EXPOSICIÓ VIRTUAL DE JORDI TORRELLA, D'ARGENTONA

Porta la pintura al cor, enamorat de la natura busca en ella els motius per a un esplai artístic i a la vegada de satisfacció personal. Persona senzilla que fa de la seva pintura un reflex de la vida i dialogar amb ell significa un enriquiment personal de l'amor a la natura. Pintor present en els concursos de pintura ràpida perquè li donen ocasió de manifestar el seu art i, a la vegada, enriquir-se amb les pintures dels companys amics. Una interpretació de la natura donant importància a la llum i a la suavitat del color.

 

PETITES COSES, de Carles Cervelló

Un poemari és sempre un alé d’aire nou i net perquè la poesia desvetlla la capacitat més creativa de la humanitat. I aquesta capacitat creativa assoleig categoria de artística perquè modela la millor obre d’art, que és la persona humana. Tots els poemaris són creatius si el lector s’hi troba immerss en el seu missatge. I és precisament aquesta característica la clau del poemari de Carles Cervelló. La humilitat del títol no amaga la grandesa. La seva lectura em va portar a la memòria la dita del filosof romà “nihil humanum a me alienum puto”, (res del que és humà m’és aliè). I precisament aquest humanisme és consubstancial en tots els poemes. Podem considerar  el llibre com un parèntesi de la vida que s’obre amb un poema, el primer del llibre, que ens convida a situar-nos, però no en l’espai, sinò en nosaltres mateixos perque nosaltres som espai i és clou amb el darrer poema dedicat a la mare “a qui dec la felicitat que ara m’envolta” perquè l’objectiu de l’existència és la felicitat. I entre aquest parèntesi una sèrie de poemes que directament o directament condueixen l’existència humana per camins, situacions, vivències, entrebancs, penes i alegries que no tenen altre missió que la felicitat sia la plenitud de la vida. I tot amb un llenguatge planer, entenedor, i amb una habilitat innata de saber despertar emocions si sentiments indirectament sense mencionar-les però sentir-les. Un llibre que poetitza la filosofia de la vida, basat en el valor de les coses petites imprescindibles per sconseguit fites importants i rellevants. La simplicitat de la humanitat humil base de la grandesa de la humanitat am b un horitzó d’infinit. Poemari reconfortant, enriquidor i que obre les portes a gaudir de la poesia.

PATINATGE ARTÍSTIC DE GRANOLLERS CONVIDAT A ANDORRA

El patinatge ha estat un dels esports de la meva vida, principalment en la modalitat d'hoquei sobre gel, però l'artístic tant en rodes com en gel m'han fet passat estones molt agradables i felices. És un goig comprobar per la prensa la projecció exterior de l'esport granollerí i el patinatge artístic ha escrit i està escribint pàgines brillants de l'esport de Granollers.

TERTÚLIA CULTURAL MES DE GENER 2015, DE NIU D’ART DE PARETS

“LES CRÒNIQUES D’UN DÉU COIX” de Joan-Lluis Lluis, centralitat de la tertúlia

Les tertúlies culturals del Niu d’Art de Parets del Vallés que se  celebren al Restaurant EL JARDÍ són de portes obertes i tothom hi pot dir la seva. La tertúlia se centre sempre en la temàtica d’un llibre de recent publicació. No és necessari haver-lo llegit. La tertúlia vol demostrar la necessitat de llegir-lo per la importància del tema i la vàlua literària del seu autor. I és precisament l’exposició de l’autor el que dóna tema al diàleg i fruit del col·loqui ha de ser-ne la lectura corresponent. La tertúlia del dijous 22 de gener ded 2015 fou alliçonadora per la temàtica del llibre i per l’enfocament que li va donar el seu autor. Escriptor de la Catalunya Nord, format en escola francesa, el seu tomb vers la literatura catalana fou consequència dels seus orígens i del que significà i ha de tornar a significar el català al districte francés dels Pirineus. Joan-Lluis, escriptor, és un excel·lent pensador amb una agilitat extraordinària de fer pensar el lector temes fonamentals amb narracions ambientades en temps diversos, d’avui o d’ahir. La centralitat del llibre se l’emporta la persona coma a persona, independentment que el personatge central sia un déu, a l’estil dels déus grecs. L’autor té l’habilitat de conduir el lector per camins amb un objectiu concret, fins i tot fent referència a la situació política actual, amb la sorpresa de que al final del llibre et trobes amb els arguments imaginaris desmontats. Sent un argument de tema religiós, conflicte entre el possible déu únic i els altres déus de diferents pobles, el lector es troba que el missatge acaba amb la trobada de la veritat de la persona, veritat que pot compaginar amb les veritats dels altres, sien les que sien les tendències religioses de cadascú. Un llibre que té molt de la Bíblia i de les religions monoteístes, escrit per una persona que es considera atea i que coincideix amb l’evangeli que alló important de la persona rau en el fet de ser justa i verídica, caminar pel món en justícia i veritat. Òbviament que el col·loqui va discorre per diferents punts, temes i circumstàncies, inclosa la política, quan l’escriptor francès en llengua catalana va afirmar que a Catalunya Nord, per ser el que ha de ser dintre de França, necessita la independència de Catalunya. Conclusió sorprenent en el marc d’un tema religiós tractat des de la filosofia humana.

