El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 4 de desembre del 2019

MERCADRIES FICTÍCIES . Recuperant Polanyi per al segle XXI


Quadern CJ, 216

Karl Polanyi, austríac (1886-1964), de família jueva, l'any 1933 es trasllada a Londres i el 1940 als EEUU d'Amèrica. La seva obra més important és el llibre LA GRAN TRANSFORMACIÓ, en la que centra el tema econòmic en relació a com afecta a la dignitat humana. El quadern 216 de CiJ es dedica a una anàlisi de l'economia en el segle XXI actualitzant-hi el pensament de Polanyi perquè l'econmia sigui de veritat un servei a la humanitat. En el segle XIX el sistema es recolzava en tres pilars fonamentals. a) economia de mercat, b) lliure comerç internacional i c) manteniment del patró or. Es potencià l'industrialisme i la formació de grans fortunes. El mercat esdevinguè amo i senyor, fins i tot, situant-se per damunt de la politica. El quadern para la seva atenció en tres objectius del mercat.1) l mercat de l'habitatge, 2) el mercat laboral i 3) els mercats financers. L'actuació dels tres objectius, tal com es desenvolopen al segle XXI, esdevé una destructuració greu de la humanitat en la que la persona és un número sense valor que es pot eliminar tranquil·lament de tal manera que la mort pot ser una condició necessària per protegir l'acumulació de la riquesa. Tal com funciona avui dia el mercat amb la política, que no compleix el seu objectiu situant el diner com factor regulador, s'està creant un ambient irrespirable que només una rebelió dels pobles pot reorientar una convivència en pau, d'acord amb el pensament de Polanyi. En el capítol de conclusions el quadern ens diu: “sense cap mena de dubte, les tres excursions que hem fet al món de l'habitatge, el treball i les finances mostren els límits del sistema de mercat i ens recorden que hi ha realitats que el diner no hauria de tocar si no les volem perdre. Més que el diner el que aquestes realitats no haurien de tocar és, en praules de Polanyi, “el mercat autoregulat”. Penso sincerament que “l'ètica” ha de ser reguladora de l'economia, perquè és un servei a tota la humanitat.

dimarts, 3 de desembre del 2019

TRENTA ANNIVERSARI
FESTA DE LES LLETRES CATALLANES DEL VALLÈS ORIENTAL

Els premis d''Òmnium Cultural del Vallès Oriental han celebrat trenta anys. Eren les darreries dels anys vuitanta del segle passat quan, Jaume Camps, president i Ramón Casanovas em van demanar formar part de la Junta amb la intenció de celebrar el milenari de Catalunya pel protagonisme que hi va tenir el Vallès Oriental. A principis dels anys setanta em vaig donar d'alta d'Òmnium amb qui encara estic més compromès per la tasca de l'entitat en la defensa de Catalunya i que Ramón portava intensament gravada en el seu cor, com em demostrà en diferents movents. No podia negar-me a la seva petició i en la primera reunió de la Junta és parlà del tema i es prenguè la primera decissió. He recordat la implicació del Vallès en l'orígen de Catalunya. Sant Pere de Vilamajor era un poble molt implicat per seu seu dels Condes de Barcelona. I es decidí organitzar un premi sobre els mil anys d'història del Vallès Oriental, premi que es lliurà l'any 1989. El guanyaren els historiadors del Museu de Granollers, essent publicat en dos volums per una editorial de La Garriga, dirigida per Santi Cucurella, El Contrapunt.. S'havia donat el primer pas i tant Ramon Casanovas, com Jaume Camps desitjaven una activitat que deixès petjada i any rere any se celebrès l'efemèride. I s'arribà a la conclusió de que es tractès d'un tema eminentment cultural i per l'any 1890 s'organitzaren dos guardons un de narrativa i l'altre de poesia. I els premis es lliurarien en un sopà a l'Hotel Europa. Curiosament, el primer any els respectius jurats decidiren deixar-los deserts amb la corresponent sorpresa dels assitents al sopà. I una decissió que a primer cop d'ull semblava que seria negativa pels premis esdevinguè tot el contrari, creixeren en credibilitat. I en els premis dels trenta anys la credibiltat entre els narradors i els poetes continúa. En aquests trenta anys, els dos premis fundacionals continúen vigents acompanyats d'altres guardons que han canviat d'acord amb les ccircumstàncies. No s'havien celebrat tres convocatòries quan s'hi afegiren els premis juvenils de narrativa i poesia amb el descobriment de futurs escriptors/es dels Paísos Catalans, deixant d'organitzar-se integrar-se en els nacionals d'Òmnium Cultural que són capdavanters en el món de l'educació.El premi Eugeni Xammar ha tingut dues modalitats, la primera guardonava una personalitat vallesana del món de les lletres per canviar darrerament a la premsa. El premi de sociolínguïstica fou una decissió de les germanes de Jaume Camp, homenatge a la gran tasca en favor de la llengüa portada a terme per ell. El Premi Ramon Casanovas es déu a les filles recordant la passió que sentia el seu pare per Catalunya i la millor manera de recordar-lo era guardonar les entitats eminentment catalanes. D'aquella primera Junta promotora de la Festa de les Lletres Catalanes no podem oblidar i penso que es mereixen el corresponent reconeixement de la ciutat, Ramon Casanovas, Jaume Camp, Josep Garrell i Miquel Boix. Sense ells, la Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental, segurament no existiria amb el mateix nom i amb els mateixos objectius. Moviments culturals en neixen i creixen perquè els ciutadans visquin, i gaudeixin la cultura defensant la llengua catalana. Ells ens ho recorden.

dimecres, 13 de novembre del 2019

ESPERIT DEL B.M. GRANOLLERS


Fa molts anys, que la història del BM Granollers, en particular la viscuda més directament,companya la meva idea d'una fiosofia identitària de l'entitat, idea que encara estic desenvolupant en base a la meva personal observació i interpretació dels missatges llegits en la premsa escrita i audiovisual. L'esport en general estava absent de la meva vida i em va començar a interessar havent complert els vit-i-tres anys. Fou una immersió esportiva, viscuda a Puigcerdà, que ha fruitat tres medalles al mèrit esportiu. La de plata de la Federació Catalana d'Esports de Gel; la de plata també de la Federació Catalana d'Handbol, i la de bronze de l'Ajuntament de Barcelona. L'esport m'ha endinsat en una interssant pedagogia de la convivència humana. Ha estat el BM.Granollers un dels meus grans mestres alliçonadors. L'handbol granollerí ha reforçat la meva idea de la centralitat de la persona humana en la configuració dels models de societat i de la globalitat de la convivència, també en les moltes col·lectivitats humanes de tota mena i exemplifiquen la pluralitat dintre de les diferències.El BM Granollers, nascut en el model educatiu del Front de Juventuts de la Falange Espanyola, m'ha evidenciat la gran sort que tenen els pobles de gaudir de persones que posen el fet de ser socials en la centralitat de les seves entitats. I el BM Granollers n'és un exemple. L'esperit de la dignitat abanderant les convivències per damunt de la política ha portat a l'entitat esportiva granollerina a poder celebrar els setanta cinc aniversari de la seva arribada a la Capital del Vallès Oriental. L'escut del club granollerí n'és una clara mostra. L'ocell defineix una de les característiques de la convivència, que en fa de la seva música i volades, el goig de les seves niades, els partits; la bandera catalana, escollida en una època gens favorable a la identitat catalana, reforça la transcendència dels pobles; un jugador d'hanbol, perquè primer és persona esdevé protagonista, el protagonista de l'esport, configurador de convivència. I si parem esment en la forma ens adonarem que és un escut guerrer per poder maniobrar assegurant els efectes de la llança per no desviar-se del seu objeciu. I l'escut de l'handbol ha esdevingut protector de la persona, responsable de la convivència. L'escut del BM Granollers és una invitació a reflexionar com els agents socials s'han de protegir per no perdre la dignitat humana en els seus deures, siguin cívics, polítics, religiosos, culturals, econòmics o de lleure. I aquesta centralitat de l'esser humà, el BM GRANOLLERS l'ha defensada en la seva fundació, en el seu desemvolupament, en els seus èxits i en les seves dificultats i algún fracàs. I el respecte a les persones té dues vessants: a) als i les esportistes i al públic, b) la resposta del públic sempre al costat del seu club. Perquè sense practicants i receptors de les bondats de l'exercici mancaria a la col·lectivitat l'aliment de la convivència. L'esperit de la nova entitat nascuda l'any 1946 s'ha recozat sempre en la idea que les relacions esportives sòn útils a la comunitat si treballen la solidaritat, que senzillament determinen la dignitat. El valor de l'esport rau en el fet de desenvolupar els valors dels esportistes perquè esdevinguin efectius en la història dels pobles. L'esport no és solidaritat, exigeix la solidaritat; no és dignitat, la demana; no és companyonia, l'exigeix; no és intel·ligent, obliga a l'exercici de l'intel·ligència; no és amistat, és una condició sine qua non; l'esport no és humà; no és riquesa psíquica, l'esportista ha de ser psíquicament ben desenvolupat i aixi podriem continuar. I les qualitats que configuren la veritat psíquica de l'esportista, que el perfecciona com a persona, l'esportista i l'aficionat a l'esport n'ha de ser usufructuari si de veritat a través de l'esport vol contribuir a una societat més justa, justícia que es fonamenta en la qualitat del seu esperit humà. I en la història del BM Granollers la presència de l'esportivitat és real en els encerts i en els desencerts, en els èxits i en elsn fracassos, al marge del guanyar o perdre, i és precisament en el perdre on l'esportivitat és més efectiva que en el guanyar. Dibuixa el BM Granollers el mateix esperit dels seus inicis en els setanta cinquè anys de la seva existència? És un tema que mereix una reflexió en profunditat perquè el procès de la història, i l'esport al viu, marca diferències que en l'actualitat l'esperit del poble està sotmés a les urgències econòmiques importants en el procès progressiu. I aquest tema, el BM Granollers el viu des d'una filosofia que marca, penso jo, cap on a de caminar l'esport sense perdre l'esperit de poble, els seus equips.L'esportivitat la condiciona l'economia en lactualitat. Cap a on camina l'esport del segle XXI valorant el futur? No és una resposta fàcil perquè encara que sembli autònom està influenciat per l'orientació política, económia, cultura i civisme.La capacitat de millora en les relacions humanes esportives està sotmesa als avenços de la ciència, de la filosofia i de totes les modalitats del saber i de la capacitat de les intel·ligències de les futures generacions. Òbviament que comporta avenços en el concepte de l'esportivitat. Perquè el progrès és la urgència de la humanitat que marca les característiques de les etapes històriques. Com jugarà el BM Granollers a les darreries dels segle XXI. En principi depèn de la seva adaptació a les exigències de la primera meitat del segle. Penso que l'entitat granollerina ha demostrat abastament la seva capacitat per saber adaptar-se sempre i quan el respecte a la persona siguin la centralitat del seu esport. En un article recent Ramon Font, que fou president del BM Granollers, que els progrès està condicionat pel canvi d'època que és molt més que millorar. Cap on portarà, aquesta canvi, al BM Granollers. Senzillament dependrà de la intel·ligència i de la racionalitat dels seus dirigents, dels esportistes i també dels socis i dels admiradors. Alló que és segú ens diu que no és l'economia el futur regulador de la convivència humana, i l'esport és factor de convivència. Un col·laborador de la premsa comarcal afirmava en un dels seus articles la urgència de la racionalitat d'un pensament intel·ligent. En una paraula, el poble ha de practicar la saviesa, ser savi no és conèixer, és trobar el camí social d'el coneixement. En relació al BM.Granollers, la meva humil experiència em diu que no li falten pensadors.

