SEMPRE HEM SIGUT…, d’Imma Forment

Lluis M. Xirinacs, en el seu llibre SUBJECTE,  sintetitza la creativitat de l’èsser humà, sigui adult o infant, en aquestes quatre paraules:”DESIG-EXALTACIÓ-PLAER-REPÓS”. La lectura del poemari d’Imma Forment m’hi ha aportat força llum. El títol del llibre i la il·lustració de la portada són un argument clarificador. PERLES AL VENT, és el títol de la pintura de la portada, obra de la filla de l’Imma, Marta Forment, que convida a rebre cada poema com una perla que el vent de la poesia ens regala. El desig que porta a escriure el poemari ens el descriu el primer poema que ens recorda de que està feta la gent, aigua,terra, foc i vent, i que el seu destí està més enllà de les estrelles. És la realitat, la veritat i el futur de la humanitat. El poemari d’Imma Forment en el segon poema defineix el desig de la paraula forment, que pot ser nom de persones o fruit de la terra, blat. Diu:”Fill de la terra, del sol, / de l’aigua i del vent / n’ets forment, / per la gent ets aliment / i nosaltres/ portem el teu nom / pels segles dels segles/ amen.” En el poemari s’hi intueix una doble dimensió: l’espècie humana i la seva subsistència. Si el desig rau en el fet de col·laboració, l’exaltació és una constant en els poemes palesant tant les bondats com les misèries dels humans que descobreixen els plaers de la seva veritat en el devenir de la vida exercint les seves capacitats creatives per continuar altres vies sense deixar de gaudir del repós d’una obra ben feta. Repós de l’obra acabada, que dóna pas a una altra futura. I ens ho explica quan  escriu:” I una nit/ quan la lluna sigui plena,/ caaminarem junts / cercant el que som,/ potser tinguem sort / i trobem la resposta / que doni sentit / al caminar nostre.” La vida continua i en el camí nous desitjos, noves il·lusions, però sempre una confirmació de la veritat humana. I en aquesta veritat humana el poemari d’Imma Forment té molt clar i present la veritat de la dona. La lectura del llibre, defensa de la humanitat, però en aquesta defensa unes referències molts suggerents de la presència indiscutible i necessària de la dona malgrat els greuges rebuts al llarg de la història. Però té molt clar que sense la seva presència la història no hauria sigut. El títol del llibre és molt clar. I el darrer poema ens diu amb molta fermesa quin és el desig de la dona, la seva exaltació, el seu plaer i el seu repós:”No volem ser dirigides / ni influïdes, / ni tan sols, aconsellades / i callem, potser…/ pel costum dels segles,/ però és l’hora / de dir prou;/ ja hem après el joc…/ i és que sóm, / de fet,/ sempre hem sigut…”  Tant el som, com l’hem sigut, diuen amb molta claretat que la dona sempre ha existit i sempre ha estat en el seu lloc. Un poemari que poèticament exposa una filosofia del feminisme però integrat en la globalitat humana, que sense la dona, no seria ni humana, ni global. Un llibre que cal llegir per la seva qualitat emocional, la seva sinceritat i la seva aportació al bon enteniment que és la base d’una convivència global en pau. La poesia una filosofia de vida.

A Mn. Joan Subirà amb admiració i respecte

La meva admiració i respecte no és fruit d’una amistat llarga en el temps, sinò curta en la intensitat i nascuda de la vocació periodística. Fou ell, que al ser traslladat de parróquia em va demanar fer-me càrrec de la direcció de la revista GRANOLLERS,COMUNITAT CRISTIANA. No sé si la meva acceptació fou un error o un encert. La veritat és, que coherent amb el meu pensament temàtic, la seva llarga vida va tenir un final inesperat. Però no és hora ara de parlar-ne Mn. Joan ho va deixar prou clar en el seu llibre dedicat a la premsa de Granollers. Com va nèixer la nostra amistat? Precisament per l’amor a la premsa i a l’amor per Catalunya. El concepte que jo en tenia de la premsa religiosa, penso que estava en la seva línea, però no era ben vist per els responsables de la Parròquia. I la revista deixà de publicar-se i fins el dia d’avui continúa inèdita. Penso que a Mn. Joan li va doldre encara que va entendre el perquè. Mai me’n va parlar i jo tampoc. Durant la seva direcció la revista fou sancionada per la censura, al menys dues vegades, i ho fou per la seva defensa i pensament de Catalunya. Recordo que Mn. Joan era un adicte a les reunions de la República de la Vall del Tenes que se celebraven al restaurant La Cruïlla, de Lliçà d’Amunt i en una d’elles va voler que l’acompanyès, gest que li agrairè tota la vida. Mn. Joan era un fervent defensor dels drets de Catalunya i de la seva llibertat amb dret a ser independent. I aquesta idea la censura mai li va perdonar i un cert sector de l’esglèsia tampoc, encara que alguns col·laboradors de la revista eren ferms  partidaris de la independència. La seva vida i la meva no eren paral·leles, més aviat, convergents partint de punts diferents. Ell coneixia la meva vida i la meva secularització, el que no significava renegar de les idees religioses, independentment de les possibles diferències d’interpretació. I ell n’era conscient i em demanar que acceptès. Eren dies  de canvis polítics molt importants al país i d’idees religioses progressistes, essent el model meu una revista que es publicava a Santa Coloma de Gramanet. I la meva idea era el diàleg religiós amb el pensament d’esquerres que començava a ser present a la premssa de casa nostra. I aquesta tendència Mn. Joan com a bon periodista que era no la defugia, tot el contrari, perquè el diàleg és la base de la bona convivència. I és precidsament aquesta orientació que algú m’acusés de voler converrtir Granollers, Comunitat Cristiana en una revista comunista. I aquí va acabar la meva direcció. Ho vaig intentar però el diàleg no fou acceptat. Penso que era l’herència que havia rebut de Mn. Joan Subirà a qui agraeixo de tot cor el seu oferiment i allà on sigui, al jo absolut etern, li demano perdò per no haver pogut continuar la seva feina. Fins sempre, Mn. Joan, l’infinit diví és el teu espai.