Les tertúlies culturals del Niu d’Art, es basen en un llibre que es presenta amb la presència de l’autor, per entaular un debat enriquidor culturalment i humana. El Niu d’Art hi convida a tots els amants de la cultura i de la pau, perquè el camí de la pau és la cultura. El fet de celebrar-se en un restaurant es déu a la voluntat de fer la trobada més flúida sense encarcaraments i si algú ho desitja pot aprofitar per sopar, fer una cervesa o només escoltar i dialogar. El darrer consell: llegiu el llibre LES CRÒNIQUES D’UN DÉU COIX, us enriquiran culturalment i també, humanament.

GUANYARÀ ESPANYA EL CAMPIONAT DEL MÓN D’HANDBOL?

El campionat mundial d’handbol de Qatar em provoca reflexions, que m’agradaria fossin totes positives, però dissortadament les negatives també hi són i massa significatives. Un campionat del món en el que el diner, que ha fet una demostració de magnificència i d’una suposada generositat, ha palesat un respecte molt dubtós sobre la dignitat de la persona, amb el vist i plau, tot s’ha de dir, de les autoritats esportives mundials i complint la reglamentació. En un equip en concret, el diner ha pervertit, és la meva opinió, els sentiments identitaris d’orígen. No és cap secret que l’equip de Qatar per estar a l’alçada s’ha format compran nacionalitzacions. Quan per televisió ho vaig veure vaig al·lucinar. Concretament, al menys un jugador, s’ha nacionalitzat dues vegades. Una espanyol i l’altra qatareny. La majoria d’aquest equip està format per jugadors que ja havien estat internacionals en els seus respectius països. El reglament ho permet i el diner ho provoca i tothom tan content. Certament l’esport internacional té  molt a desitjar psicológicament i pedagógica. Dóna la impressió que alló més important és sortir a la foto. És veritat que tothom basat en la Declaració dels drets humans pot canviar de nacionalitat. Penso que com a acte voluntari, no com una negociació económica, venent-se. És veritat que l’equip en questió s’ha classificat per jugar els quarts de final. No m’estranyaria que els diners fessin miracles. Potser la política també hi pendria part i crearia un conflicte internacional. De més verdes en maduren, però esperem que no sigui. Estic segur que si per una d’aquelles raons que no tenen explicació arribessin a la final Qatar- Espanya, Espanya perderia el títol de campiona del món. Però cap dels dos equips hi arribarà a la final. Dimecres s’esvairan alguns dubtes, i podria ser que jo fos un mal profeta. He vist jugar Dinamarca i és un gran equip, amb armes que molt bé poden decidir el partit. És possible, i penso que será així, que Espanya no superarà els quarts de final. Com comentava no fa pas massa dies un diari en cas de jugar Qatar- Espanya, els convidats espanyols per quin cantó es decantarien. Per què les grades dels pavellons es pretenia omplir-les, no s’ha aconseguit, amb aficionats estrangers de diferents equips. Una altra carta d’un joc de mans no gaire net. Malgrat tot, m’agrada l’esport per l’esport. Procuro posar esment només en el joc. Però es produeixen circumstàncies que l’embruten. I és una llàstima. Per què l’esport no es neteja amb grans proclames publicitàries, cròniques esportives i eloqüents transmissions radiofòniques i televissives. Estic a favor de l’esportivitat, el bon joc i net i aplaudirè el campió que aconsegueixi el títol. Serà Espanya? Podria ser, però hi a dos o tres equips molt forts que penso decidirán. I que guanyi el millor?