divendres, 8 de novembre del 2019

BM GRANOLLERS, UN CLUB D'AVANTGUARDA


La història del BM Granollers excel·leix per bastir una filosofia deportiva basada en la defensa del respecte al procès de la història i en la qualitat de la modalitat esportiva. És una entitat que ha fet història i en continúa fent, independentment de les classificacions del primer equip, que sempre ha lluitat en la màxima categoria, no perdent-la en el camp de joc sinò en el respecte a la qualitat humana dels seus jugadors. No ha estat el primer club d'Espanya, ni de Catalunya en la història de l'handbol però sí en el seu procès de progrès, essent-ne un resultat la igualtat existent en la lliga hispana actual lluitant esportivament, no econòmicament. El factor econòmic en l'esport actual palesa una dependència de l'economia que perjudica als clubs que donen més importàcia a la pedagogia. I en aquest aspecte, penso, que el BM Granollers està en la categoria d'honor de la deportivitat.En aquesta classificació de l'excel·lència, cal valorar la seva trajectòria de país. Els seus inicis estant marcats per la política de l'època de la seva fundació, essent un equip del “Frente de Juventudes”, que va passar a ser del poble amb el comportament ciutadà que honora als iniciadors, essent tots ells afiliats de l'entitatat política esmentada, menys un. El canvi de nom i amb una estructura esportiva ciutadana, sitúa l'any de la fundació, si no recordo malalment, en el 1946 del segle passat.Malgrat les diferències, la pau fou el signe de l'entitat, amb la peculiaritat que el club esdevinguè una entitat netament granollerina. El seu logo i la seva bandera ho palesen clarament. I com va demostrar que era un club d'avanguarda? El BM Granollers fou el primer club d'Espanya que va organitzar una competició, local, sí, de l'handol a 7. El primer club d'Espanya que va organitzar un campionat de jugadors de mini-balonmano, quan a Espanya no existia aquesta modalitat. Adaptà les porteries a les característiques dels petits jugadors, va redactar un reglament, i la Federació Espanyola no va admetre la proposta de l'entitat vallesana, per la raó que era una còpia del mini-bàsquet. Però passats un o dos anys, la Federació Espanyola copia la idea i la reglamentació del Granollers, però introdueix les categories d'alevins i benjamins. Aquesta base esportiva, quan la inicià la Federació, els Granollers ja feia dos anys que la tenia. He escrit que el BM Granollers no ha perdut mai la categoria en el terreny de joc. L'any que va jugar en una categoria inferior fou el de la implantació de la Divisió d'Honor. Per què l'handbol granollers hi va renunciar? Per defensar els drets laborals dels jugadors. L'handbol, aquell any, a Espanya i al món, aquest esport encara era amateur, el que significa que els jugadors no cobraven, jugaven per afició. I la Junta, sota la direcció del President Botey alló que primer va solucionar fou el problema de l'economia del club per poder compensar els jugadors que en alguns desplaçaments havien de demanar permís a l'empresa, permís que suposava pèrdua adquisitiva. I aquesta solució és una altra demostració de l'avantguardisme de l'entitat. Fou el primer club d'handbol d'Espanya patrocinat per una empresa, portant el seu nom en la semarreta. L'empresa fou Sabons Camp. I amb el problema solucionat, formar part de la Divisió d'Honor fou pràcticament un passeig I des d'aquell any,sempre hi ha jugat, encara que per raons, que no sé, però imagino, penso que per problemes económics o convertir el club en una sucursal del Barça, el president donà de baixa el primer equip de l'entitat i ell va dimitir per raons personals, però jo penso que esportives perquè a l'any següent formava part de la junta del Barça. La ciutat feu pinya amb el club amb l'ajuntament a primera fila i les gestions realitzades donaren el seu fruit sense perdre el primer equip la seva categoria de Divisió d'Honor. El BM Granollers també fou capdavanter quan l'handbol es va professionalitzar. La situació fou tant greu que si no se solucionava el problema del professionalisme tècnicament amateur, la Federació Internacional podia haver fet fora de les competicions internacionals a la Federació Espanyola.Aquesta, em consta, amenaçà amb represàlies al Granollers si denunciava la irregularitat de tres jugadors amb contracte que fitxaren com mateurs, cobrant més que a Granollers, en tres equips d'elite de l'handbol espanyol. Aquells dies, un d'aquest tres em va confesar que no estaven contents amb la Junta Directiva sense donar-me cap explicació. Més tard ho vaig entendre.Es va salvar la situació, rebent una compensació econòmica dels tres clubs. No trigà massa temps, que la Federació Internacional va acceptar el professionalisme.En aquesta questió desagradable el Granollers hi aportà la seva intel·ligència i racionalitat. El president, diguem-ne salvador de la situació, fou el Sr. Joaquim Raga i l'entrenador, el seu fill Ferran i es donà la circumstància que aquella temporada el BM Granollers es proclamà campió de lliga. N'hi ha més de fets, però acabo aquest article amb un de molt actual. El BM Granollers és el primer equip d'Espanya amb els equips masculí i femení militant en la Divisió Honor i el femení és el primer equip d'Espanya de jugar en una competició europea. La internacionalitat del BM Granollers és un altre argument de com es porta a terme la seva filosofia esportiva en la pista i fora de la pista. És un tema que mereix un capítol molt important en el llibre de la seva història. Humilment he escrit dos llibres amb els títols BM GRANOLLERS, ESPORT I CIVISME i BM GRANOLLERS CAMÍ D'UNA FILOSOFIA. Els exemplars que queden els té el club. Felicitats BM Granollers per la celebració dels 75 anys d'història, un capítol molt important de la història de Granollers i de l'esport.

dijous, 7 de novembre del 2019

L'ESPORT CATALÀ


La vitalitat de l'esport català, si repassem la seva història i la seva vitalitat, ha estat hi és un extraordiunari creador de convivència. Persones i entitats esportives porten i han portat el nom de Catalunya arreu del món. Però penso, que a casa nostra, s'ha d'estudiar la forma d'esborrar alguns punts negres. I em refereixo a la mancança d'un mitjà, que no necessàriament hauria de ser diari, que possés a l'abast dels aficionats a l'esport, que són milers, tota l'activitat esportiva, que és molta a tots nivells, internacionalment també. I en aquest esforç de treballar i promoure l'esport català, tenim a Catalunya dues entitats, no conegudes com caldria, que es mereixen matrícula d'honor per la seva dedicació. Em refereixo a la UNIÓ DE FEDERACIONS ESPORTIVES DE CATALUNYA i a la PLATAFORMA PRO SELECCIONS CATALANES. Sortosament, l'únic diari esportiu en català, porta el nom d'ESPORTIU, dedica una pàgina a la UFEC. I en l'ESPORTIU del dijous 7 de novembre de 2019 ens parla d'èxits de dues modalitats esportives, el FUTSAL i el FÍSIC-CULTURISME. La Federació Catalna de Futbol-Sala ha deixat el “llistó molt amunt” en l'organització del Primer Campionat Mundial C-13, celebrat a Reus, essent la primera vegada que aquesta modalitat gaudia d'un mundial. L'Associació Mundial de futsal i la Futsal European Federation han felicitat als organitzadors catalans per la qualitat organitzativa i pel treball que a Catalunya es porta a terme en aquesta modalitat. L'altre èxit català són els resultats dels i les esportistes catalanes assolits en el Mundial celebrat a Bèlgica el dia 2 de novembre d'enguany. Medalles individuals i el pòdium de l'equip palesaren la qualitat d'un país tan petit amb uns esportistes tant grans. La UFEC ha internaciolitzat els esports catalans amb resultats excel·lents si tenim present que una vintena i escaig de federacions catalanes estan reconegudes per les corresponents internacionals i poden celebrar i organitzar competicions internacionals i campionats del món. I en aquest treball s'hi belluga intensament la Plataforma proseleccions esportives catalanes, que agrairan la col·laboració de les persones que en vulguin ser sòcies. Personalment ja fa uns anys que en sóc. A nivell comarcal el Jove SERGIO MARTINEZ de Mollet ha assolit el títol de campió a tres bandes en el Campionat de Catalunya Júnior. I acabo amb el reclam del peu de pàgina de l'ESPORTIU, “viu l'esport català”. Les meves colaboracios esportives les trobareu en el meu bloc, llibres, art i esport.

dimecres, 18 de setembre del 2019

brindis de llibertat



BRINDIS DE LLIBERTAT
presentació del llibre de Joan Sala Vila
EL MÓN NECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA

Laura Ortiz, Directora de SOM PARETS presentarà el llibre i dirigirà el col·loqui
Acte obert als amics i amigues de la cultura com també a totes les persones interessades en la cultura política local. Hi són convidats els representants dels partits polítics a l'Ajuntament i de les entitats del poble. Una política cultural local ha d'escoltar la veu de la seva gent.

