PROBLEMES DE L’ESPORT NO ESPORTIUS

Sóc un aferrissat defensor dels valors de l’esport pel seu potencial educatiu i pel seu caràcter de configurador social. Però dissortadament en el món de l’esport s’hi belluguen accions que causen problemàtiques que no afavoreixen gens als seus practicants. És vergonyós i diria, fins i tot, inmoral el comportament del diner en relació amb les persones i les entitats esportives. Talment igual com en el món de la política mundial actual, també en l’esport el diner se n’ha fet amor i senyor. I aquesta governança econòmica causa problemes de convivència, de supervivència i de desequilibrador social. Les fortunes que es dediquen als fitxatges són un autèntic insult social i molt més, quan a la vegada, converteixen els jugadors en autèntics esclaus que no poden disposar lliurament de la seva vida esportiva com ho palesen  les clàusules de rescissió de contracte multimilionàries que converteixen els jugadors persones en jugadors ninots en mans de les grans fortunes. Obviament se’m refutarà que, a canvi, ells esdevenen grans capitalistes. És veritat però hi ha activitats humanes molt més productives a favor de la humanitat i necessàries que no poden dur-se a terme per manca de diners, com la investigació sanitària i s’ha de recòrrer a la solidaritat de la gent per poder aconseguir diners, exemple la Marató de TV3.  No hi ha diners per l’ensenyament i el gran capital en disbauxa per pagar a un que sap donar cops de peu a una pilota i l’enlairen com un heroi, com s’ha demostrat en el darrers campionats del món. No sóc enemic de l’esport, reconec que un esportista professional s’hi ha de guanyar la vida però no convertir-se en multimilionari posant-se al costat d’aquestes fortunes culpables de la crisi.Quan el diner es fa l’amo d’una activitat, aquesta perd els seus valors formatius i educatius. Però el moviment d’aquestes quantitats de diners esdevè un insult al mateix esport quan jugadors de categories inferiors professionals no arriben molts ni a mileuristes i els seus clubs nom poden fer front a despeses que se’ls imposen des de les institucions deportives. És veritat que també s’estira més el braç que la màniga, aquest és un altre problema, consequència, a vegades, de voler-se aprofitar de l’esport en benefici propi, ja sigui en el camp del diner, com en el del poder. Escalar a l’esquena de l’esport. Tot aixó produiex situacions contraproductives en tots els sentits de la vida. Em pregunto, és justa la posició de moltes entitats esportives, que depenen de la voluntarietat dels seus dirigents i tècnics, se les vulgui equiparar a entitats de lucre, gravant-les amb impostos? Quina és la tàctica que hauria d’aplicar el govern a aquestes entitats esportives? Dissortadament els ulls només veuen diners però els mèrits der la solidaritat, que hi és, no es té en compte. És la gran vergonya de l’esport actual a casa nostra i molt més quan aquests petits solidaris fant el seu treball somrient i desitjant que els seus petits esportistes esdevinguen grans. Treballen per una societat més justa i els responsables d’una societat justa no els hi fan n’hi cas. Ni una felicitació pel treball ben fet. És una gran contradicció. Mentre uns sense recursos són capaços de crear bons esportistes, altres amb recursos que els hi surten per les orelles distorsionen l’ordre natural de les relacions humanes creant diferències de classe. Amic lector, si creus que exagero, dedica un temps a seguir l’esport des d’el més humil al més elitiste i desprès treu les teves conclusions. M’agradaria que els errors fossin meus. Però…

BM GRANOLLERS – BM HUESCA 30-29

El partit amistós, preparació de la nova temporada,celebrat al Palau d’Esports de Granollers el dia 12 d’agost de 2014 acabà amb un marcador imprevist al final de la primera part amb un 18-13. Sóc conscient que hi juguen circumstàncies i l’atzar però malgrat tot el resultat no és garaire favorable a l’equip local, independentment de la victòria. Per què aquest resultat que per miracle esportiu no va ser advers? No vull ser negatiu però hit trobo les següents: a) sovint, massa, es jugava més amb el cor que amb el cap amb jugades que el cor vol i no pot i el cap equilibraría i posaria a to. Un jugador d’elit, i els del BM Granollers, sobre el paper, ho són, ha ser intel·ligent i ahir en situaciónss urgents no actuà el cervell. Pilotes fora porteria, resultat del voler i no poder. b) massa exclusions de dos minuts. Hi ha moments del partit que demanen més autocontrol de la força i de les faltes.  Aquestes exclusions van portar a un empat i a certa avantatge del contrari que no s’havia d’haver produit mai. c) ben entrada la segona part i amb el marcador incert, el porter visitant va tenir algunes  intervencions meritòries que feren perillar la victòria. d) es va abusar un xic de l’individualisme. És veritat que era un partit de pretemporada, de conjunció amb els nous fitxatges, de recuperar la forma post vacances, però amb tot i aixó el jugador de Divisió d’Honor ho ha de ser sempre, tant en els partits guanyats com en els perduts. Malgrat tot vaig veure un Granollers amb capacitat de jugar un molt bo handbol. Molt bones aturades per part dels porters i en especial del jugador servi;  el sabe jugar de conjunt amb algunes, massa poques, jugades de molt mèrit;  la capacitat per tant hi és, amb llençadors de nou metres segurs i algunes insinuacions de capacitat d’improvisar, genial. Els jugadors hi són, l’entrenador té la feina psicológica i pedagógica de que el BM BGranollers sigui un verdader artista. Sense cap dubte que el públic no fallarà, será un jugador més. Sóc pessimista? No. Hi ha feina? Si, bàsicament psicológica i pedagógica perquè la técnica, la força, la velocitat, la capacitat creativa i de sorpresa hi són.

