El silenci del que ens parla Satyananda no és simplement
l’absència de paraules i sorolls sinò un concepte molt més profund e íntim que
esdevé creador. És aquell silenci que et permet caminar pel carrer sense que et
desvii de la teva consciència a l’hora d’obrar. Per exemple, he arribat a la
conclusió que beure tal licor no és bo per la meva persona perquè em perjudica
la salut. Si la consciència és plena i el silenci és obvi per més que se’t
tempti no en veuràs. Si en veus significa que el teu silenci creatiu, no és un
tal silenci. No és fàcil ser silenciós en mig del xibarri. Però és possible i
es pot arribar molt lluny. És alló de Sant Bernat que se sentia sol al bell mig
de la multitud. MAUNA, que vol dir silenci, és unn llibret basat en
l’experiència personal del seu autor, fill de Granollers i molt estimat. El seu
aspecte exterior no ens portarà a conèixer que el silenci és la seva vida però
les seves paraules seran una invitació per conèixer la seva personalitat. Per a
mi ha estat una descoberta i, a la vegada, una il·lusió per la consciència que jo tenia
dels molts punts de contacte entre l’hinduisme i el cristianisme. Per tenir-ne
una idea, a partir d’un escrit que invita a la lectura, transcriurè un poema
d’una mestra hindú contemporànea, Prema Panduranga, i en el seu poema trobareu
expressions que us faran exclamar, aixó és evangeli pur. No les escric, les
descobrireu. Diu el poema; “El habla necesita compañía, el silencio necesita
soledad/ El habla quiere conquistar a los demás, el silencio quiere
conquistar-te a ti mismo./ El habla crea amigos i enemigos, el silencio es
amigo de todos./ El habla necesita respeto, el silencio tiene ya esta respeto./
El habla està relacionada con la tierra, el silencio es transcendente./ El
habla educa, el silencio exalta. / El habla tiene limitaciones, el silencio es ilimitado./
El habla necesita esfuerzo, el silencio mucho más./ El habla es humana, el
silencio es divino./ Mientras hablas te oyen otras criaturas, en silencio puedes
oir al Creador. El silencio te lleva a la quietud de la mente, luego a la introspección,
a la purificación, y finalmente a la liberación.” Francament a l’acabar la
lectura vaig proposar-me entrar en el gran silenci, amb pràcriques que s’aniran
allargant, una al matí i l’altra a la tarda amb una variant que el meu mantra serà “Pare
nostre, que esteu en el cel”. El silenci hindú també busca la divinitat.
El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.
dimecres, 29 d’agost del 2018
diumenge, 26 d’agost del 2018
NATURA M’ATURA, de Narcís Munsó
Un libre que m’ha produit un goig especial perquè, l’autor un
xic més jove que jo ens regala una mos
molt important de les seves emocions a pagès i també de pedagog. Emocions que
comparteixo per les mateixes raons i que la seva lectura m’ha fet reviure
moments molt parells a pagès i a l’escola. El títol ja és tota una advertència del
que hi descubrirem, senzillament de com ens parla la natura. El llibre presenta
dues parts: una de poemes i l’altra de narracions, però aixó no vol pas dir que
la poesia no estigui present en les dues parts. La darrera estrofa del primer poema
és tota una profunda reflexió de vida: “Mon
cor, que és de terra,/ guarda una llavor./ Si ara non s’erra,/ en puja una flor”.
Mentre la lectura t’acompanya t’obre els ulls i et fa veure d’on i com surten
les flors. Molt emblemàtic el poema ROSER DE BOSC: “ Vull la rosa d’englantina
/ o la d’un roser caní / ben guardada per l’espina / i desclosa a mig camí”. I
tot el llarg de la primera part esdevé un descobriment de plantes i flors, qua
totes amb els seus colors, formes i olors donen a l’ésser humà la raó de perquè
es la flor més bella de l’univers. Però altres flors tenen molt de protagonisme
en la vida de les persones, com ens ho diu en la darrera estrofa del poema
taula vella: “Vella taula que ara és santa./ Taula que en tornar al seu lloc /
es veu que el pes no l’espanta / i no cal tirar-la al foc”. La vellesa
manifesta la seva saviesa i solidaritat per fer florir les plantes joves del
jardí de la vida. Però la segona part del llibre esdevé una altra joia de la
dedicada a la naturalesa vegetal i animal i amb moments intensos de l’ésser
humà. Parla d’ocells, peixos, del fred i el calor i per damunt de tot de la
grandesa de la vida humil i senzilla del camp com la del conte EL NEN QUE NOMÉS
SABIA DIR NO, una gran lliçó humana de la grandesa del desvalgut sense ningú
que amb humilitat i senzillesa sap guanyar-se l’amor d’una noia de ciutat
donant un tomb a la vida dels dos i una lliçó de la grandesa de la humilitat
del camp davant la supèrbia de les grans ciutats. Senzillament un llibre que no
sé si serà un bestseller però tinc molt clar la gran qualitat de persona i de
pedagog, difícil de que la superi l’escriptor, del seu autor i li desitjo que
almenys l’iguali. És un llibre que més enllà de passar una bona estona fa
sentir els batecs de la naturalesa que el cor comparteix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)