L'acte se celebrarà a la IMPREMPTA-LLIBRERIA FARRÈS
C/ Sant Antoni n.____ Parets del Vallès
de les 18'30 a les 20 h.
Brindarem amb una copa de cava

dijous, 29 d’agost del 2019

EDUQUEM AMB L'ESPORT, Roger Pallarols i Brossa


La dedicatòria que em va fer del seu llibre l'he trobada reflectida al llarg de tot el llibre que m'ha fet passar estones molt enriquidores i he tingut l'oportunitat de comprovar el gran avenç de la pedagogia esportiva en relació a l'època que per immersió vaig entrar en el món de l'esport els anys cinqquanta del segle passat. Em dia enn la ddicatòria: “Joan, com tu sabràs l'esport EDUCA i si ho fa de la mà de gent com tu, és una experièncian brutal!! Un plaer dedicaar el llibre a un altre “boig” per l'esport i pel hockey”. El meu hockey fou el del gel in patin i el d'ell ell d'herba. Però la bogeria ens fa gemans. Les circumstàncies en que vig viure l'esport a Puigcerdà, Barcelona i Granollers no eren tan propíccies com les actuals de tal manera que l'esport a nivell familiar i en gran part en l'escola era considerat negatiu per l'estudiant i el Roger en el seu llibre m'ha fet molt feliç perquè l'esport es considerat posuitiu i necessari, coincidint en el que jo li deia a un entrenador de futbol d'un deels meus equips que si no s'era intel·ligent no es podia ser un bon esportista. Aixó als anys seixanta del segle passat. He trobat el llibre molt interessant per la filosofia esportiva que s'hi desenvolupa i molt també pels testimonis d'esportistes i entrenadors entrevistats. Al llarg del llibre m'hi he sentit molt integrat, perquè en el meu curriculum, que ell no ho sap, hi ha tres medalles, dues d'argent, de patinatge sobre gel, una i d'handbol l'altre, i la de l'Ajuntament de Barcelona per l'esport escolar; la meva assistència a Madrid a la inauguració de l'INEF i l'escriptura de quatre llibres d'esport, L'Esport en la globalitat humana; Els àngels juguen a futbol; BM Granollers, esport i civisme i BM. Granollers camí d'una filosofia. Només em faltava llegir el llibre de l'amic Roger per celebrar en el meu interior el gran progrès assolit per la pedagogia de l'esport com hon palesa el projecte JUGA VERD PLAY dedicat a valorar l'esport en la seva globalitat, tenit presents els resultats i les valoracions de qualitat.Un llibre que obre l'horitzó de l'esport en la seva condició de configurador social, malgrat els entrebancs provinents d'interessos egoïstes basats només en les victòries i en l'economia. És un llibre que recomano a les famílies en vista a l'eeducació dels seus fills i filles, a les escoles per aprofundir en la filosofia esportiva per sembrar l'amor a la cultura als escolars, als directius esportiu i las pedriodistes de l'esport. El pas endavant que s'hi dibuixa és esperançador en la lluita per una humanitat més digna.

dimarts, 6 d’agost del 2019

INOPORTUNA LESIÓ DE MESSI?


No sóc profeta però m’agrada ser previsor. No negarè la qualitat esportiva del jugador argentí que considero un fora de sèrie i un geni del futbol. Però quan sento parlar del déu Messi penso que s’estan oblidant que és un ésser humà amb unes carcterístiques físiques i psíquiques que de petit van necessitar l’ajuda mèdica i pedagògica perquè el seu geni poguès see admirat per tot el món. I aquest pas de la seva infantesa i el seu procès m’ha fet aplaudir-lo en el meu interior però, a la vegada, em preocupa la reacció davant la devallada física, que tota persona pateix, i l’obligarà a deixar la competició d’èlit. I en el curs dels meus pensaments, una observació, quan el veig per tele i no massa sovint, els moviments dels seus peus quan corre. Uns moviments que no desitjo siguin promonitoris, però la manera com ataquen el terra em fan pensar en un futur que els aficionats no voldrien. I la història del dia a dia no deixa d’enviar-nos missatges. Es reincorpora al club, acabades les vacances, i en el primer entrenament es lesiona. No pot acompanyar l’equip als Estats Units. El primer pensament, ha estat preguntar-me quants anys té, el jugador. Les sensacions que el cos humà rep en els seus moviments deixen avisos importants a la musculatura i als ossos. I no oblidem, que les consequències d’una lesió, com la que comento, afecta també al psíquic, deixant seqüeles. Físicament i psíquicament el jugador s’ha fet gran arrossegant impactes que incideixen en els futurs resultats. La resposta psíquica i física es veu condicionada per les diferents circumstàncies de la vida i la genialitat en surt afectada. La genialitat la tindrà psíquicament però físicament demarà un altre tractament. Messi psíquicament pot ser més ric en il·lusions i esperances però aquestes es poden veure condicionades pel físic. És veritat que una bona educació física i psíquica són primordials per poder donar aquella imatge que tant agrada. Però també és veritat que l’edat condiciona els moviments i alló que es perd en condició física és guanya psíquicament en el saber fer i estar. Pensant en aquest seguiment que sense proposar-m’ho he fet del geni del futbol he pensat que si de veritat és un geni li ha arribat el moment en el que amb el físic minvat pot continuar demostrant la seva vàlua futbolística que sense necessitat de corre massa esdevé el verdader pedagog que porta el seu equip als èxits que el públic li exigeix. Crec que ha arribat el moment de descobrir un altre Messi genial que  sense massa exhibicionismes continúa sent amb la seva centralitat tèccnica el jugador que el barcelonisme espera. Un geni de la técnica d’equip. Però el barcelonisme amb el seu comportament d’exigència  pot provocar el final de la seva cursa esportiva. La genialitat també es pot demostrar sense fer gols i a Messi li ha arribat l’hora de no fer-ne però també l’hora mestre de fer-ne fer. Veurem com és el futur geni del futbol? El públic, el club, i la prensa tenen la paraula. Personalment li desitjo que el seu ego sigui la imatge de l’esportista d’èxit i de la persona digna.

dissabte, 3 d’agost del 2019

CURTMETRATGE “NI OBLIT, NI PERDÓ”


Hi ha situacions a la vida que no permeten oblidar i perdonar. Al poble valencià de Burjassot, uns joves que no mereixen altre qualificatiu que el de criminals, van matar el jove de 18 anys Guillem Agulló, per diferència d’idees. Demanar que la família oblidi i perdoni no és n’hi humà, ni cristià. Els pares i germans no oblidaran mai la mort del Guillem, seria inhumà. I per perdonar, se’ls hi ha demanat perdó amb penediment i amb propòsits de pagar la deguda penitència? Els signes externs demostren tot el contrari. Els amics del Guillem van palesar-ho pintant a la paret NI OBLIT, NI PERDÓ. La bona intenció hi és per la demanda de justícia però a la vegada tenia un altra intenció, el dolor dels familiars sempre que hi passaven davant i el llegien. I és precisament denunciar el sofriment dels familiars l’objectiu del curtmetratge produit per ESCAC FILMS. El curt metratge em va fer viure  sentiments però, a la vegada, em va emocionà la joventut dels ideòlegs, tècnics, artistes i productors. El futur del país no és anar a la deriva però la cultura en mans de joves, com els que presentaren el curmetratge li donaran la direcció correcta i les autoritats per la seva dignitat es veuran obligades a complir els deures democràtics a que la llei els obliga. La presentació del treball cinematogràfic de fi de curs fou un cant a l’esperança. L’artista, Betlemn germana del Guillem, quan passava davant de l’escrit, plorosa exclamà: Han passat tretze anys i tot continúa igual. Qué era alló que continuava igual? L’odi d’una part dels veïns contra la família de la víctima. Només calia llegir els escrits insultants sobreposats mofant-se del GUILLEM i dels seus. És perfectament comprensible i lloable l’escena final en la que la germana, juntament amb el pare, comencen a borrar el cartell. Si de veritat volem assolir una societat en pau, comencem donant exemple. No és cobardia, ni por, és respecte, coratge i dignitat. Així vaig entendre el missatge. La protagonista fou la imatge del dolor provocat per l’odi i a la vegada la imatge que no necessita perdonar, ni oblidar però sí borrar els records que per culpa d’una societat egoísta vol el perdó sense deixar d’insultar. Un documental d’un fet històric que ensenya a bastir la convivència lluitant contra l’odi dels culpables. Una lluita intel·ligent, solidària començant per corregir els amics que no acaben d’entre i obrir els ulls dels cecs que l’orgull no els deixa veure. I el missatge protagonista, la qualitat cultural i humana dels productors, el guionista, els tècnics, els i les artistes, joves ells i elles, un missatge de futur de la dignitat dels pobles. És impossible fer història en una convivència desestructurada.

