Miracle en vers, de Jaume Piquet

Per començar el títol ja alena curiositat. No és que faci miracles, el vers, només els explica. La lectura dels diferents poemes ens dibuixen un poeta d’una gran intensitat humana amb un detall molt significatiu: de la contradicció, de l’absurd, en fa un missatge positiu per creatiu. Els seus poemes palesen amb prou claredat el seu treball de psicòleg. És una persona que coneix molt bé la naturalesa humana i les possibilitats que gaudeix. Té molt clar que la primera condició de transcendència del ser, és ser persona humana. Saber ser humans és la condició per aspirar a l’excel·lència més sublim. Llegim atentament aquest poema:” Deixa l’eternitat pels déus. / Desfés-te de la part de tu / que es resisteix a morir./ Perquè hauràs de morir un i mil cops / si el que vols es viure./ Quines són les estranyes cèl·lules / que lentament et maten?, que / et maten perquè no volen morir.” La conseqüència és prou clara: a) conforma’t en ser humà i no actuïs com si fossis un déu. B) no menystinguis la mort, que és companya i t’anima a viure. c) el pensament de la por a la mort, no és un bon company, les teves cèl·lules volen viure i és allò que fan mentre són cèl·lules. Jaume Piquet és un mestre movent-se per la ironia i per l’absurd i ho és perquè coneix molt bé el sentit de la paraula i les intencions que pot provocar. En un poema dedicat a Vicenç Estallès simula que dialoga amb un company sobre la persona del poeta valencià, quan en la realitat el company i dialogant resulta que és el poeta. Una mateixa persona és company i objecte de la conversa. El Miracle del vers de Jaume Piquet és la força transformadora de les preguntes que, sovint, diuen allò que al llegir-les penses que neguen. És la capacitat transformadora de la passió davant la mentida o veritat del missatge. Una poesia que no s’entén sense mullar-te emotivament.

Johnny empuñó su fusil, de Dalton Trumbo

La seva lectura m’ha portat per camins impensables en els que les contradiccions contra natura sembraven verdaderes angoixes i moments de difícil comprensió de la lectura. Òbviament que Johnny respon a una persona maltractada per la guerra i per la societat, però a mesura que avançava i enllestia les pàgines intuïa que molt bé podria tractar-se d’una dura crítica a la societat que maltracta a la humanitat. Una humanitat desnaturalitzada igual que Johnny desmembrat per la crueltat de les bombes i que lluitava per viure i ser acceptat i cada vegada es trobava més isolat. L’hospital on Johnny amb un físic sense forma humana que lluita en un subconscient increïble per recuperar la seva dignitat i  ser tractat com a persona, esdevé una mena de presó en la que està condemnat a l’oblit total i segregat de la societat. Les tortures del soldat desventurat que jugava amb el seu fusell em recordaven les misèries i desventures de la humanitat dels nostres dies, essent una gran majoria de Johnny’s, una imatge desfigurada del ser humà condemnada a la irrealitat i a l’oblit. Quan Johnny dispara fort i violent és quan descobreix que la societat no el vol, que continuaran les guerres causa de la criminalitat i de la misèria, i que per aquesta raó aquests invàlids, desferres dels humans, ha de ser separats i anul·lats perquè les consciències del mal, causants de les guerres, puguin anunciar descarament que tenen la consciència tranquil·la. Una denúncia de la societat cruel contra la humanitat, com és aquesta novel·la, no és incomprensible que despertés la ira inhumana i perseguissin el seu autor. No em resisteixo a reproduir l’escrit de l’autor de l’epíleg, Javier García Sánchez, en l’edició l’any 2015 de  Navona editorial: “Independientemente de los Johnnys reales que a lo largo de la Historia hayan dejado las guerras y la folía tenaz de los hombres, lo que nos queda no es silencio sino todo lo contrario,un clamor en la sangre que, en definitiva, debió de ser lo que Dalton Trumbo buscaba al escribirla. Estamos ante una obra cumbre de la instrospección, pero en las antípodas del autismo, páramo en el que aún impera la fantasía, aunque ésta se halle a un paso de la negrura irreversible y sin recuerdos o sonido alguno, o sea la Muerte. El milagro es que se trata de un cántico a la vida”.