les persones. Per a mí Jaume Icart Sampere mereix una nota d’excel·lent, excel·lent per la seva vida en el món de l’art. La resta ho dirà la història.

L’ESPORT CONFIGURADOR POLÍTIC DELS POBLES

La incidència de la pràctica esportiva en la configuració de les col·lectivitats és tan antiga com la humanitat. Els motius poden ser diversos d’acord amb les circumstàncies de cada moment o época. L’exemple dels Jocs Olímpics és una de les mostres rellevants però en el procès de la història el progrès ha estat relacionat també amb l’esport. I la seva influència pot esdevenir capdal. La Venguàrdia del dia 8 de febrer de 2015 denuncia la preocupació del govern de l’estat de  cara a les properes eleccions per la pèrdua del vot català a favor del PP per culpa de la imputació del Barça en relació amb el cas Neymar. Francament una postura lamentable i políticament incorrecta i feble i, a la vegada, propícia l’evidència d’una actuació contra Catalunya. És un auto-imputació d’un comportament judicial emmascarat per la política. També ens demostra la importància de l’esport a Catalunya que té una història més antiga que la nació espanyola. Aquest és un argument més que corrobora la meva filosofia de l’esport en el món de la política. La persona, per la seva configuració i per la seva presència en la vida, és esportiva per naturalesa en el concepte més ampli de l’esportivitat. És fonamental en el devenir dels pobles. Oportunament una pel·lícula m’ha refermat la idea. VICTUS, una pel·lícula protagonitzada per Nelson Mandela, el creador de la nova Àfrica del Sud, es basa en una manifestació esportiva que fou capdal en la nova orientació del país amb la pujada al govern de Nelson Mandela.El nou cap d’estat, protagonista d’una autèntica odisea de lluita i empresonaments, es va trobar entre dos focs. Per una banda els guanyadors que odiaven als blancs i anteriors governants i per altra els blancs que tractaven als negres de raça inferior. La reconciliació i la pacificació semblava impossible. Però quan davant hi ha un polític veritablement polític i amb consciència de servidor del poble, els problemes tenen solucions. I les tenen perquè sap llegir el temps i les seves circumstànciès. I Nelson Mandela va saber llegir el momemt. A l’assolir la presidència l’any 1994 i el 1995 haver de celebrar-se al seu país els Campionats Mundials de Rugby. La república sudafricana no era una potència en aquest esport, però en el país sí era important. I el signe polític del temps li proporcionà l’esport. La Federació ja treballava en la formació de la seva selecció però no era suficient. Calia una bona selecció però que tot el poble, blancs i negres, li fessin costat. La Selecció hi tenia políticament molt a jugar. El primer pas fou guanyar-se els esportistes. Una entrevista amb el capità de la selecció. L’interès del President manifestat als jugadors. Un altre pas molt important. Calia guanyar el recolzament de la raça negra que odiava l’equip de rugby i la selecció. Però Mandela va trobar la manera. Va preparar una trobada de tot l’equip amb els nens que s’entrenaren amb els seleccionats. Guanyant  els infants es guanyava els pares, avis i gent gran. La realitat fou que la Selecció de Sud Àfrica acabà invicta la competició i els estadis els omplien blancs i negres amb una bona germanor. S’havia donat un pas de gegant. Amb intel·ligència, voluntat verdadera de servir a la gent, no de servir-se’n un mateix, diàleg i treball. Nelson Mandela ho aconseguí. És una demostració de bon polític. I també és una demostració de tot alló que l’esport pot aportar per l’organització política de les societats. Quan els fruits són bons, significa que ho ha estat la gestió. Quan els fruits no s’aconsegueixen, la conclusió és lógica no ha existit una bona gestió. És un exemple a la vista prou clar. Però perquè no tenen continuitat? Per què hi ha un element que ho desnaturalitza tot. La política del diner com ego central. No cal citar exemples. Són prou clars.