dimarts, 23 de juliol del 2019

UN LATIDO EN LA TUMBA, D’Antonio Macaya Pascual


L’autor del llibre és metge i llicenciat en ciències religioses. La lectura del llibre m’ha demostrat la profunda fe religiosa del seu autor, practicant exemplar de la doctrina cristiana. En síntesi el llibre és una defensa convençuda a tots nivells de la divinitat de Jesucrist i de la veritat histórica de la seva ressurrecció que data en el 5 d’abril de l’any 33 de la nostra era. Aquesta diada és la data més important de la història de la humanitat pel que representa de l’infinit amor de Déu que amb la mort i ressurrecció del seu fill obrí les portes de l’eternitat. El Dr. Macaya amb una convicció infinita ha remogut cel i terra per convèncer als seus lectors que la ressurrecció de Jesús al tercer dia de la seva mort és un fet històric i verdader. I en la seva exposició argumenta la importància de la tomba buida trobada per les dones que anaven a ungir el cos del sacrificat. Para esment en tots els detalls i en els moviments que aquest fet promoguè entre els sacerdots de la llei i els soldats romans que custodiaven la sepultura per evitar-ne la substracció, robatori per minimitzar el missatge i la realitat del Mesies profetitzat en les escriptures. UN LATIDO EN LA TUMBA, que es refereix al fet de recuperar Jesucrist els moviments del cor per presentar-se ressucistat als seus deixebles, és per el Doctor Macaya fonamental entendre’l i demostrar en la literatura de l’época el sentit que tot plegat tenia. La importància de la tomba buida i amb el llençol mortuari plegat sobra la llosa que cobria el níxol era un argument evident davant el poble i les seves autoritats i molt més quan aquestes havien pres totes les mesures per impedir el robatori del cos. El Dr. Macaya estudia tots els documents que la historiografia de l’època fa alguna referència directa o indirecta al fet de la crucificció i perquè els romans castigaven als malfactors amb aquest suplici. I són moltes les referències de diferents autors del primer segle de la nostra época que donen pautes d’historicitat a la ressurrecció de Jesucrist. Òbviament que en aquest tema són imprescindibles els testimonis directes i aquells altres que havien sentit parlar-ne o rebut les ensenyances bíbliques directes dels apóstols i dels primers deixebles. Personalment penso que és un llibre d’un enamorat intensament de Jesuscrist, que sap llegir els missatges de la història amb la particularitat que els sap transmetre. Un llibre que s’ha de començar a llegir amb la ment en blanc i sense prejudicis i que el coneixement més o menys real dels temps té la seva relativa importància però que la seva gran transcendència està en el fet del missatge tramés a la humanitat. En el coneixement d’aquesta transcendència el Doctor Macaya és un company de viatge que generosament allarga la mà a creients i a no creients. Un llibre que s’ha de llegir sense preses, amb paciència si es vol entendre el sentit profund del missatge de la resurrecció de Crist.

dissabte, 29 de juny del 2019

Conèixer les nostres poetes


REVERSO, de Neus Gili Masagué
Un poemari que demana una atenció molt acurada fins el punt que la lectura d’un poema sembla que l’exprems amb les dues mans per extreure-li tot el suc. Força la sintaxis i l’etimologia de les paraules amb un esforç considerable per poder gaudir la plenitud de la poesia. La primera estrofa del poema LOMAS alliçona sobra la intencionalitat dialogant de la poeta. Llegim: “desde lo alto de una loma / al límite del vacío siento / un aire rasgar el viento, / como paloma blanca / rompiendo sus alas, / por una paz que no encuentro.” És la veu de la poesia, companya de l’existència dels humans, en la recerca dels objectius de la pròpia existència. L’ésser humà, colom metafòric, empren el vol per la immensitat del buit, perseguint la seva felicitat. L’univers, el cosmos, la terra, l’aigua i el vent li desperten desitjos de tota mena que van desde la foscor més desconcertant a la llum més encegadora. I en les experiències del vol ens parla d’un descobriment dient-nos: “lluvia de tarde, / huele a tierra mojada,/ en verdes campos.” I gràcies a les seves volades i caminades ens introdueix en una poesia alambicada que excava les interioritats de les idees i de les passions convidant-nos a compartir amb la terra els misteris comuns. Endinsar-se en els silencis i converses comporta descobriments impensats que menen la humanitat per camins de muntanya per fer el cim de la vida, superant la escalada-lectura assegurant la continuitat de l’ascensió. Llegint els poemes, el ressó profund humà es fa sentir i escoltar per ser la poeta creadora d’una nova cançó musicada pel vent. Ens ho fa viure així:” Pidió clemencia al mar i la tierra lloró lluvia, y sus ojos se nublaron de niebla”. Tot el poemari és un compartir l’esperit de la terra amb l’esperit humà, per difícil que sembli. La similitud d’actuar de l’ésser humà i de la naturalea, com si de germans es tractès ens ho manifesta amb aquests versos: “ Tan fàcil como aflora un buen amar, / del mal perece, si le sucede un odiar./ Talmente crece la furia del fuego; fenecen siembras sin tener sosiego”. La poesia de Neus Gili és una constant invitació a profunditzar les intencionalitats de la paraula i de la seva equiparació amb endevinalles naturals. Un joc on el sentiment humà i el sentiment de la terra arriben a adonar-se que són u en l’univers.

dijous, 20 de juny del 2019

LA CAUSA DELS POBRES, CAUSA DE DÉU


El quadern de Cristianiisme i Justícia  n.194 és una síntesi  del llibre del teòleg José L.González Faus, LOS POBRES EN LA TEOLOGIA Y LA ESPIRITUALIDAD CRISTIANAS. Parteix de la base que “la humanitat gairebé no ha creat riquesa fins a l’aparició de l’era industrial”. En l’evolució de l’economia distingeix la dualitat amo i esclau i de com l’esclavitat incideix positivament o negativa en l’ordre econòmic fins desaparèixer. Fa referència que en el Renaixement apareix un capitalisme incipient amb una evaluació de l’individu, amb la idea de “culpabilitzar als pobres” de la seva sort. Afirmant que la voluntat de Déu no és que hi hagi pobres confirma que l’Esglèsia és l’esglèsia dels pobres, perquè d’altra manera no seria l’Esglèsia de Crist i parteix del principi que “l’ésser humà és mer administrador, mai propietari últim, dels bens de la terra,  el propietar dels quals és només Déu”. I continúa amb cites de personalitats teològiques a partir del segle I fins l’actual. En citarè algunes.
Sant Agustí: Les riqueses són injustes o perquè les vas adquirir injustament o perquè són injustes en si mateixes, ja que tu tens i un altre no té, tu posseeixes en abundància i un altre viu en la misèria.
Concili d’Aquisgran(any 836): Convé que els bisbes sàpiguen que els bens de l’Esglèsia els han estat confiats no com a bens propis sinó pel Senyor per a satisfer les necessitats dels altres.
Santa Caterina de Siena: Hi ha tants pobres perquè els rics, a causa de l’afecte desordenat, posseirien tot el món si els fos possible.
Santa Teresa de Jesús: Digueu a una persona opulenta i rica que és voluntat de Déu que vigili de moderar el seu plat perqué altres que moren de fam puguim menjar ni que sigui pa.
Fra Bartolomé de las Casas: És un gran mal i un pecat inexpiable i digne de condemnació eterna voler matar els infidels amb el pretext de salvar-los, o matar uns per salvar uns altres. No vol Déu tal guany amb tanta pérdua.
Erasme de Rotterdam: Tu una nit perds en el joc mil escuts d’or i aquella mateixa nit una pobra nena es prostitueix empesa per la necessitat… I penses que amb aquests criteris et pots fer cristià quan ni tan sols mereixes que et diguin home?
Monsenyor Romero: L’encontre amb els pobres ens fa recobrar la veritat central de l’evangeli, amb que la paraula de Déu ens urgeix a la conversió.
Papa Francesc: El missatge cristià té un contingut ineludiblement social… Existeix un vincle inseparable entre la nostra fe i els pobres… Fer el desentès a aquest clam, quan nosaltres som els instruments de Déu per escoltar el pobre, ens situa fora de la voluntat del Pare.
Des d’el primer missatge evangèlic fins als nostres dies la defensa dels drets de les persones ha estat central per la veritat de la fe, tenint prioritat l’atenció al pobres. La responsabilitat en la distribució de la riquesa és el baròmetre de la dignitat humana.


           

divendres, 14 de juny del 2019

CONÈIXER LA POESIA DE CASA


“QUAN ES BADIN LES PONCELLES” de Narcís Mundó
Poemari amarat de sentiments compartits per dos amors programats curosament per la natura. Paula, esposa d’una fidelitat intensa que el dolor va fer més estimada encara i per la Carme, que viu l’amor del marit amb el respecte a la traspassada. I aquest llibre és l’homenatge de l’espós. El poeta se sent immers en la veritat de la vida gaudida intensament amb la Paula i continuada amb la mateixa intensitat amb Carme la Molinera, que el destí va posar en el seu camí. La Paula, ahir, i la Carme, avui, li donen a la poètica de Narcís aquell escalf que fa viure la veritat de l’amor fisic, psíquic en la globalitat. Perquè l’entorn de la gobalitat de l’existència individual adoctrina amb els  missatges de la fauna, de la flora i dels moviments climàtics i geogràfics. “QUAN ES BADIN LES PONCELLES” és un llibre metàfora dialogant amb el llenguatge de la poesia i de la fotografia, la paraula i la imatge. La poesia i l fotohgrafia són per a Narcís una llum com la de “la lluna del quart minvant / és plena de lluentor./ No perqué siguem gent gran / hem de perdre la iul·lusió”. I és aquesta llum que li fa expresar “t’estimo, oh natura, de força sobrada./ Ningú no t’atura / quan vens desfrenada.” El gran amor que sent per la natura en totes es seves modalitats demana respecte a la seva llibertat demanant: “no volgueu pensar per mi / ni dir-me com he de viure./ No em volgueu marcar el camí / ni priuvar-me de ser lliure”. Quan en aquest passeig l’acompanyava la Paula se sentia tan felic que exclamava:”Qu´bonica n’és la Paula./ La més dolça d’aquest món./ És la fada de la faula / que de nit ronda la font”. I quan la companya de la vida és Carme, la Molinera, confessa, “per camins replets d’aspror / tots dos junts anem fent via / venim de punyent dolor / i cerquem nova alegria”. El conjunt de poemes i narracions descriuen una mateixa concepció de la vida que amb la creativitat s’aconsegueix que totes les petjades esdevinguin poncelles que es baden i escampen el seu perfum de felicitat. I el vent “nostra llengua és un tresor / que ha nascut en terra ufana / i s’ha fet llengua d’amor / des dels cims fins a la plana”. Narcís Mundó esdevé el poeta artista de la vida que convida a estimar la humanitat en l’avui, el demà i l’ahir.         

