Sóc un aferrissat defensor dels valors de l’esport pel seu
potencial educatiu i pel seu caràcter de configurador social. Però
dissortadament en el món de l’esport s’hi belluguen accions que causen
problemàtiques que no afavoreixen gens als seus practicants. És vergonyós i diria,
fins i tot, inmoral el comportament del diner en relació amb les persones i les
entitats esportives. Talment igual com en el món de la política mundial actual,
també en l’esport el diner se n’ha fet amor i senyor. I aquesta governança
econòmica causa problemes de convivència, de supervivència i de desequilibrador
social. Les fortunes que es dediquen als fitxatges són un autèntic insult
social i molt més, quan a la vegada, converteixen els jugadors en autèntics
esclaus que no poden disposar lliurament de la seva vida esportiva com ho
palesen les clàusules de rescissió de
contracte multimilionàries que converteixen els jugadors persones en jugadors
ninots en mans de les grans fortunes. Obviament se’m refutarà que, a canvi,
ells esdevenen grans capitalistes. És veritat però hi ha activitats humanes
molt més productives a favor de la humanitat i necessàries que no poden dur-se
a terme per manca de diners, com la investigació sanitària i s’ha de recòrrer a
la solidaritat de la gent per poder aconseguir diners, exemple la Marató de
TV3. No hi ha diners per l’ensenyament i
el gran capital en disbauxa per pagar a un que sap donar cops de peu a una
pilota i l’enlairen com un heroi, com s’ha demostrat en el darrers campionats
del món. No sóc enemic de l’esport, reconec que un esportista professional s’hi
ha de guanyar la vida però no convertir-se en multimilionari posant-se al
costat d’aquestes fortunes culpables de la crisi.Quan el diner es fa l’amo
d’una activitat, aquesta perd els seus valors formatius i educatius. Però el
moviment d’aquestes quantitats de diners esdevè un insult al mateix esport quan
jugadors de categories inferiors professionals no arriben molts ni a
mileuristes i els seus clubs nom poden fer front a despeses que se’ls imposen
des de les institucions deportives. És veritat que també s’estira més el braç
que la màniga, aquest és un altre problema, consequència, a vegades, de
voler-se aprofitar de l’esport en benefici propi, ja sigui en el camp del
diner, com en el del poder. Escalar a l’esquena de l’esport. Tot aixó produiex
situacions contraproductives en tots els sentits de la vida. Em pregunto, és
justa la posició de moltes entitats esportives, que depenen de la voluntarietat
dels seus dirigents i tècnics, se les vulgui equiparar a entitats de lucre, gravant-les
amb impostos? Quina és la tàctica que hauria d’aplicar el govern a aquestes
entitats esportives? Dissortadament els ulls només veuen diners però els mèrits
der la solidaritat, que hi és, no es té en compte. És la gran vergonya de
l’esport actual a casa nostra i molt més quan aquests petits solidaris fant el
seu treball somrient i desitjant que els seus petits esportistes esdevinguen
grans. Treballen per una societat més justa i els responsables d’una societat
justa no els hi fan n’hi cas. Ni una felicitació pel treball ben fet. És una
gran contradicció. Mentre uns sense recursos són capaços de crear bons
esportistes, altres amb recursos que els hi surten per les orelles distorsionen
l’ordre natural de les relacions humanes creant diferències de classe. Amic
lector, si creus que exagero, dedica un temps a seguir l’esport des d’el més
humil al més elitiste i desprès treu les teves conclusions. M’agradaria que els
errors fossin meus. Però…
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
dissabte, 16 d’agost de 2014
dimecres, 13 d’agost de 2014
BM GRANOLLERS – BM HUESCA 30-29
El partit amistós, preparació de la nova temporada,celebrat
al Palau d’Esports de Granollers el dia 12 d’agost de 2014 acabà amb un
marcador imprevist al final de la primera part amb un 18-13. Sóc conscient que
hi juguen circumstàncies i l’atzar però malgrat tot el resultat no és garaire
favorable a l’equip local, independentment de la victòria. Per què aquest
resultat que per miracle esportiu no va ser advers? No vull ser negatiu però hit
trobo les següents: a) sovint, massa, es jugava més amb el cor que amb el cap
amb jugades que el cor vol i no pot i el cap equilibraría i posaria a to. Un
jugador d’elit, i els del BM Granollers, sobre el paper, ho són, ha ser
intel·ligent i ahir en situaciónss urgents no actuà el cervell. Pilotes fora porteria,
resultat del voler i no poder. b) massa exclusions de dos minuts. Hi ha moments
del partit que demanen més autocontrol de la força i de les faltes. Aquestes exclusions van portar a un empat i a
certa avantatge del contrari que no s’havia d’haver produit mai. c) ben entrada
la segona part i amb el marcador incert, el porter visitant va tenir algunes intervencions meritòries que feren perillar la
victòria. d) es va abusar un xic de l’individualisme. És veritat que era un
partit de pretemporada, de conjunció amb els nous fitxatges, de recuperar la
forma post vacances, però amb tot i aixó el jugador de Divisió d’Honor ho ha de
ser sempre, tant en els partits guanyats com en els perduts. Malgrat tot vaig
veure un Granollers amb capacitat de jugar un molt bo handbol. Molt bones
aturades per part dels porters i en especial del jugador servi; el sabe jugar de conjunt amb algunes, massa
poques, jugades de molt mèrit; la
capacitat per tant hi és, amb llençadors de nou metres segurs i algunes
insinuacions de capacitat d’improvisar, genial. Els jugadors hi són, l’entrenador
té la feina psicológica i pedagógica de que el BM BGranollers sigui un verdader
artista. Sense cap dubte que el públic no fallarà, será un jugador més. Sóc pessimista?
