Reconeixement al meu pare

Diploma homenatge de la Generalitat de Catalunya al meu pare, fet presoner a la batalla de l'Ebre i internat al camp de concentració de Burgo de Osma. Una vegada alliberat fou també perseguit per l'amo de la masia que ajudant al meu oncle, ambdós conreaven a Collsuspina, acusats de malversar el bens i de no conservar en perfectes condicions el terreny i la masia. El motiu la crema d'un paller a la masia situada un xic més al nord, era la preferida de l'amo. La denúncia no va prosperar perquè el document presentat era fals. Curiosament el nom i cognoms meus són els mateixos que els del pare. Gràcies, Generalitat, per honorar-lo.

Cada Castell i totes les ombres, de Baltasar Porcel

No és un dels meus autors preferits, però era un repte pendent la lectura d’alguna de les seves obres. Reconec que he fet un esforç per acabar de llegir-lo i en les darreres pàgines he descobert que en el fons del fons era una novel·la amorosa. Però d’unes relacions molt especials amb idees de tota mena i que a mi se’n feia difícil deduir quin era el pensament central de l’autor. Una novel·la amb una relació central que porta el fil de les diferents referències de tota mena i que serveix per fer un viatge literari per diferents indrets i paisatges que metafòricament poden valorar-se amb les corresponents ideosincràcies naturals. Sincerament no m’ha agradat la forma de tractar certes idees, fossin culturals, religioses, polítiques, històriques o artístiques independentment de la independència conceptual de l’autor i en algunes afirmacions li demanaria, ja sé que és impossible, un tracte més respectuós de les persones. Independentment de la meva mentalitat força oposada a algunes idees expressades, confeso que estic satisfet d’haver-la llegit i m’ha ajudat a entendre una mica més i millor la societat dels nostres dies, si bé els ambients que retrata bàsicament pertanyen als temps de la república, de la guerra i postguerra per acabar en l’etapa democrática. Entenc que la seva lectura agradi a molta gent. Ull, el seu estil literari ha suposat una verdadera lliçó.

Antoni Granja Llobet, en silenci, el meu homenatge.

No sempre, amic Granja, les paraules són més significatives que els silencis. La natura que és sàvia, sovint els fa viure. I estic content d’aver-los viscut. Em fa feliç llegir en la premsa, sentir de la teva veu i escoltar als amics que valoren el darrer premi nacional, molt merescut i en el silenci, també treballat. Per circumstàncies alienes no era a Granollers el dia que la ciutat et retia l’homenatge. Però jo era una d’aquelles persones que des de la distància et feia sentir amb més intensitat la felicitat del moment que vivies. Amic, Granja, amb el cor a la mà per molts anys l’art sigui la teva vida. Coneixes molt bé el seguiment que he fet de la teva pintura. Un dels moments més emotius i impactants el vaig viure davant un retrat de la teva mare que presentaves en una molt llunyana exposició a la desapareguda Sala d’Exposicions de la Caixa de Sabadell. I des d’aquell dia, tu fores un dels artistes plàstics que m’ensenyaren a gaudir i estimar l’art. Jo estava absent, però al teu costat quan a Reus van guardonar la teva pintura. T’he acompanyat a Girona i Figueres i he gaudit amb  tu i els teus alumnes en el teu taller de pintura.

I sobre tot, amb els alts i baixos de la vida, he gaudit la teva amistat. Conec la teva afició esportiva que una malaltia va trencar amb l’objectiu que paressis més esment en la pintura que havia de ser la pista que et faria guanyar les copes de l’èxit. Els teus guardons, són expressions cíviques i socials d’un treball, amic, que omplen de joia i causen admiració, però hi ha una medalla de les olimpíades de la vida que ningú te la pot pendre perquè la dissenyes i la fabriques tu, la teva vida. I personalment és una alegría gaudir de l’admiració d’aquesta medalla. En els Jocs Olímpics de la Vida, la natura et va canviar la modalitat esportiva, de l’atletisme et va portar a les arts plàstiques. I ets un bon esportista plàstic. Conec la teva personalitat, sé com ets, i per aixó valoro la teva pintura.

L’agrada el caliu humà que es respira en els ambients antics i moderns però principalment aquells que una certa olor d’antic per vell li donen més humanisme a la figura humana. Un joc de cartes en un bar històric certifica la grandesa de l’ésser humà que amb l’exclamació “trunfo” guanya la intensitat feliç d’un instant que per ell és etern. La pintura de l’ahir amb projecció de futur és la teva presència i el teu regal a la vida. A conquerir el gran objectiu dels Jocs Olímpics  del gran joc de la vida, que és l’art. Que l’homentage esdevingui aquell caliu sempre present, que la cendra preserva, però que sempre hi és.

Felicitació de Nadal 2016

NADAL 2016 continúa sent l’estrella que felicita a la humanitat.

Amb el cor a la mà com  s’ha de felicitar el món en el Nadal 2016? La meva mirada contemplant la COVA de Betleem ha llegit, un any més, el missatge de l’estrella i les tres respostes de la humanitat. Els pastors, el poble senzill, correren al portal i adoraren el nou nat; els mags, (els savis), accepten el missatge, adoren l’infant, i obliden la comanda hipócrita d’Herodes, (la política); Herodes, pregunta, dissimula hipócrita i procura matar-lo. L’infant, representa tota la humanitat, el regne de Dèu a la terra; els pastors, el poble que vol la pau universal, el regne de Déu i és oblidat i perseguit;  els poders mundials, que s’amaguen amb pell d’ovella, i condemnem la gent senzilla a la misèria i a la mort: recordem els morts a la Medtiterrània, per exemple.