divendres, 7 de juny del 2019

CONÈIXER ELS POETES DE CASA


POST-ITS, de Jordi Julià
La lectura del poemari de Jordi Julià m’ha portat a una reflexió retroactiva d’una pedagogia de la vida. Una lliçó filosòfica d’interpretar la història a partir del fet consumat analitzant el procès en sentit contrari. Si es tracta d’un bé físic o psíquic, valorar-lo a partir de l’efecte produit reflexionant en sentit invers. Quan observes el producte en les teves mans l’interès et porta a reflexionar com ha arribat fins a tu i quins has estat els moviments fins valorar el perquè de la seva elaboració. M’ha cridat l’atenció que el receptor busca el perquè per “trobar algún us / per aquesta cola tan lleu / que m’ha sortit.” Posant-se en el lloc del descobridor. I el procès li fa veure que el descobridor se sent content perquè “hi ha trobat un servei”. I les reflexions se succeixen i la il·lusió creix perquè “ja tenim la comanda” i tot seguit se n’adona que ”la campanya està feta”. I en la realització de la campanya, un intermidiari que és el venedor dient que “ens ha arribat aquest producte nou” escolta les paraulees del viatjant que li adverteix que “ja el van vendre fa temps / però l’hem millorat” i el següent i definitiu pas és l’acceptació del comprador consumidor que pot dubtar de la seva eficàcia. Des de la idea inicial al comsum del producte, un seguit d’emocions i sentiments que teixeixen una sèrie de relacions humanes que creen des de la il·lusió a la consecució un procès poètic vital que basteixen el benestar de la història. La poesia present, conscient o inconsceintment, dóna a la vida sentit als éssers humans que se senten humanitat. Una anàlisi POST que en cada nou IT s’hi visqui el missatge de la idea, el sentiment, l’objecte o l’amistat amb un altre subjecte. El POST i els ITS, armonitzats poèticament, fan del procès vital el poema del’existència de cada consumidor que troba en el “gest creatiu” un excel·lent conseller del devenir històric personal. POST-ITS, poemari de Jordi Julià, és una pedagogia que passejant ens explica la història, com Sócrates als seus deixebles, perquè la vida és un passeig per l’escola del món que continuamnent desperta il·lussions, desitjos i amb els desitjos, fets i amb els fets relacions humanes i amb les relacions convivència. El poema SALDOS A L’APARADOR D’UN LLIBRETER DE VELL és molt alliçonador. Molts dels descobriments dels humans acaben sent un saldo que trobat en un llibreter de vell pot desvetllar quina és la veritat dels teus poemes, de la teva vida. Alló important és el missatge que algún il·lusionat pot descobrir-hi. Totes les accions humanes tenen capacitat creativa. Sovint el no saber-les llegit fa pensar al seu autor ser un fracassat. Crear relacions humanes positives és el treball del poeta. Ser-ho o no ser-ho depen de tu.          

dimecres, 22 de maig del 2019

CADA SETMANA UN POETA DE CASA


FOSCA LIMIT, d’Esteve Plantada
Esteve Plantada amb el seu darrer poemari FOSCA LIMIT ens mena per un viatge en que les paraules esdevenen guies,sovint, agosarades perquè caminar al límit per la foscor pot esdevenir una font de descobriments de vivències definidores d’una naturalesa humana força sorprenent. La immensitat de la foscor que s’entrebanca en el disseny del seu àmbit dimensiona intencionalitats de tota mena que frapen fortament quan intentem entendre els límits en que es mouen o que pretenen imposar a la seva personalitat. Un poemari en que vivències humanes palesen situacions impensables emmarcades entre la vida i la mort. Els límits de l’existència tractats poèticament per Esteve Plantada palesen una filosofia de la història que valorada des de l’angle de la poesia, les conclusions poden ser sempre positives perquè tots els poemes acaben amb una reflexió positiva. Un llibre que cal llegir. La poesia professora de la filosofia de la vida. El poema amb que comença el llibre WINTER IS COMING ( L’ hivern està venint) ens retrata el nostre ésser immers en un temps i un espai en el que ens convida a reflexionar la incidència del sentit del que és l’’hivern en la nostra vida i com ens empeny en el ser, fer i estar. Però en l’existència tot té un retorn en la temàtica mai abandonada amb un instint musical. El darrer poema ens ho comenta. EL RETORN. “Alban Berg tenia raó: la música / es desplega pels passadissos / d’un continuum ininterromput. / Llisca pel cop de puny al ventre,/ s’entafora en la quietud d’un marc, / on el do és una ciutat solitaria,/ silenci de l’orígen a l’experiència. / On els camins són la figura del retorn.” Tots i cadascun dels poemes ens recorden i ens fan reflexionar la veritat dels camins.

divendres, 17 de maig del 2019

CADA SETMANA UN LLIBRE D'UN POETA DE CASA


AMB LA MIRADA ALS EQUINOCCIS, d’Eulàlia Ripoll
La lectura del poemari m’ha posat davant dels ulls una pedagogia, des de la sanitat, molt humana, de la convivència i de les vivències amb un missatge poètic. Poemes de la veritat del món m’han endinsat líricament en una filosofia creativa de projecció cósmica. “Sóc al m on / i allà on em sé / no hi he arribat encara. / Hi camino / amb els qui em donen la mà / i prenen la meva” Poema que ens parla de la raó de ser de la persona humana. Conèixer el propi destí recolzat per la companyia de l’altre. El poemari és un viatge per l’univers, començant per conèixer la pròpia existència amb l’esforç d’un auto-coneixement. “Sóc el que més vull ser / quan tanco els ulls i veig la dansa / de cada una de les unitats més bàsiques del que sòc.” I aquest auto-coneixament facilita el diàleg amb l’entorn i les seves connotacions i circumstàncies. La pedagogia poético-sanitària alliçona sobre el bategar del cor de la humanitat per esdevenir un estudiós del món. “Caldria la cirurgia a cor obert / per restablir pons i camins,/ omplint el cor de saba nova dels troncs,/ aromatitzant-lo amb les plantes del bosc./ Caldria encendre-hi una flama d’escalfor,/ plantar-hi arrels de fruit madur,/ acaronant-lo perqué bategui. / Caldria construir un cor nou / connectat a l’aigua la terra el foc l’aire…” I deixa el poema en punts suspensius perquè el procès no pot prescindir mai del pensament. I arriba a una conclusió de com ha d’actuar la individualitat per ser ella  veritat. “El caminar frenètic de la ment diu prou, /ara només jo. / Només un jo despullat, / sense accessoris, / sense altra càrrega a l‘esquena / que la respiració i els batecs del cor”. El jo és la centralitat, com els equinoccis centren el curs del planeta quan dia i nit s’igualen i continúen el moviment del seu programa. La persona apren a contemplar amb els ulls la centralitat de pensament humà en la recerca de la seva veritat. “Som aquí, entre el món i la consciència, / amb el tremolor de la terra en els peus, / mentre l’herba mullada revifa la pell morta./ Tremolen amb la terra / i els colors escaten amb el vent / si aprenem a estimar el que som./ La veritat, / és semnpre el tractament més honest,/ el millor missatge per entendre’ns.” Una constant ens recorda que no estem sols i quina és la nostra companyia i com el cosmos actúa sobre la humanitat recordant-li que essent ella la centralitat ha de tenir sempre present la germanor universal de totala creació i de com és ella en cada ésser el microsmos, recordatori de la veritat. I per aquesta raó escriu la poetesa:”Bec de la companyía ni que sigui en la distància / de l’impacte d’un somriure / o d’un gest inesperat.” Un poemari que  cal llegir però sobre tot meditar perquè és una filosofia de la salut mental que repercuteix en la física i en la convivència humana global.

FER EL BOICOT A L’INDEPENDENTISME ÉS UN ERROR HISTÒRIC


El missatge més clar de com cal organitzar la convivència humana el dóna la configuració de l’ésser humà amb uns elements físics que s’adapten al procès formatiu i amb uns altres psíquics que també milloren amb els temps i integrats en un tot defineixen l’ésser humà en les dues modalitats, home i dona. I aquest missatge sembla ser que els humans no el saben llegir i conseqüentment al no complir-lo se succeixen els fracasos. I és molt important perqué un element molt decissiu en el procès de ser és la llibertat, que incideix també en el físic. La interelació físic psíquic és tan intensa que s’autolimenten mútuament. En el meu record personal la incidència del psíquic en el físic ha estat tan important que gràcies a la intel·ligència humana (psíquic) d’una invalidesa que no em permetia caminar, dels noranta anys que tinc en fa vuitanta sis que sí camino amb normalitat. La psiquè humana pot corregir el físic defectuós. I aquesta lliçó viscuda d’infant m’ha ensenyat que el pensament és l’instrument més  valuós que tenen els humans per organitzar-se. I dissortadament aquest valor humà massa sovint és menystingut i sovint privat d’actuar. La llibertat de pensament és el primer pas necessari i insustituible per progressar. I el pensament contrari a la realitat vigent és el leimotiv per reconvertir-la i millorar-la. I la humanitat té, per assolir-ho, el servei de la paraula. Però amb un incís, les veritats humanes són efímeres com ho és la seva existència. La persona que avui hi és, demà pot no ser-hi. I aquesta realitat també és aplicable al model de convivència. Quan en una col·lectivitat sorgeixen pensaments crítics de la seva forma de ser, cal reciclar per millorar si no vol estancar-se o anar enrere. És exactament la realitat actual de l’estat espanyol en relació amb el moviment independentista. És una idea que fa tres cents anys i escaig que el govern d’Espanya rebutja i no vol sentir-ne parlar i que en l’actualitat, cada dia que passa, es trova en situacions que entorpeixen la veritat, que es vol fer creure, perquè la natura i la història proclamen que aquesta veritat no s’adapta al sistema democràtic indispensable pel segle XXI. Els models politics de convivència si volen avançar han d’entendre les il·lusions dels pobles amb la mateixa confiança que els científics creuen en la il·lusió d’un desig que els porta a descobrir noves formes de medecina per la salut de les persones. Els boicots dels partits polítics de l’estat espanyol al pensament i procès independentisme de Catalunya i del Païs Basc és el culpable de progrès que la filosofía del globalisme defensa en la necessitat d’una unitat respectuosa amb les individualistats. Aquesta filosofia fou valorada amb un summa cum laude pel tribunal universitari i l’independentisme català no desitja altra cosa que la seva portada a la pràctica. A Espanya i Catalunya hi ha pensadors molt intel·ligents per raonar i programar alló que la política hauria de fer. Però la política espanyola no té fe en el pensament filosòfic. És el greu error que està cometent l’estat espanyol.

