El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 24 de maig del 2012

Mompou Blancafort: epistolari íntim

Jordi Massó, pianista, i Sergi Mateu, actor, amb un recital literari-musical recrearen basats en l’amistat, la imatge humana i cultural de dos amics, dos músics catalans. Diàleg entre la música (Jordi Massó) i la paraula (Sergi Mateu). La música rubricava la paraula i la paraula es recolzava en la música. Una demostració de qualitat literària i musical fruit de la vocació artística. La lírica i la mística buscaven aixoplug sota l’embolcall dels sons que eixien de la natura i d’ella rebien la força creativa. Centrant el tema en una jornada plujosa del Montseny en una de les cartes s’hi llegia:” la flauta del gripau cantava el silenci”. El coneixement dels paratges naturals, com també dels moviments literaris i musicals de la seva época mai oblidaren els dos músics les seves arrels fins a tal punt que es pot afirmar que la seva música és la música del seu poble i de la seva gent.Mitjançant la música, temes dels dos compositors, i la paraula, corresponència, JordiMassó i Sergi Mateu ens van dibuixar el retrat humà i cultural de Mompou i Blancafort. Els dos amics ens van deixar l’any 1987, però les seves músiques, moltes d’elles inspirades en els cants dels ocells, les remors de l’aigua, i els moviments del vents fent volar el núbols, jardiners de la natura, ens acompanyaran en les nostres passejades per les muntanyes i valls catalanes.

Joan Sala Vila,

JAUME OJEA, Artemisia, art I tendencies

Sala d’art de les Franqueses del Vallès, C/Sant Ponç 65, amb el títol “Confessions d’un petit hoste” obre la porta al diàleg amb una pintura plena de suggerències d’una filosofía humanista força peculiar en un món laberíntic per global. Amb un domini pedagògic del cromatisme sense estridències però amb una subtilitat que penetra suament la sensibilitat amb la col·laboració d’un dibuix estructurat geomètricament. La persona humana, metaforitzada per la figura del pallasso, busca la solució per arribar a conquerir l’objectiu de trobar les accions que produeixen felicitat. Curiosa la figura del pallasso amb una marcada desproporció entre el cap i el cos. Cos voluminós, cap, la mínima expressió. Quin missatge s’hi amaga? Les dificultats, per grans que siguin, la intel·ligència (simbolitzada pel cap) té prou capacitat perquè el cos, independentment del seu volum, les superi. És el cap el petit hoste conductor de la humanitat vers la felicitat? El gran objectiu de l’existència-com el del pallasso.

Joan Sala Vila