Felicito el Nadal a tota la humanitat, perquè tots els ciutadans són persones. La meva felicitació demana al poble senzill que no calli, que es rebel·li contra les injustícies i que lluiti sense violències per la dignitat de vida de tothom; demano als savis d’aquest món que no defalleixin en el treball científic i tecnològic per un món millor i no escoltin les veus sofisticades del poder; demano als poders polítics, econòmics i religiosos que reflexionin com han d’actuar per ser justos, creïbles, solidaris i humans. Només la pinzellada dels poders desqualifica l’obra d’art de la història.

Felicitats a la humanitat que camina vers un món millor.

Joan Sala Vila

Amb l’esperit de Ramon Casanovas i Jaume Camp

La XXVII a. Festa de les Lletres Catalanes respirava aquell aire de catalanitat que Ramon Casanovas i Jaume Camp alenaven en  cadascuna de les seves activitats. I foren ells, els inspiradors de la Festa de les Lletres Catalanes, festa que es recolza en dos pilars excepcionals, cultura i país. Ho exemplificaren amb la  seva vida, promotors culturals i polítics, regidors del primer ajuntament democràtic. Cofundadors a Granollers de la Delegació d’Òmnium Cultural, n’esdevingueren presidents desprès de Pere Canal i Martí Sunyol i sota la presidència de Jaume Camp s’organitzen els premis culturals que es lliuren en el marc de la Festa de les lletres catalanes. I aquesta festa neix amb la celebració històrica del primer milenari de Catalunya. I la seva XXVII a. edició respirava el mateix alè de país que té en la cultura els seu màxim exponent. La història i la natura tenen cops amagats i sorprenents. I en la celebració que comento, que coincidia amb “el dia contra la violència masclista de gènere”, els guardons de poesia i narrativa, que foren les dues primeres modalitats del concurs, s’ atorgaren a un poemari i a una novel·la que la seva temàtica versava sobre la lluita de la dona en la història. Coincidència o no, però sí un extraordinari missatge de la natura i de la història que d’una manera subtil però intel·ligent alliçona i ensenya per on i com s’ha de desenvolupar el camí de la pau. I en aquest desenvolupament la presència de la dona és capdal i molt significatiu per què les autores eren força joves. El missatge hi és, Òmnium Cultural el va fer seu, però faran el mateix totes les institucions polítiques? Per què les eminentment culturals segur que sí. L’ambient de cultura i país que es respirava a la Sala Tarafa, Toni Albà, presentador, el feia sentir a tots els presents amb el seu peculiar humor que amb una crítica subtil encomenava la urgència de sentir-se català de socarrel. Tots els premis estaven impregnats de l’essència catalana, el de comunicació, el de sociolingüística i el de promotor de la cultura catalana amb ràfagues de llum de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord. I la Junta d’Òmnium rubricà l’acte amb un reconeixement als socis dels anys difícils de les acaballes del franquisme (1971-1975). Tot un detall que feia mès ferm encara el missatge d’Òmnium  per una cultura i un país. Amb el relleu a la presidència de la Delegació del Vallès Oiental els adéus continuaren dient endavant augmentant la força i la fermesa. L’esperit de la Festa de les lletres catalanes del Vallès Oriental, en la seva majoria d’edat no ha perdut, ha millorat, la il·lusió de la infantesa. Una abraçada a la Presidenta que plega però es queda i al nou President amb vistes a celebrar el centenari del naixement dels dos noms protagonistes de la festa Ramon Casanovas i Jaume Camp.

LA TRAMA CONTRA CATALUNYA, d’Hèctor López Bofill

Conèixer opininions i fets en relació  a la política catalana, en les circumstàncies actuals, millora les meves opinions i reforça la meva filosofia al respecte. Encara que l’edició del llibre data del 2013, m’ofereix elements prou colpidors que reforcen les meves conviccions. Sempre he estat convençut que els pitjós enemics de Catalunya els tenim entre nosaltres. Personalment sospitava però el llibre d’Hèctor López Bofill m’ha portat més lluny encara. Que darrere els mals de Catalunya hi juguen fort la política i l’economia n’estava i n’estic convençut i la lectura d’aquest llibre ha refermat el meu convenciment. I alló que he confirmat és que l’actuació de les forces contràries a la independència de Catalunya la presenten vestides amb pell d’ovella. Òbviament la guerra civil i el quaranta anys de dictadura franquista han estat culpables i capdals en l’enaltiment de persones que han preferit el seu enriquiment personal al benestar de la gent de Catalunya. Els resultats, que ens presenta Hèctor Bofill, tant en el camp polític, com l’económic i cultural, han complert les intencions de destruir Catalunya que malgrat tots els mals ha sobreviscut als boxins. Darrere la cultura i l’esport s’enaltiren personatges que han estat cabdals a l’hora de defenestrar el país, com l’editor Lara i el President del COI, Joan A. Samaranch. Però les forces més corruptes es mogueren en el camp de la política i de l’economia, com en el PSC de Narcís Serra i en la direcció de La Caixa i d’empreses molt importants. I aquestes forces encara actúen i per fer-hi front només hi ha la voluntat popular, que amb intel·ligència, fermesa i constància portarà la nau a port. Que la política independentista no descarrili depen en gran manera i de forma decisiva, de la veu del poble català quina majoria creu que només la independència farà possible un model polític digne dels ciutadans. La seva lectura m’ha ajudat molt a refermar les meves idees i des de la meva petitesa aportar aquell gra de sorra que ajuda a construir les platges. Tinc més clars els veritables enemics i quina ha de ser la meva col·laboració per contrarrestar el seu poder. Les meves armes només són culturals i la cultura és l’ànima dels pobles i la seva vida.