dijous, 16 de maig del 2019

EL PROBLEMA ECOLÒGIC: UNA QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA SOCIAL


Tema del quadern de Critianisme i Justícia n.161.- El quadern acaba amb unes paraules de Sunita Narain, Directora del Centre for Science an Environment (Ïndia):”Es tracta del dret a desenvolupament. La pregunta és: podem aprendre noves maneres de crear riquesa i benestar? La resposta és que no ens queda cap altra solució”. El crit al cel cada dia més intens i extens prové del “canvi climàtic” provocat pel  CO2 d’orígen humà que afecta al medi ambient. El problema està causat pels països més rics, però el pateixen el més pobres. I els risc amenaça a tots, tard o d’hora, si no es prenen les mesures adequades, que hi són. El problema rau en el fet que no tots els paísos li donen la importància que suposa el risc i de no posar-hi les solucions, que hi són, les consequències las patiran rics i pobres. Però de moment els paísos més pobres ja les estan patint amb un mortaldat alarmant. A part dels treballs que la política organitzada mundial hi està programant per reduir progressivament el perill, hi ha un treball necessari i indispensable, de mentalització de la població i el poders de tot tipus d’una conducta indispenable en relació amb els bens naturals i el seu tractament que són la base de la subsistència. Caldrà un simulacre d’estrènyer el cinturó per evitar engreixar més del compte el perill i evitar l’efecte climàtic que amenaça a una tota  la humanitat. I en aquesta mentalització hi tenen un deure bàsic indispenable els mitjans escrits i audiovisuals informant a la població de la situació actualitzada del problema, de com es tracta, la gent hi ha de col·laborar i la necessitat de canviar tot alló que no beneficia gens a la convivència universal. I aquesta exigència d’austeritat és indispensable per respectar el dret a la vida de tota la humanitat, canviant la norma que per fer diners tot si val, culpable de moltes morts injustes. La solidaritat global és indispensable per evitar la debacle que amenaça el canvi climàtic. Llegim en el qaudern de Cristianisme i Justícia (pag.12).”El clima afecta la salut humana de moltes maneres. Lògicament, les persones més vulnerables són les que es veuran més efectades. L’OMS prediu que l’impacte del canvi climàtic serà negatiu per a la salut humana” La solució del problema exigeix la solidaritat humana perquè rics i pobres tenen el mateix dret a la vida. I el canvi climàtic és una amenaça a la vida.

dissabte, 11 de maig del 2019

CADA SETMANA UN LLIBRE D’UN POETA DE CASA


“SILENCIS D’AHIR I DE DEMÀ”, de Josep Serra Busquets
Persona molt arrelada a la terra, la seva poesia respira una profunda humanitat i un respecte exquisit a la natura. És una poesia de relacions, que comença dialogant amb el seu cor, continúa amb les persones que l’envolten i respira profund les essències dels boscos, rius, muntanyes i mars. El primer poema és tot una declaració d’intencions. Llegim:” T’he abraça’t. / Se m’ha esquinçat l’alè. / Necessitava sentir / el tacte de les teves mans / acaronant-me l’espatlla”. Palesa clarament la necessària coordinació entre el físic i el psíquic per gaudir en plenitud les emocions. Una caricia, una mirada, una encaixada són el truc a la porta del cor per sentir-se plenament persona en el gaudi emocinal. Josep Serra Busquets, ha trobat en la poesia poder viure l’etapa de la seva jubilació, es jubilà de mestre i amb la poesia continúa la vocació pedagògica de la seva vida. Si fins la jubilació la poesia havia estat companya de viatge, una vegada jubilat la poesia és el seu jo. I amb la poesia es retroba quan la vida li és esquiva, quan la solitud l’angoixa, quan l’angoixa física o psíquica el domina, perquè en tota situació de l’existència per negativa que sigui sempre s’hi amaga un signe de felicitat. Llegim aquest poema d’una persona solitària i sense amics. “Jugava amb el fum. / No era fumador, / només fumava en solitud. / Sempre hi anava sol / i a  la mateixa hora / a aquell bar de mala sort. / Demanava un café. / Bevia lentament. / L’acabava gairebé fred. / Només hi anava els dijous. / El cambrer hi era sol / i damunt la barra / aquell dia, sempre hi havia / un ram de flors.” En tots les situacions de la vida per adverses que siguin sempre si pot trobar una emoció que alegri la vida, “un ram de flors”. Són moltes les situacions de la nostra vida des de les més positives a les més negatives, i la recepta del poeta és:“ Només mirem-nos els ulls. Recordes com ens brillaven les ninetes / quan érem joves, només pensant en avui.” La poesia de Josep Serra Busquets és una lliçó de pedagogia de la vida amb un horitzó clar. I aquest horitzó sempre ens espera malgrat els maldecaps vingjuin d’on vinguin. Els pitjors són aquells que lliguen la llibertat. “Llibertat vigilada. / M’embolcalla un silenci sinistre / quan les armes vigilen els somriures.” I vinguin d’on vinguin els contratemps, sempre hi ha la clau de la tranquil·litat i la pau. “Besa’m. / Només els teus petons / porten alè de vida”. Clarament, l’amor és la clau de la convivència en pau. Per viure-la, és necessari ser persona digna.
(NOTA: els llibres que es presentin en aquesta secció els podreu trobar a l’ Imprempta-llibreria Farrès)

dijous, 2 de maig del 2019

ESPERANÇA JOVE PER UN FUTUR MILLOR

“Corre del seu fosc passat,
Corre per un nou color, pel seu futur”.
Dos versos que tanquen el poema COLORS DEL FUTUR, d’una alumna d’una escola de Parets del Vallès. Un missatge d’esperança perquè d’un passat que ja és fosc és pot aspirar a un demà més lluminós. Llegir narracions i poemes de nois i noies de les escoles del nostre Vallès és un regal que desvetlla la il•lusió d’un demà millor. La meva esperança sempre ha mirat cap el jovent i els meus anys de professor han  estat per a mi els meus millors anys d’aprenentatge per què els alumnes han estat els meus millors mestres. Mestres que m’han aplaudit, Mestres que m’han criticat i Mestres que m’han renyat. Gràcies a tots perqué m’han obligat a pensar. I sortosament són alumnes els que encara m’hi obliguen. He estat jurat de dos premis literaris escolars, el de  MANS UNIDES, narracions d’un  tema per a un món millor i el de poesia del NIU D’ART DE PARETS. Uns dos cents treballs entre narracions i poemes m’han adoctrinat, i ho dic amb tota la intenció, sobre el valor de saber pensar, perquè m’han ensenyat com pensen i com ho manifesten. Els dos concursos d’enguany, quins premis es lliuraren a Granollers i a Parets, el dissabte 4 de maig de 2019, davant el futur angoixant de la cultura per culpa de la política, els joves i les joves concursants feren més brillant la llum de l’espança que garanteix un futur millor. Elles i ells, disparen amb seguretat les seves idees sobre els problemes socials de la pobresa, les guerres i la marginació de les dones. Reprodueixo un poema que que exemplaritza la  temàtica. Es titula REVIURE i diu: “Les persones som com espelmes./ A vegades ens consumim / pel foc d’una altra./ I, sense adonar-nos,/ la nostra cera es desfà;/ el nostre fil es crema / i el notre foc s’estingeix. /  Però si se’ns posa a un motlle, / se’ns dóna forma/ i se’ns col•loca un altre fil,/ podem tornar a patir,/ o intentar descobrir / una nova manera / de ser feliç”. Aquest poema i els versos del títol són d’alumnes de quart d’ESO. He triat aquestes cites perquè les he valorat molt expressives sobre l’ahir i el demà i el procès que cal seguir. Clarament defensen la conveniència i necessitat de pensar per poder compartir. Els participants del dos premis palesen una esperançadora claretat d’idees amb una aposta de futur basada en la paraula, el coneixement, el diàleg intergeneracional i la superació dels problemes. És el ressó del poema “juventut divino tesoro”, del poeta de Rubén Dario. Verdaderament el futur espera l’arribada dels joves d’avui al poder del demà.

