El quadern 193 de Cristianisme i Justícia és una molt
interessant reflexió respecte a l’evolució econòmica i política que s’esta
produint en el continent africà. Sembla ser que des de l’economia s’ha produit
un procès, gràcies al qual la riquesa també hi aflora. I alguna de le seves
parts entra a formar part del grups de nacions multipolars. És a dir, ja no és
nonmés Amèrica del Nord i Europa sinò que emergeixen un grups d’estats que s’hi
apropen i els hi fan ombra coneguts pels BRIC i un altre per NEXT ELEVEN. Dóna
la impressió que es passa d’un “afropessimisme” a un “afroptimisme”. Peró sí és
veritat que un grup de paísos africans
han millorat molt en la seva economia, també ho és que la gran majoria de la població
africana encara pateix les consequències de la misèria, resultat de situacions
polítiques enfrontades i d’enriquiments descontrolats que afavoreixen el poder
i perjudiquen la població Si Europa fou en el seu temps responsable de l’apropiació
indeguda de la riquesa del subsol africà, darrerament la presència de Rússia i
la Xina li han donat la volta i sembla ser que s’hi produeix un moviment
conómic important. Però en la realitat són els dos països emergents els qui
tallen el bacallà i s’emporten els beneficis. En aquest moviment l’Estat Sudsaharià
ha esdevingut un dels emergents. En aquest context la Royal African Society afirma
que “no es tracta de pensar en les bones accions que hauriem de fer a l’Àfrica,
sinó de reflexionar sobre aquelles males accions que hauriem de deixar de fer”.
Aquest centre d’estudi britànic resumeix en alguns exemples on s’hauria d’actuar
per millorar: a) l’impacte del deute extern. Àfrica paga més del que rep com
ajuda. b) comerç d’armes c) la corrupció i els fluxos financers il·lícits, d)la
fuga de cervells. Són aquests els punts més importants en els que cal treballar
perqué Àfrica de veritat millori i ho farà quan la seva política i economia
sigui verdaderament la veu del poble.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
dijous, 23 de novembre de 2017
dilluns, 20 de novembre de 2017
FA 50 ANYS, VA HAVER-HI UN CONCILI
El jesuita Víctor Codina professor de teologia de la
Universitat Catòlica de Bolívia, el desembre de 2012 publicà el quadern de
Cristianisme i justicia n. 182, reflexionant en nom de la memòria histórica sobre
el perquè, el com i les seves consequències. Un estudi sobre la incidència de l’Esglèsia
Católica al món, de com la seva trajectòria camina al costat del procès
històric polític i econòmic i les consequències que aquest veïnatge hi pot
tenir tant positivament com negativa. En el devenir de l’esglèsia s’hi aprecia un
extraordinaruu respecte a la lliberat humana i aquesta llibertat es causa de
situacions complicades. L’autor ens presenta la realitat preconcialiar de l’Esglèsia
amb una presència molt legalista per salvaguardar la moral dogmàtica que suposava
postures un xic separadores dels fidels a l’hora de participar en els actes
religiosos. L’esglèsia necessitava un comportament més humà envers les persones
sense perdre la fe i guardant els normes però donant a la convivència una
proximitat més evangélica entre el clergat i els fidels. I com succeix en grans
esdeveniments una persona humil i sense pretensions, només amb el don de la
fraternitat, convoca davant la sorpresa de tothom el II Concili Vaticà. El Papa
Joan XXII revolucionà la història de l’esglèsia catòlica apropant-la més al poble
humil i senzill. El seu successor Pau VI fou
l’encarregat de donar vida a la revolució catòlica, que despertà unes grans
esperances en el món cristià. Un dels resultats necessaaris fou l’apropament
amb altres religions, com el judaïsme i el protestantisme i principalment amb l’Esglèsia
otodoxa. L’entuiasme fou gran però celebrat el Concili i tornats a la vida
normnal, aquell entuiasme es refredà per postures poc conformes amb les
reformes litùrgiques que suposava i en l’apropament a altres religions. Però l’Esglèsia
no perd mai l’assistència deguda i quan més problemàtica sembla, sorgeix una
nova figura, com fou l’arribada a la càtedra de Sant Pere del Papa Francesc. L’esperit
evangèlic no es perd, malgrat situacions que tenen aparences separadores. És
aquella assistència íntima que fa més de dos mil anys que compleix la promesa
de Crist que sempre estaria en i amb ella. Un opuscle recomenable per aquells
persones que desitgin conèixer en profunditat el perquè de l’Esglèisia Catòlica
al món actual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)