PROBLEMES DE L’ESPORT NO ESPORTIUS

Sóc un aferrissat defensor dels valors de l’esport pel seu potencial educatiu i pel seu caràcter de configurador social. Però dissortadament en el món de l’esport s’hi belluguen accions que causen problemàtiques que no afavoreixen gens als seus practicants. És vergonyós i diria, fins i tot, inmoral el comportament del diner en relació amb les persones i les entitats esportives. Talment igual com en el món de la política mundial actual, també en l’esport el diner se n’ha fet amor i senyor. I aquesta governança econòmica causa problemes de convivència, de supervivència i de desequilibrador social. Les fortunes que es dediquen als fitxatges són un autèntic insult social i molt més, quan a la vegada, converteixen els jugadors en autèntics esclaus que no poden disposar lliurament de la seva vida esportiva com ho palesen  les clàusules de rescissió de contracte multimilionàries que converteixen els jugadors persones en jugadors ninots en mans de les grans fortunes. Obviament se’m refutarà que, a canvi, ells esdevenen grans capitalistes. És veritat però hi ha activitats humanes molt més productives a favor de la humanitat i necessàries que no poden dur-se a terme per manca de diners, com la investigació sanitària i s’ha de recòrrer a la solidaritat de la gent per poder aconseguir diners, exemple la Marató de TV3.  No hi ha diners per l’ensenyament i el gran capital en disbauxa per pagar a un que sap donar cops de peu a una pilota i l’enlairen com un heroi, com s’ha demostrat en el darrers campionats del món. No sóc enemic de l’esport, reconec que un esportista professional s’hi ha de guanyar la vida però no convertir-se en multimilionari posant-se al costat d’aquestes fortunes culpables de la crisi.Quan el diner es fa l’amo d’una activitat, aquesta perd els seus valors formatius i educatius. Però el moviment d’aquestes quantitats de diners esdevè un insult al mateix esport quan jugadors de categories inferiors professionals no arriben molts ni a mileuristes i els seus clubs nom poden fer front a despeses que se’ls imposen des de les institucions deportives. És veritat que també s’estira més el braç que la màniga, aquest és un altre problema, consequència, a vegades, de voler-se aprofitar de l’esport en benefici propi, ja sigui en el camp del diner, com en el del poder. Escalar a l’esquena de l’esport. Tot aixó produiex situacions contraproductives en tots els sentits de la vida. Em pregunto, és justa la posició de moltes entitats esportives, que depenen de la voluntarietat dels seus dirigents i tècnics, se les vulgui equiparar a entitats de lucre, gravant-les amb impostos? Quina és la tàctica que hauria d’aplicar el govern a aquestes entitats esportives? Dissortadament els ulls només veuen diners però els mèrits der la solidaritat, que hi és, no es té en compte. És la gran vergonya de l’esport actual a casa nostra i molt més quan aquests petits solidaris fant el seu treball somrient i desitjant que els seus petits esportistes esdevinguen grans. Treballen per una societat més justa i els responsables d’una societat justa no els hi fan n’hi cas. Ni una felicitació pel treball ben fet. És una gran contradicció. Mentre uns sense recursos són capaços de crear bons esportistes, altres amb recursos que els hi surten per les orelles distorsionen l’ordre natural de les relacions humanes creant diferències de classe. Amic lector, si creus que exagero, dedica un temps a seguir l’esport des d’el més humil al més elitiste i desprès treu les teves conclusions. M’agradaria que els errors fossin meus. Però…