Per començar el
títol ja alena curiositat. No és que faci miracles, el vers, només els explica.
La lectura dels diferents poemes ens dibuixen un poeta d’una gran intensitat
humana amb un detall molt significatiu: de la contradicció, de l’absurd, en fa
un missatge positiu per creatiu. Els seus poemes palesen amb prou claredat el
seu treball de psicòleg. És una persona que coneix molt bé la naturalesa humana
i les possibilitats que gaudeix. Té molt clar que la primera condició de transcendència
del ser, és ser persona humana. Saber ser humans és la condició per aspirar a l’excel·lència
més sublim. Llegim atentament aquest poema:” Deixa l’eternitat pels déus. / Desfés-te
de la part de tu / que es resisteix a morir./ Perquè hauràs de morir un i mil
cops / si el que vols es viure./ Quines són les estranyes cèl·lules / que
lentament et maten?, que / et maten perquè no volen morir.” La conseqüència és
prou clara: a) conforma’t en ser humà i no actuïs com si fossis un déu. B) no
menystinguis la mort, que és companya i t’anima a viure. c) el pensament de la
por a la mort, no és un bon company, les teves cèl·lules volen viure i és allò
que fan mentre són cèl·lules. Jaume Piquet és un mestre movent-se per la ironia
i per l’absurd i ho és perquè coneix molt bé el sentit de la paraula i les
intencions que pot provocar. En un poema dedicat a Vicenç Estallès simula que
dialoga amb un company sobre la persona del poeta valencià, quan en la realitat
el company i dialogant resulta que és el poeta. Una mateixa persona és company
i objecte de la conversa. El Miracle del vers de Jaume Piquet és la força
transformadora de les preguntes que, sovint, diuen allò que al llegir-les
penses que neguen. És la capacitat transformadora de la passió davant la
mentida o veritat del missatge. Una poesia que no s’entén sense mullar-te
emotivament.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
dissabte, 30 de gener del 2016
dimecres, 27 de gener del 2016
Johnny empuñó su fusil, de Dalton Trumbo
La seva lectura m’ha
portat per camins impensables en els que les contradiccions contra natura
sembraven verdaderes angoixes i moments de difícil comprensió de la lectura.
Òbviament que Johnny respon a una persona maltractada per la guerra i per la
societat, però a mesura que avançava i enllestia les pàgines intuïa que molt bé
podria tractar-se d’una dura crítica a la societat que maltracta a la humanitat.
Una humanitat desnaturalitzada igual que Johnny desmembrat per la crueltat de
les bombes i que lluitava per viure i ser acceptat i cada vegada es trobava més
isolat. L’hospital on Johnny amb un físic sense forma humana que lluita en un
subconscient increïble per recuperar la seva dignitat i ser tractat com a persona, esdevé una mena de
presó en la que està condemnat a l’oblit total i segregat de la societat. Les tortures
del soldat desventurat que jugava amb el seu fusell em recordaven les misèries
i desventures de la humanitat dels nostres dies, essent una gran majoria de
Johnny’s, una imatge desfigurada del ser humà condemnada a la irrealitat i a l’oblit.
Quan Johnny dispara fort i violent és quan descobreix que la societat no el vol,
que continuaran les guerres causa de la criminalitat i de la misèria, i que per
aquesta raó aquests invàlids, desferres dels humans, ha de ser separats i
anul·lats perquè les consciències del mal, causants de les guerres, puguin
anunciar descarament que tenen la consciència tranquil·la. Una denúncia de la
societat cruel contra la humanitat, com és aquesta novel·la, no és incomprensible
que despertés la ira inhumana i perseguissin el seu autor. No em resisteixo a
reproduir l’escrit de l’autor de l’epíleg, Javier García Sánchez, en l’edició l’any
2015 de Navona editorial: “Independientemente
de los Johnnys reales que a lo largo de la Historia hayan dejado las guerras y
la folía tenaz de los hombres, lo que nos queda no es silencio sino todo lo
contrario,un clamor en la sangre que, en definitiva, debió de ser lo que Dalton
Trumbo buscaba al escribirla. Estamos ante una obra cumbre de la instrospección,
pero en las antípodas del autismo, páramo en el que aún impera la fantasía,
aunque ésta se halle a un paso de la negrura irreversible y sin recuerdos o
sonido alguno, o sea la Muerte. El milagro es que se trata de un cántico a la
vida”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)