No. Hi ha feina? Si, bàsicament psicológica i pedagógica perquè la técnica, la
força, la velocitat, la capacitat creativa i de sorpresa hi són.
dilluns, 11 d’agost de 2014
RETRATS DE RIURE
Una exposició de Marius Gómez que estudiava el somriure de
persones amigues, captant la imatge fotogràficament en l’instant adhient i
definitori. Un treball pacient en el que l’art de la paciència hi jugava un
paper protagonista al costat de l’habilitat per induir al fotografiat el
somriure fotogràfic buscat. Una col·leció de vint-i-cinc fotografíes de
persones amigues amb inquietuds artístiques per crear a duo l’obra d’art.
Màrius Gómez, fotògraf i artista busca en el caliu humà els motius inspiradors.
Persona inquieta, la cultura expressió però també vida i la seva galería d’art,
la galería més petita del món, s’ha guanyat un merescut espai en els cercles
artístics. Treballador incansable descobreix models insospitats, siguin
persones, siguin objectes i espais. L’exposició RETRATS DE RIURE, celebrada del
18 de juny al 3 d’agost de 2014 propicià una trobada inaugural força especial
amb la presència dels retratats, amb les explicacions de Marius i
particulatment amb els intercanvis d’opinions i comentaris des de situacions
personals a fets ocorreguts amb motivacions de tota mena, però d’una manera
especial en el món de la cultura. Tothom hi aportava el seu punt de vista i era
curiós com s’analitzava i valorava els diferents somriures exposats. Per millor
aconseguir l’objectiu programat la fotografía reproduia nomès el rostre per d’aquesta
manera ser més fid
el a la idea original. I a fe que ho aconseguí. No cal dir
que la satisfacció dels retratats era gran amb el detall d’obsequiar a
cadascun/a amb una còpia. Visitar ESPAIGARUM c/ Anselm Clavè 6, Lliçà d’Amunt
és una alenada d’aire fresc i una empenta espontània per endinsar-se més en el
món cultural.
diumenge, 10 d’agost de 2014
A LA PREMSA ESPORTIVA EN CATALÀ
La temporada 2014-2015 obre les portes aquest més d’agost amb
una informació gairebé desmesurada sobre un esport. A Catalunya són moltes les
competicions perquè són força les federacions i perquè l’esport es manifesta de
mil maneres. L’UFEC que és l’agrupació de totes les federacions esportives
catalanes ens pot informar sobre el seu nombre. Però hi ha vint-i-una
federacions que, a la vegada, están reconegudes per la corresponent Federació
Internacional i la informació de les seves activitats, llevat rares excepcions,
és molt minsa per no dir nul·la. Per exemple quina informació està donant la
premsa catalana audiovisual i impresa dels Campionats Internacionals que se
celebren en aquest més d’agost del Rugby Touch i del Bike Trial. Però hi ha
altres esports, que per ells mateixos són prou interessants, que tampoc
mereixen gaire atenció de la premsa, em refereixo concretament a un amb el que
hi tinc una relació molt afectiva i efectiva l’Hoquei Gel i si el Club no és de
la Capital, com el Club Puigcerdà sembla que no existeixi malgrat els
resultats. Sóc conscient que la premsa és un negoci però no pot oblidar que
també és un servei i com a servei ho ha de ser de tots. És veritat que hi ha
esports que venen molt i altres poc perquè són
minoritaris, però en més de vint modalitats esportives s’hi belluga
molta gent que compraría la premsa si el seu esport, encara que sigui un o dos
cops a la setmana, hi fos reflectit. En relació a mi, en l’època de les
competicions d’hoquei gel, m’agradaria tenir informació esportiva. L’any del
festival de gel sobre el llac de Puigcerdà, el 1956, la premsa de Barcelona
s’hi va abocar i el club ceretà ha donat la raó a les previsions de la premsa
que feia per exemple Mercè Varela. El treball que fan per l’esport català, l’
UFEC i la Plataforrma pro seleccions esportives catalanes és mereix una atenció
perquè el gran públic de l’esport rebi tota la informació d’aquesta múltiple
activitat catalana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)