RETRATS DE RIURE

 

Una exposició de Marius Gómez que estudiava el somriure de persones amigues, captant la imatge fotogràficament en l’instant adhient i definitori. Un treball pacient en el que l’art de la paciència hi jugava un paper protagonista al costat de l’habilitat per induir al fotografiat el somriure fotogràfic buscat. Una col·leció de vint-i-cinc fotografíes de persones amigues amb inquietuds artístiques per crear a duo l’obra d’art. Màrius Gómez, fotògraf i artista busca en el caliu humà els motius inspiradors. Persona inquieta, la cultura expressió però també vida i la seva galería d’art, la galería més petita del món, s’ha guanyat un merescut espai en els cercles artístics. Treballador incansable descobreix models insospitats, siguin persones, siguin objectes i espais. L’exposició RETRATS DE RIURE, celebrada del 18 de juny al 3 d’agost de 2014 propicià una trobada inaugural força especial amb la presència dels retratats, amb les explicacions de Marius i particulatment amb els intercanvis d’opinions i comentaris des de situacions personals a fets ocorreguts amb motivacions de tota mena, però d’una manera especial en el món de la cultura. Tothom hi aportava el seu punt de vista i era curiós com s’analitzava i valorava els diferents somriures exposats. Per millor aconseguir l’objectiu programat la fotografía reproduia nomès el rostre per d’aquesta manera ser més fid 

el a la idea original. I a fe que ho aconseguí. No cal dir que la satisfacció dels retratats era gran amb el detall d’obsequiar a cadascun/a amb una còpia. Visitar ESPAIGARUM c/ Anselm Clavè 6, Lliçà d’Amunt és una alenada d’aire fresc i una empenta espontània per endinsar-se més en el món cultural.

 

A LA PREMSA ESPORTIVA EN CATALÀ

La temporada 2014-2015 obre les portes aquest més d’agost amb una informació gairebé desmesurada sobre un esport. A Catalunya són moltes les competicions perquè són força les federacions i perquè l’esport es manifesta de mil maneres. L’UFEC que és l’agrupació de totes les federacions esportives catalanes ens pot informar sobre el seu nombre. Però hi ha vint-i-una federacions que, a la vegada, están reconegudes per la corresponent Federació Internacional i la informació de les seves activitats, llevat rares excepcions, és molt minsa per no dir nul·la. Per exemple quina informació està donant la premsa catalana audiovisual i impresa dels Campionats Internacionals que se celebren en aquest més d’agost del Rugby Touch i del Bike Trial. Però hi ha altres esports, que per ells mateixos són prou interessants, que tampoc mereixen gaire atenció de la premsa, em refereixo concretament a un amb el que hi tinc una relació molt afectiva i efectiva l’Hoquei Gel i si el Club no és de la Capital, com el Club Puigcerdà sembla que no existeixi malgrat els resultats. Sóc conscient que la premsa és un negoci però no pot oblidar que també és un servei i com a servei ho ha de ser de tots. És veritat que hi ha esports que venen molt i altres poc perquè són  minoritaris, però en més de vint modalitats esportives s’hi belluga molta gent que compraría la premsa si el seu esport, encara que sigui un o dos cops a la setmana, hi fos reflectit. En relació a mi, en l’època de les competicions d’hoquei gel, m’agradaria tenir informació esportiva. L’any del festival de gel sobre el llac de Puigcerdà, el 1956, la premsa de Barcelona s’hi va abocar i el club ceretà ha donat la raó a les previsions de la premsa que feia per exemple Mercè Varela. El treball que fan per l’esport català, l’ UFEC i la Plataforrma pro seleccions esportives catalanes és mereix una atenció perquè el gran públic de l’esport rebi tota la informació d’aquesta múltiple activitat catalana.