El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 1 de maig de 2019

TRES DÍAS EN LA CÁRCEL, de Jordi Cuixart i Gemma Nierga



El sotstìtol és una inmensa simbologia de la realitat del segle XXI. UN DIÀLOGO SIN MUROS. Un contrasentit amb un  missatge essencial per a la convivència. La mateixa fotografia de la portada ho confirma. En el món, les dificultats no són un impossible, són la raó de les urgències. I el llibre que he tingut a les meves mans i he llegit, n’és exemple. La comunicació, quan de veritat es vol, no és impossible. Les converses entre Jordi i Gemma na van gaudir la possibilitat d’una abraçada i un petó, un vidre els separava físicament però no anímicament. I el llibre és un missatge amb un humanisme global, goso dir, d’urgència. El llibre està configurat en tres parts: Primera: qui és Jordi. Segona: A la presó. Tercera: Política. Jordi Cuixart és una persona que aprecio molt com a President d’Òmnium Cultural i ell em lliurà el Diploma de soci dels inicis dels 70 del segle passat, però la lectura del llibre m’ha donat la dimensió humana. No comparteixo idees sobre la religió, però penso que el seu humanisme li dóna un espai important. Les idees es defensen amb els fets i tots els fets ben valorats i raonats ens porten a conclusions indispensables de convivència. I Jordi Cuixart m’ha ajudat a entendre millor què és la dignitat humana en el marc de les diferències. Una personalitat exemplar i una visió de la humanitat amb una filosofía molt evangèlica, diferències a part. I la presó ha dimensionat la seva personalitat. Enemic de les identitats, independentista gran defensor d’un ordre social més humà. Saber escoltar a les persones és argument de l’humanisme propi. I és precisament aquest saber escoltar, imprescindible per poder ser. I en aquest sentit, la presò és una escola. És veritat que aquesta escola no hauria d’existir en una humanitat democràtica però ho és en una convivència on es criminalitza la veritat de la persona, culpabilitzant les idees. Penso honestament que la presó és escola on es jutja la justícia. I malgrat que afirma que no és ni vol ser polític, les seves idees tenen credibilitat política, perquè en el fons tot és política, fins en el cas del que afirma que la política és una farsa. La persona que pensa és en el fons un polític perquè aporta idees per millorar, fins i tot quan dóna la impressió que en són enemigues. Però en un model democràtic les idees contràries són necessàries perquè sense elles no hi ha progrès. I el problema de la política de l’estat espanyol rau en la criminalització, oblidant el diàleg. Tan espanyols que diuen que són i obliden el seu refraner que afirma que “no hay mal que por bien no venga” La lectura de TRES DIAS EN LA CÀRCEL m’ha confirmat la meva filosofia que hem demana un estudi del que és de veritat la independència en un món globalitzat. Disortadament el nostra món no enten o no vol, que és  i què significa independència quan de veritat  és tan simple com saber conviure amb els diferents. La lectura del llibre ha confirmat el meu pensament i sobre tot la gran sort que té Catalunya amb Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural,fent cultura i país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada