El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

divendres, 24 de juliol del 2020

LA LLETRA ESCARLATA, de Nathaniel Hawthorne


   
La novel·la més important de l’escriptor d’un dels més creatius de la literatura nord-americana del segle XIX. La temàtica presenta una reflexió sobre un tema conflictiu com és l’adulteri enfocat des de la vessant del càstig etern i de la possible salvació. Plantejament des de la doctrina protestant amb una considerable incidència de la sanció per apedragament segons la llei de Moisés. Però  aquesta norma que semblava inviolable i obligada, Jesús en la nova llei contesta als homes de la llei amb les paraules que obren la porta de l’esperança del perdó, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. I tots, un rere l’altre desapareixen i aleshores Jesús pronuncia les paraules del perdó. La lletra escarlata, que la castigada separada del poble, havia de portar sobre el seu pit era l’avís als ciutadans que aquella persona era una condemnada. És molt alliçonadora la controvèrsia social que s’entaula a l’entorn del problema, definint-nos una societat interpel·lada per la conducta que cal tenir envers l’adulteri. El problema és molt complicat, no només per les persones implicades sinó també per la llei política que condemna a mort l’adúltera o a una separació de la convivència. El problema es complica molt pel paper de l’ex-marit que al conèixer el fet se’n separa i comença una cursa persecutòria de l’adúlter, que només coneixen ell i ella, i al poble el tenen com un personatge íntegre. I és precisament el procés, que condueix a la solució, la lliçó de com s’ha respectar al culpable des d’una visió religiosa de la vida. Francament al llarg de la seva lectura vaig introduir-me en la filosofia de la llibertat i del perquè al suposat culpable se l’ha d’ajudar a reconciliar-se amb la societat i amb Déu. Val la pena llegir la novel·la per entendre millor com des de diferents vessants ideològiques sempre s’ha de respectar l’ésser humà. I un punt molt significatiu de la novel·la rau en el fet que fou la adúltera qui marcà el camí de la reconciliació quan l’adúlter havia estat un pastor protestant, un ministre de Déu. I  aquest joc en el camí de la reconciliació hi va jugar un paper molt important per infantil la filla, fruit de l’adulteri. Una novel·la que enfronta el pensament polític del càstig sense perdó al pensament evangèlic de qui estigui sense culpa que tiri la primera pedra. Una novel·la que recomano, pel tema, per la forma de tractar-lo i per la imatge que dona de la humanitat en la vessant humana, política i religiosa.

dimarts, 21 de juliol del 2020

PER UNA (CONTRA) CULTURA DE LA RECONCILIACIÓ



El quadern 217 de Cristianisme i Justícia ens fa una exposició molt pensada sobre la urgència de la reconciliació a la pell de brau, raonant els problemes socials, polítics, legals i religiosos que en plena democràcia encara són vigents. Al llarg de la seva lectura no acabava d’acceptar el curs de la tesi bàsicament centrada en les persones víctimes i victimàris, trobant-hi en falta una ullada a l’orígen franquista de la criminalització dels país basc. Orígen que personalment penso és el culpable del procés, diguem-ne criminal, de la resistència. Una frase sintetitza la filosofia de la possible cultura de la reconciliació:” Tots plegats hem de contemplar les víctimes i els seus agressors com a éssers humans dotats d’una dignitat inviolable, que no procedeix de la bondat o maldat dels seus actes, sinó que es correspon amb la seva condició humana.” Amb aquest plantejament hi estic totalment d’acord però recordem que de víctimes n’hi hagué a una banda i a l’altre sense oblidar que abans de l’actuació d’ETA, Euskadi havia patit víctimes de la repressió franquista no oblidant que entre elles també hi havia capellans. Estic totalment d’acord a donar tot el protagonisme a les víctimes perquè defenso que matar, sigui qui sigui l’executor, és un crim contra la humanitat. I aquest crim el va cometre una banda i l’altra. Crec que el gran problema per assolir una reconciliació pacífica es troba en el concepte que es té de les persones. Entenc que per part dels familiars de les víctimes es fa molt difícil allargar la mà a l’assessí però perquè es matava?. Totes els familiars de totes les víctimes eren, per casualitat, contràries als enemics del poble basc? La verdadera reconciliació és impossible sense el perdó d’uns i altres, és una postura tremendament difícil i que remou les entranyes. Una pau política no es  mai una convivència verdadera d’amistat. Estic d’acord amb les dificultats amb que es trobaven els redactors del quadern i molt més quan l’objectiu que defensen, que és el meu, és de base religiosa basada en el perdó. Allargar la mà a l’enemic és un gest d’un gran humanisme, que és el gran problema de la reconciliació que pateix Espanya i l’Estat espanyol el que fa amb la seva política als pobles d’Espanya és agreujar-lo. Tenen raó els autors del quadern 217 de reconèixer els grans problemes sense solució. Només la dignitat de la gent ho pot solucionar. Hi crec i ho espero.