El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 18 de juny del 2012

Àngela Icart

Existencialisme del color

El llenguatge del color en la pintura d’Àngela Icart busca l’essència de l’existència per definir una realitat, que pot esdevenir global. Si amb les creacions de l’artista granollerina formèssim un mandala ens adonariem que la centralitat rau en la vitalitat del color, esdevenint esperit de l’existència. I és precisament aquesta centralitat la que defineix un filosofía,poética i artística, que reflexiona sobre el potencial de les passions a través del color. No hi ha emoció que no tingui un color definidor i l’Àngela Icart n’és mestre qualificada. Però amb un valor afegit de saber coordinar les diferents tonalitats de cada color que donen la mesura i la intensitat dels sentiments i de les emocions. En l’exposició que presenta a la Sala d’art Artemisia, de les Franqueses, hi descobrim una nova capacitat, aquella de dialogar amb la realitat protagonitzant a través del color; el color defineix la veritat de la relitat en una pintura, aparentment diferent, en la forma, no en el fons. La pintura Oratge és una pintura figurativa però el seu cromatisme és bàsicament existencialisme perquè convida a intuir l’esperit més que la matèria. Amb aquesta exposició Àngela Icart ens demostra la possibilitat de descobrir el misticime de la vida a partir de la crua realitat com la d’un pont, i també començant des d’una imaginació creativa. En ambdues maneres descobrim una mateixa realitat: la força de l’esperit.

 JOAN SALA VILA (salavilamir.blogspot.com)

Desapareguts

Un musical espectacular de la jove companyia granollerina del mateix nom. Són els ballarins i ballarines els veritables protagonistes de l’espectacle que fan creíble el treball dels actors i de les actrius que amb el seu tetx centralitzen l’argument. Una desaparició que les danses fan conèixer més artísticament bastint l’argument d’aquelles emocions que la freda realitat crematística no atorga. Un espectacle notable, d’un treball jove que porta continuitat car no és la primera vegada que aquest grup actua al Teatre Ponent i esperem la seva propera creació que amb tota seguretat seguirà la línea ascendent demostrada.

JOAN SALA VILA

Manuel Batlle i Mundet

“Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit

O pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau – però no vull l’oblit” (Marius Torres, 1 desetembre de 1942)

Amic, Manel, no t’oblidarem per una raó molt important, perquè ara més que mai estàs entre nosaltres, ets etern. La teva memòria, plena d’innombrables situacions i vibracions de joia sense esborrar, com diu Marius Torres, cap cicatriu de l’esperit, sofriments, penes i tristors, ens recordarà sempre una persona noble, senzilla i bona que convertí la seva vida en una veritable obra d’art. La creació artística era també la teva vida al mateix nivell humà que el treball i aportava a les teves relacions familiars i amigues un carisma d’excel·lència, carisma que es reflecteix en les tevés obres d’art. Un art demostratiu de profunditat humana palesat en la capacitat d’intuir l’esperit de la matèria i encara més, l’esperit de les desferres, per descobrir-hi l’excel·lència de ser transcendents. Les teves escultures porten un missatge de futur perquè de les cicatrius del ferro corroït per l’aigua i pel vent en creares escultures de llenguatge poètic i missatge de futur. La teva obra d’art porta el segell d’una vida que estima i l’exemple de convertir les llàgrimes en notes musicals. L’oblit, Manel, no té espai en la meva memòria i ni en cap de les persones que t’han estimat i encara t’estimen. Amic, físicament et trobarem a faltar, espiritualment, ens acampanyaràs sempre i el teu art ens ha ensenyat a valorar la vida i el seu entorn perquè les tevés obres ens diuen amb el poema de Salvat-Papasseït que res no és mesquí. “Res no és mesquí, / perquè els dies no passen;/i no arriba la mort ni si l’heu demanada./I si l’heu demanada us dissimula un clot / perquè per tornar a nèixer necessiteu morir./ I no som mai un plor / sinò un somriure fi / que es dispersa com grills de taronja”.

JOAN SALA VILA