SI PUGES AL SAGARMATHA QUAN FUMEJA VENT I NEU, de Josep-Francesc Delgado

Premi Joaquim Ruyra 1988, ha complert els vint-i-cinc anys i encara gaudeix d’una gran vitalitat cara els trenta. Una novel·la molt expressiva en els títols de cada una de les quatre parts en que es divideix. L’escriptor, que resideix a La Garriga, palesa un gran domini de la narrativa, un profund coneixement del tema de l’alpinisme i en concret de les ascencions als vuitmil i una condició molt enriquidora, una exquisida observació psicológica. El plantejament de la novel·la manté el lector en un continuat suspens amb l’empara  del fet religiós de la India sobre el factor diví palesat en  diferents éssers humans que es veuen tractats amb  una clara veneració pel fet del seu apropament als déus. Segons el meu entendre l’argument gira contínuament al voltant de la figura protagonista, quina manera d’actuar produeix preocupacions de tota mena sobre el seu destí. Un destí de múltiples situacions en una muntanya que sovint és sepultura i, a vegades, també exaltació. En el desenvolupament de la novel·la hi juguen i amb intensitat els valors humans conjugats amb valors religiosos que reviuen amb diferents formes d’acord amb el temps climàtic. El títol és un exemple prou clar. Però cal tenir present que a la India el temps i la natura tenen factors i poders divins amb capacitat de variar històries personals o col·lectives. I l’autor és expert en el domini del pensament humà i les seves formes de manifestació. Quins són els factors, circumstàncies i valors que van jugar fort en la història de la protagonista? Obviament els companys d’expedició, el xerpes, el monastir amb el seu Lama, l’esperit muntanyenc acompanyat d’unes condicions naturals adequades, la sacralitat de la muntanya i el temps. El destí de la protagonista és un fil conductor espectant fins les darreres ratlles de la novel·la. Llegir-la és viure l’efecte psicològic de la qualitat humana d’una persona que estima la natura.

L’HOQUEI GEL CATALÀ

He llegit amb molt d’interés l’article de Joan Martí AMB MOLT DE GEL i m’ha cridat l’atenció que no s’hi hagi fet la més mínima referència de l’hoquei gel català. És veritat que només amb dos equips catalans, el Club Gel Puigcerdà i el FC Barcelona i quatre equips més de fora de Catalunya és difícil creà una afició envers aquest esport, que no pot lluitar amb l’hoquei sobre rodes, però és un dels esports més espectaculars i emocionants. I és precisament l’hoquei sobre patins de rodes l’avant-sala de l’hoquei gel a Puigcerdà. Sortosament els dos equips catalans gaudeixen d’unes bones instalacions, preparades per jugar-hi competicions mundials i olímpiques. Sóc un aferrissat defensor de l’esport del gel. Em sap molt de greu no poder seguir la lliga d’hoquei gel a la premsa i si desitjo estar-ne assebentat, el meu recurs és entrar en la página web del Club Gel Puigcerdà. És molt difícil crear afició sense l’ajut dels mitjans de comunicació. Sovint em pregunto: no seria possible, que al menys dues vegades l’any, TV-3 retransmitís dos partitrs d’hoquei gel jugats  pels equips catalans, un de la pista del Barça i un altre des de la pista del Club Gel Puigcerdà? Penso que els aficionats catalans a l’esport ho agraïrien. I la pregunta me la faig quan llegeixo els treballs per a una candidatura olímpica d’esports de neu a Catalunya. Una oportunitat per crear afició i millorar la qualitat esportiva internacional dels dos equips. Parlant amb la Presidenta del Club Gel Puigcerdà em comentava les grans dificultats per arribar a un mínim acord amb TV-3. Per a mi és incomprensible. Tinc 84 anys i porto el Puigcerdà en el cor. El vaig veure nèixer i en sóc un xic responsable. Va nèixer a les Escoles Pies de Puigcerdà. I el primer gran espectacle va ser un festival de gel al bell mig del llac. Un partit entre el Núria i el jove equip dels escolapis, patinatge artístic i curses de velocitat. Tres mil persones, testimoni la Vanguàrdia, al voltant del llac. Així va nèixer l’afició. I seixanta anys desprès el Club és més viu que mai. La seva història és digna de ser coneguda arreu de Catalunya i la premsa escrita i audiovisual hi poden fer molt. Hi posarè més granets de sorra per a la seva promoció. Suposo, amic lector, que intuiràs la il·lusió que em fa veure la pista del Puigcerdà convertida en pista olímpica.