El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 11 de novembre del 2020

DÉU EN TEMPS LÍQUIDS (Propostes per a una espiritualitat de fraternitat)

 


El Quadern 215 de Cristianisme i Justícia és un tractat de teologia sobre l’espiritualitat amb un cop d’ull a la història i als temps actuals. La teologia cristiana de l’actualitat és una doctrina des de l’òptica que tots som fills de Déu. El concepte ser cristià palesa una evolució que retorna a les ensenyances de Jesucrist en les que tots som fills de Déu Pare en el camí vers el regne de Déu. “Proposta per a una espiritualitat de la fraternitat” és la síntesi que explica com s’ha d’entendre la fraternitat humana des de la filiació divina en la que Jesucrist és fill i els humans també però amb la diferència que el mateix Crist manifesta quan diu el meu Pare i el vostre Pare. La filiació divina dels humans està sotmesa a la fraternitat entre els humans que pateixen unes diferències que no es compleixen en la persona de Jesucrist. El camí vers el Regne de Déu es fa gràcies a la redempció que dona fe dels comportaments humans que fan del seu jo un seguidor que no és pels seus mèrits personals sinó perquè Déu dona veritat als actes meritoris. Els humans no són dignes perquè ells són importants, sinó que són importants perquè el Pare ho vol, el Fill els ha redimit i l’Esperit Sant és amb ells. L’home està en Déu però no és Déu, com algunes espiritualitats humanes han defensat i encara defensen. En aquest caminar vers Déu, models diferents del Cristianisme hi han aportat la seva doctrina que no s’ha de menystenir, com per exemple el protestantisme, l’hinduisme, el budisme i el taoisme i cal considerar el judaisme i l’islamisme. El Papa Francesc en l’encíclica FRATELLI TUTTI ens parla de la seva relació a Abu Dhabi amb l’imam Ahmad Al-Tayyeb recordant que Déu ha creat tots els éssers humans en igualtat de drets. “En la praxi espiritual cristiana cal decidir amb quins esperits construir el Regne: amb els del poder o amb els del servei”. Una síntesi que fa pensar, que l’ésser humà no és el poder, sinó el servei. I el servei és el dels humils. L’evangeli de Sant Mateu ho deixa molt clar quan recorda: ”Senyor, quan et van veure afamat, i et donarem menjar: o tenies set, i et donarem beure? Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat i et vam vestir? Quan et van veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure’t?  I Jesús respongué: ”Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi”. En una paraula sense verdadera fraternitat humana no hi ha espiritualitat verdadera.

dimarts, 10 de novembre del 2020

PÀTRIA, de Fernando Aramburu

 


Novel·la històrica per la centralitat de l’argument dels drets del pobles a ser lliures, centralitzada en la mort d’un industrial basc per ETA. Una història, que al marge de la seva veritat i dels fets històrics, ha despertat en mi la idea de la injustícia política de diferent sentit segons la victòria sigui d’una banda o de l’altre. En el món la justícia es mou d’acord amb les vel·leïtats de la política. Al País basc, les morts d’ETA eren un crim i a l’Espanya de Franco les morts causades pels vencedors eren legals. En els dos models polítics, les víctimes sempre eren persones amb dret a la vida i la seva culpa depenia del bàndol a que pertanyia. Acabada la guerra en el País Basc  el règim franquista va executar molta gent justa només perquè defensaven els drets del seu poble, eren els perdedors i la sentència era la mort. Com si la victòria en una guerra creés un model de convivència modèlic per la seva justícia i benestar social. Recordo que fa uns quants anys, vaig llegir un llibre que denunciava les morts de capellans dictades per Franco, en una Espanya dita catòlica. El llibre de Fernando Aramburu palesa l’esperit del poble basc que tenia dos enemics, l’estat i els partidaris del règim. No comento el llibre, em baso en la seva narració, argumentant les meves idees. ETA, als ulls de la història va cometre un error, matar a l’enemic i en particular l’enemic o no que es negava a pagar l’impost revolucionari. Però la defensa de la Pàtria Basca era delicte? Els que l’acusaven eren els hereus del dictador que es va revoltar contra la República havent jurat la Constitució republicana. Suposo que es delicte. I el que comet aquest delicte és un criminal responsable d’un milió de morts. Francament és descoratjador patir aquesta filosofia de la justícia contrària a dret. Indirectament o directament la novel·la PÀTRIA denuncia la injustícia, que vuitanta anys desprès de la victòria franquista, encara continúa. Llegida la novel·la, la manipulació que a la pell de brau es fa de la història encara és, diuen, veritat. És incomprensible des de la llibertat humana haver de comprovar amb quina facilitat es passa del crim a defensor del dret a la vida. I aquesta manipulació del procés històric continúa amb el greuge de criminalitzar l’exercici del dret a la llibertat i la paraula. Llibres com PÀTRIA són molt importants perquè ajuden i conviden a pensar en les diferències. La llibertat és la seva garantia sempre que el seu exercici sigui intel·ligent, racional, solidari i passional des del verdader amor.