dimecres, 1 de maig del 2019

TRES DÍAS EN LA CÁRCEL, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga



El sotstìtol és una inmensa simbologia de la realitat del segle XXI. UN DIÀLOGO SIN MUROS. Un contrasentit amb un  missatge essencial per a la convivència. La mateixa fotografia de la portada ho confirma. En el món, les dificultats no són un impossible, són la raó de les urgències. I el llibre que he tingut a les meves mans i he llegit, n’és exemple. La comunicació, quan de veritat es vol, no és impossible. Les converses entre Jordi i Gemma na van gaudir la possibilitat d’una abraçada i un petó, un vidre els separava físicament però no anímicament. I el llibre és un missatge amb un humanisme global, goso dir, d’urgència. El llibre està configurat en tres parts: Primera: qui és Jordi. Segona: A la presó. Tercera: Política. Jordi Cuixart és una persona que aprecio molt com a President d’Òmnium Cultural i ell em lliurà el Diploma de soci dels inicis dels 70 del segle passat, però la lectura del llibre m’ha donat la dimensió humana. No comparteixo idees sobre la religió, però penso que el seu humanisme li dóna un espai important. Les idees es defensen amb els fets i tots els fets ben valorats i raonats ens porten a conclusions indispensables de convivència. I Jordi Cuixart m’ha ajudat a entendre millor què és la dignitat humana en el marc de les diferències. Una personalitat exemplar i una visió de la humanitat amb una filosofía molt evangèlica, diferències a part. I la presó ha dimensionat la seva personalitat. Enemic de les identitats, independentista gran defensor d’un ordre social més humà. Saber escoltar a les persones és argument de l’humanisme propi. I és precisament aquest saber escoltar, imprescindible per poder ser. I en aquest sentit, la presò és una escola. És veritat que aquesta escola no hauria d’existir en una humanitat democràtica però ho és en una convivència on es criminalitza la veritat de la persona, culpabilitzant les idees. Penso honestament que la presó és escola on es jutja la justícia. I malgrat que afirma que no és ni vol ser polític, les seves idees tenen credibilitat política, perquè en el fons tot és política, fins en el cas del que afirma que la política és una farsa. La persona que pensa és en el fons un polític perquè aporta idees per millorar, fins i tot quan dóna la impressió que en són enemigues. Però en un model democràtic les idees contràries són necessàries perquè sense elles no hi ha progrès. I el problema de la política de l’estat espanyol rau en la criminalització, oblidant el diàleg. Tan espanyols que diuen que són i obliden el seu refraner que afirma que “no hay mal que por bien no venga” La lectura de TRES DIAS EN LA CÀRCEL m’ha confirmat la meva filosofia que hem demana un estudi del que és de veritat la independència en un món globalitzat. Disortadament el nostra món no enten o no vol, que és  i què significa independència quan de veritat  és tan simple com saber conviure amb els diferents. La lectura del llibre ha confirmat el meu pensament i sobre tot la gran sort que té Catalunya amb Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural,fent cultura i país.

dimecres, 24 d’abril del 2019

QUAN EL CEL SERÀ SERÉ, de Narcís Munsó i Prats

El sotstítol del llibre és molt significatiu: foto-poemes de natura i sentiments. La imatge i la paraula són dues germanes que dialoguen sobre la identitat del ser humà compartint les seves emocions amb la natura. No debades La Garrotxa és una comarca catalana, talment com  un poemari del cosmos. Narcís Munsó i Prats no necessita llegir, ni escoltar els poemes recitats pels prats, boscos, muntanyes i rius perqué el sentiment que regalen els  versos de la natura, ell els porta escrits en el seu cor. El poeta estima intensament la vida perqué l’ha compartida amb l’amor de la seva primera esposa i el seu segon matrimoni és una nova trobada amb l’amor perquè l’amor de l’absència va de la mà amb l’amor de la presència, que amb el diàleg humà i amb el poètic, elles i ell viuen la veritat de la vida temporal i l’eterna. “Quan el cel será seré” és un desig que li obra le portes de la serenor. “Quan es badin les poncelles / anirè a la feixa gran / on hi trobàvem les orquídees / on encara se n’hi fan”. És l’amor que encara és viu i es viu perqué “ per camins de Vall Bianya / que engalana la tardor / ve la Carme de La Canya/ barra, coca i pa rodó”. Llegint el poemari la presència viva de l’amor, el d’ahir i el de’avui, serà el mateix del demà “perquè quan en el seu passeig troba la mallarenga blava” sent que el cor li diu “teniu galta tota blanca, / dalt el cap blau solideu, quan us veig damunt la branca / m’enamora el goig que feu.” Compendreu millor la veritat d’aquest amor amb una ullada a l’índex, dividit en tres parts: FLORA, FAUNA i SENTIMENTS. El poemari esdevé un agermanament entre coneixement i sentiment en quan la ciència l’ha introduit en  l’extraordinari món de les plantes i dels animals silvestres i casolants amb una excel·lent harmonia en l’apartat dels SENTIMENTS que metafòricament viu la realitat de la interrelació humanitat-natura.Com resum d’aquest comentari l’acabarè transcribint el poema LA FONT DE LES MULLERES ( de La Canya) que retrata molt bé les imatges dels sentiments i els sentiments de les imatges. “En la nostra caminada / fent camí cap els Verlets / et trobem Font estimada / sense encara fer bufets.// De tornada ja cansats,/ et tornem a contemplar / del teu doll enamorats / quan encara pots rajar. // Si, degut a les sequeres,/ qualque cop la deu s’estronca,/ nostra Font de les Mulleres / als eixuts núvols esbronca.// I demana: pluja vine,/ vine alegre i persistent / que és la que ja s’endevina / que és del grat de molta gent”. El poemari és el goig que produeix en la humanitat l’amor com els núvols quan tornen a fer rajar les fons. L’esperit de la natura metàfora de l’esperit de la humanitat.


dimarts, 23 d’abril del 2019

…Y AHÍ LO DEJO, de Gonzalo Boye


Permeteu-me començar amb unes paraules del bisbe de Solsona, que penso són molt adients per a l’ocasió. “Els drets propis de Catalunya estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble.” Penso que Gonzalo Boye hi estaria totalment d’acord perqué la defensa del President Puigdemont i els sseus companys a l’exili té el màxim objectiu en la llibertat de Catalunya. L’assoliment de la independència el té molt clar com el procès d’un poble que defensa la seva identitat i ha despertat la consciència europea perquè en resum és la defensa dels drets  naturals de les persones i dels pobles. La lectura del llibre m’ha ensenyat més seguint la manera de treballar com advocat que les idees que s’hi defensen. La convicció en la feina que fa sense defallir valorant tots els pros i contres no estalviant nits sense dormir és el camí que pas a pas en condueix a trobar els teus arguments fruit de les errades del contrari. Gonzalo Boye té fe en la independència de Catalunya i ha intuit legalment, social i històrica els contra arguments per desmuntar els de l’opisició. Té clar que el procès català ultrapassa les fronteres de la pell de brau perquè afecta també a la democràcia europea i pot esdevenir una lliçó per a la política mundial. Gonzalo Boye no s’arruga davant les persecucions osquestrades contra ell des de tots els indrets polítics, judicials i periodístics de l’estat. La democràcia europea, malgrat deficiències i defectes, les irregularitats davant Europa de juristes, polítics i policies espanyols, la fe de l’independentisme català i la justícia internacional vesteixen una base de confiança que recolza la fe d’un acdvocat amb qui la vida política ha estat injusta i dura i aquesta circumstància l’ha consagrat abogat de prestigi internacional. L’equip que defensa els independentistes catalans són advocats de prestigi internacional que han assolit ja èxits important a Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Suíssa i que senten al seu costat la llei internacional que defensa els drets de les persones. I una demostració que l’estat espanyol veu perduda la seva acusació rau en la persecució desfermada contra ell. Però la fe d’un poble recolzant la fe, la dignitat humana i social dels seus advocats dóna esperances a l’equip defensor que coneix les dificultats, però també els camins  Són molt expressives i significatives les paraules del darrer paràgraf del seu llibre:”Seguramente, la mejor de las respuestas a este dilema la tenemos desde hace mucho tiempo y procede de Schleswig-Holstein, cuyo Tribunal Superior determinó que los hechos por los que se reclamaba al president Puigdemont son inherentes y propios en una democràcia y todo Estado democrático tiene que tolerarlos. Son hechos sin relevancia penal porque son el ejercicio legítimo de una serie de derechos individuales i colectivos que el Estado español ha tratado de criminalizar para reprimir las legítimas aspiraciones del pueblo catalán… i ahí loi dejo”.

dimecres, 10 d’abril del 2019

ABRAÇADES DE VIDA


Títol del quadern 213 de Cristianisme i Justícia, una lliçó profunda sobre la filosofia del saber escoltar i aprendre dels altres, en particupar de la gent senzilla i humil, que ha fet història, aquella història personal que no és percebuda per l’estat del benestar i que fa més digna la humanitat. En una época en la que el sentiment religiós pateix un movimnent marcat d’exclusió, descobrir persones que des de la seva humilitat han descobert el seu espai social amb el reclam de la religió, esdevé un missatge quina lectura no pot ser exclosa per la senzilla raó de l’efecte positiu que genera. Una advertència desde la realitat d’una vivència que porta a pensar, partint del qué sóc i hauria de ser. “Abraçades de vida” són el descobriment en la realitat de com la fe i la justícia esdevenen companys de viatge, factors de la dignitat humana. En aquest camí el risc de l’acció social aprèn a mirar el món amb uns altres ulls que han descobert en el silenci i l’oració la seva vida creativa en la convivència humana. I amb aquest descobriment s’enforteix l’esperança, evitant excesos en el parlar. I el contacte amb la gent de l’entorn, amb la mirada a un futur lluminós, ajuda a adonar-se de la importància de la paraula. I el diàleg amb altres testimonis, fa palés que és Déu qui ens vol en el seu camí. I una vegada es fa camí, la justícia és més humana. Les abraçades de la gent donen sentit a la convivència i ensenyen que la fé camina de bracet amb la saviesa humana per la dignitat de les persones. El diàleg sincer i obert no aparta de Déu sinò que hi ensenya el camí. El diàleg amb tothom basat en la dignitat de la persona indistintament de le seves tendències.

dijous, 4 d’abril del 2019

PERQUÈ DEFENSO LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES?


