És l’hora dels adéus, de Xavier Sala Martín

Un llibre perquè els convençuts de la necessitat de la independència de Catalunya disposin encara de més arguments polítics, econòmics, culturals, legals i socials que reforcin la seva convicció i els que dubten en tinguin per comprovar la lògica dels arguments del sí. No sóc economista i han estat precisament les meves mancances en aquest camp el motiu de la meva lectura. I n’estic molt satisfet i content perquè enamorat de la filosofia del globalisme he refermat la meva convicció de les estretes relacions existents entre totes les activitats humanes. Des de l’economia he descobert com existeix una filosofia convergent a la política amb la literatura, la cultura, l’art, la legislació, la sanitat, per assolir l’ésser humà global, síntesi de la globalitat universal. I és precisament la manipulació de la humanitat la que explica la degeneració política quan en el seu programa el respecte humà només hi existeix de paraula. Xavier  Sala Martin m’ha ensenyat a obrir els ulls en tots els camps de les relacions humanes i de quina manera es manipulen per mor d’un egoïsme que només venera el poder pel poder i no té barreres a l’hora d’assolir-lo al preu que sigui. I en aquest sector l’economia esdevé prepotent però s’endevina l’esperança que el centre de la política serà la persona i economia, cultura, filosofia, art, sanitat, política i religió estaran al seu servei i no a l’inrevés com és avui dia. Sala Martin no amaga les dificultats però estudia les solucions, que en el cas de Catalunya, sempre són més positives amb la independència que no amb la dependència d’Espanya. Existeixen, no ho amaga, camins per cercar solucions però donada l’oposició al diàleg no queda altre camí que la rebel·lió, la Dui. Desprès d’una argumentació de més de dues centes pàgines defensant els drets de Catalunya acaba amb aquestes paraules que són una invitació a obrar de la mateixa manera. “Com a català que pensa que el dret a la felicitat no es pot aconseguir dins Espanya i com a ciutadà del món que defensa el dret a triar les fronteres a través de les urnes, jo votaré SÍ a la independència. Ha arribat l’hora dels adéus”. Totes aquelles persones que encara tenen dubtes, per sortir-ne llegiu aquest llibre.

Tercera fira del llibre independent de Llinars del vallès

Llinars del Vallès amb la seva personalitat catalana en defensa de la llibertat i la independència de Catalunya ha esdevingut una de les poblacions del Vallès Oriental que amb més insistència i intensitat ha treballat, treballa i treballarà fent país.És conscient de la capacitat i poder de la cultura per caminar ferms i segurs vers l'assoliment de la voluntat d'un poble. Una prova eficient ens la dóna la organaització de la 3ªFira del llibre independent amb el sobre nom de LLETRAFERITS. El programa és llaminer culturalment i ho és molt més perquè és una  demostració del treball d'editorials petites que com les formigues sense presses però sense pauses amagatzemen el gran tressor de la narrativa, poesia, història, art, investigació, ciència de molts llibres d'autors poc coneguts però que basteiuxen una base sòlida de l'estructura cultural catalana. Tots els amants de les lletres del Vallès Oriental tenen una cita el proper dissabte i diumenge a Llinars del Vallès.

“Quina merda, cada dia igual!”

Una pintura de Lluis Capçada, circulant per les xarxes, va desvetllar el meu interès i em va fer pensar. El missatge deia que l’obra havia complert 15 anys i a continuació l’exclamació. Com la pintura de Lluis Capçada em sedueix, intueixo en ella un poema de la vida en el que cada persona pot ser el protagonista. I em pregunto qui és el personatge de l’exclamació, el de la imatge de la part superior de la pintura o l’artista que l’ha creada? L’angoixa suplicant d’un desig em fa pensar que la cara del jove espera la solució d’un desig que cada dia continua desig i mai li arriba la solució dels seus problemes. També pot haver estat el mateix artista que quinze anys desprès del missatge artístic comprova que la societat continua amb els mateixos problemes i no avança. L’obra em fa pensar en un collage amb la possible solució. Una aportació de la tècnica a l’art. Contemplant atentament l’obra ens adonem que la part inferior, talment com un collage, si superposa una altra obra, amb una tècnica més abstracta i informal i amb una invitació més revoltada. Dóna la impressió que li vol fer comprendre al jove que hi ha una altra manera de contemplar la vida i que la solució del desig està en ell mateix. L’ informalisme té la virtut que demana en cada instant la recerca d’innovacions creatives perquè el desig personal no esdevingui una imatge d’una monotonia que esclavitza. Una mena de puntillisme difumina la mirada del jove per fer parar esment de la seva capacitat de ser. L’oferiment de l’estil de l’obra superposada, malgrat no donar solucions, és una invitació a cercar-les perquè només la capacitat creativa personal, integrada en cada ser humà per la intel·ligència i la passió, serà capaç de convertir el desig suplicant en satisfacció de l’obra ben feta. Ens movem en un mon en el que la confusió destrueix moltes capacitats innovadores i creatives per la incapacitat manipuladora d’il·lusionar. L’art, el més informal, desperta el desig i li dóna força. No podem deixar passar els anys infructuosos que obliguen a cridar, quina merda, cada dia igual. Depèn  de la qualitat del ser humà.