En la contraportada del meu llibre EL MÓN MECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA afirmo que la convivència universal pot esdevenir, millor ha d’esdevenir, l’obra d’art de la humanitat. L’assoliment d’aquesta obra d’art és impossible sense l’aportació artística de tots els humans sense cap mena d’excepció. I als nostres dies la humanitat consta de més de set mil milions de persones. Contemplar la imatge del món actual ens porta a adonar-nos que l’obra d’art és pèssima. I ho és perquè no totes les persones poden aportar-hi el seu treball amb llibertat, i no poden perquè els models polítics respondables els hi neguen. Des de la nació suposadament més avançada a la més retrassada, el respecte a la dignitat de les persones no es compleix. L’exercici de la dignitat és indispensable per esdevenir artista de la humanitat global. I la política dominant del segle XXI ens diu que els ciutadans són esclaus dels seus estats, siguin democràtics o no, molt rics o molt pobres. I la realitat confesa que més del cinquanta per cent de la humanitat es mou en el marc de la pobresa amb l’amenaça de la misèria. Que cada dia morin milers de persones per mancances en la seva subsistència, per guerres injustes per mantenir el poder, per crims contra la humanitat com són els crims masclistes, per sentències judicials poc fiables i per accidents naturals mal controlats, ens posa davant dels ulls una imatge tenebrosament inhumana de la convivència. I  aquesta imatge plena de pinzellades egoïstes hipòcrites ens diu que els responsables de la convivència en són culpables perquè prevariquen la llei natural i humana que els hi dóna el poder que no exerceixen com cal.
La demostració més evident ens la proporciona la realitat d’una convivència injusta. I qui són els responsables? Senzillament, la política, la religió i l’economia. I el primer incompliment rau en el fet de no respectar la dignitat humana de tothom quan una gran majoria es veu menystinguda. I és el dret de tots els ciutadans del món que em porta cap a la independència dels pobles de la terra que la natura i la història els hi dóna els trets que els identifiquen. I un exemple clar d’aquest incompliment ens el dóna l’estat espanyol que unifica sota el model castellà els pobles que són Galizia, Euskadi i Catalunya amb la diferència clau de l’idioma i d’altres que amb el mateix idioma amb matisos tampoc gaudeixen de la llibertat deguda. En el meu llibre defenso els drets de les persones, procuro denunciar les irregularitats en que se les obliga subsistir, i en les manipulacions de les lleis per manipular la democràcia. La mea idea no és altra que la democràcia té un camí que es basa en la dignitat i s’organitza d’acord amb la voluntat raonada de les persones. I per aquesta raó el meu llibre acaba amb el capítol EL PARE NOSTRE PROGRAMA DE VIDA.

ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat la sospita que m’acompanya sobre la veritat de la justícia espanyola, i la credibilitat que em mereix el judici contra el procès català en defensa del dret a decidir i el camí cap a la independència. Les relacions dels polítics catalans amb els presos m’han descobert les possibles injustícies que es cometen amb els empresonaments i les relacions d’amistat que en una presó neixen precisament per la dignitat de les persones empresonades. Fa pensar que un pres comú digui als polítics catalans, qué hi feu aquí? El llibre de Joaquim Forn és el diari de l’estada a la presó d’ Estremera fins el trasllat a la presó de Lledoners. Només les penalitats que suposa per les famílies les visites hauria de ser una questió que la justícia s’ha de plantejar, perquè és un problema de dignitat humana i qui primer està obligat a aquest respecte és precisament la justícia. És, per a mi, incomprensible que el trasllat d’un pres, siguin pel motiu que sigui, en un cotxe blindat i amb departaments de poc més d’un metre quadrat, es fassi amb el pres emmanillat i molt pitjor si és amb les mans darrere. Senzillament, per a mí, és d’una inhumanitat imperdonable. Una justícia que diu que la seva funció és de reciclatge per recuperar el pres socialment, alló que fa és empitjorar. He llegit els llibres de Raúl Romeva i el referent a Oriol Junqueras, i amb la lectura dels tres he arribat a la conclusió que si el tribunal els haguès llegit hauria d’haver-se adonat de la seva innocència. Tres llibres que defineixen tres personalitats lliurades al servei de la seva gent, precisament castigades per la seva solidaritat, que la justícia espanyola no entèn. El que llegeixo del procès, els tres llibres que he llegit, em confirmen la possible manipulació que es fa de les lleis i molt més quan autoritats europees i també españoles denuncien irregularitats. Personalment la lectura dels tres llibres i la que no he fet encara, la del llibre dels fills i filles dels presos, m’ha confirmat més el meu dret de defensar la independència de Catalunya en un model democràtic que Espanya diu que és però no ho sembla. Els personatges dels tres llibres, tres polítics herois amb mèrits i dignitat per governar una Catalunya independent, que estic convençut que així será.

dijous, 28 de març del 2019

ORIOL JUNQUERAS. FINS QUE SIGUEM LLIURES, de Sergi López


Necessito començar el meu comentari amb un paràgraf d’Oriol Junqueras en la introducció del llibre. “La nostra fortalesa i constància, la nostra voluntat de viure i conviure, és universal. No ens ploreu, somrieu al futur de la vida, somrieu perqué cada dia que passem a la presó som més forts, somrieu perqué avui som més a prop d’aquell país que volem per a tothom, que tants cops hem somiat; somrieu perqué el nostre somriure, càlid i solidari, és l’instrument més poderós de seducció que tenim”. Quan he acabat la lectura del llibre, m’he preguntat com s’ha de viure la independència d’una nació en el context d’una humanitat global? El missatge dels presos polítics, tramés en les pàgines del llibre de Sergi López, que he captat, ha estat un missatge de dignitat humana com base essencial i irrenunciable de la convivència. I és precisament aquest missatge de dignitat que defensen els presos en el judici contra el procés, que m’ha fet més clares les paraules d’Oriol Junqueras amb que he començat el meu escrit. Només uns polítics, persones dignes, poden donar credibilitat a la llibertat dels pobles. I sense cap mena de dubte, la dignitat dels acusats és l’argument més creïble de la seva innocència, innocència que cap tribunal és capaç d’entendre, perquè jutjar una persona només amb la freda llei desemboca a sentències manipulables. Reflexionant sobre el concepte d’independència que es despren de les paraules de l’Oriol, avalades pel comportament de Jordi Cuixart, president d’Omnium, arribo a aquella independència que defensa Lluis M.Xirinacs en la seva filosofia globalista en la que les individualitats són la base imprescindible de la globalitat. No hi ha verdadera convivència global sense la llibertat individual. I el respecte al conjunts de les individualitats amb el seu propi jo és el principi filosòfic que he intuit de les opinions d’Oriol Junqueras. Respecte al jo, i en el jo és essencial l’idioma, que en les diferències no separa sinò, tot el contrari, uneix perquè el jo digne atrau, no separa. Estima, no odia. Enten, no rebutja. Allarga la mà també a l’enemic, no el rebutja. Un nou concepte de Catalunya on avui s’hi parlen més de doscents idiomes i en una convivència democràtica els problemes els soluciona la paraula intel·ligent, racional i amiga. Aquella lliçó evangèlica, que dóna vida a les paraules que escriu Sergi López, que on hi ha amor és sobrera la llei i en el respecte a les persones en les diferències es palesa la seva veritat. Un llibre que ens ensenya una política que està al servei de les persones i dels pobles i és el leimotiv d’una globalitat verdadera, solidària i de veritable germanor.

dimarts, 19 de març del 2019

ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raül Romeva


La primera lectura i reflexió profunda l’ha ocasionada la vinyeta d’un empresonat amb una flor ala mà superant les reixes i les inscripcions CAP ALT , MIRADA LLARGA, VERB SERÈ i MÀ ESTESA. Quatre idees que són l’embolcall de tot el missatge de llibertat que   tramet des de la presó un pres polític apóstol dels valors que defineixen la dignitat d’una persona. El llibre em fa pensar en els herois que de la foscor en fan claror i que en la intimitat del silenci, per a Romeva forçat, però per ell estimat, esdevingui un creador de l’art de la política de la veritat. La seva lectura m’ha il·luminat el camí de la llibertat dels pobles, del nostre poble Catalunya, i recordant els personatges mundials perseguits però, avui herois de la pau, he pensat en el meu interior, Raül Romeva és un altre Xirinacs, Luther King, Gandhi i guardant les distàncies el seu llibre em recorda la gran resposta evangèlica a la pregunta tu ets reis dels jueus, i la resposta fou tu ho has dit i Romeva ha dit i confirmat que Catalunya assolirà la llibertat. Ell i els seus companys i companyes allarguen la llista del verdaders creadors de la verdadera democràcia. És un exemple a imitar, i el seu llibre corrobora, que la  verdadera història només es defensa arriscant i patint-ne les consequències. Però en el llibre, Raül, fa que el lector, independentista o no, reflexioni sobre la veritat de la seva pròpia llibertat i amb quins efectes contribueix positivament a la convivència. Raül Romeva amb el seu llibre palesa un mèrit d’un humanisme integrador, que la persecució injusta que pateix ell i els seus companys, la reverteix en un instrument de pau interior i en un configurador social de dignitat. El sacrifici que pateix és el martell que converteix el ferro ardent en una obra d’art. Dues ratlles d’una de les darreres pàgines són molt significatives valorant l’objectiu que amb el sacrifici s’ha d’assolir:”La vigília del judici que determinarà una part del nostre futur – el polític, potser; el personal, segur – només podem cridar, de tot cor: Visca La República”. Sigui quina sigui la sentència, els catalans demòcrates hem d’esmerçar-hi tota la nostra voluntat per treure’ls de la presò el més aviat millor. La força la tenim i hem d’exercir-la, el Raül ens ensenya com cal fer-ho. La llibertat, el  triomf de l’esperança”. La lectura del llibre ens donarà forces.