El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 24 d’abril de 2019

QUAN EL CEL SERÀ SERÉ, de Narcís Munsó i Prats

El sotstítol del llibre és molt significatiu: foto-poemes de natura i sentiments. La imatge i la paraula són dues germanes que dialoguen sobre la identitat del ser humà compartint les seves emocions amb la natura. No debades La Garrotxa és una comarca catalana, talment com  un poemari del cosmos. Narcís Munsó i Prats no necessita llegir, ni escoltar els poemes recitats pels prats, boscos, muntanyes i rius perqué el sentiment que regalen els  versos de la natura, ell els porta escrits en el seu cor. El poeta estima intensament la vida perqué l’ha compartida amb l’amor de la seva primera esposa i el seu segon matrimoni és una nova trobada amb l’amor perquè l’amor de l’absència va de la mà amb l’amor de la presència, que amb el diàleg humà i amb el poètic, elles i ell viuen la veritat de la vida temporal i l’eterna. “Quan el cel será seré” és un desig que li obra le portes de la serenor. “Quan es badin les poncelles / anirè a la feixa gran / on hi trobàvem les orquídees / on encara se n’hi fan”. És l’amor que encara és viu i es viu perqué “ per camins de Vall Bianya / que engalana la tardor / ve la Carme de La Canya/ barra, coca i pa rodó”. Llegint el poemari la presència viva de l’amor, el d’ahir i el de’avui, serà el mateix del demà “perquè quan en el seu passeig troba la mallarenga blava” sent que el cor li diu “teniu galta tota blanca, / dalt el cap blau solideu, quan us veig damunt la branca / m’enamora el goig que feu.” Compendreu millor la veritat d’aquest amor amb una ullada a l’índex, dividit en tres parts: FLORA, FAUNA i SENTIMENTS. El poemari esdevé un agermanament entre coneixement i sentiment en quan la ciència l’ha introduit en  l’extraordinari món de les plantes i dels animals silvestres i casolants amb una excel·lent harmonia en l’apartat dels SENTIMENTS que metafòricament viu la realitat de la interrelació humanitat-natura.Com resum d’aquest comentari l’acabarè transcribint el poema LA FONT DE LES MULLERES ( de La Canya) que retrata molt bé les imatges dels sentiments i els sentiments de les imatges. “En la nostra caminada / fent camí cap els Verlets / et trobem Font estimada / sense encara fer bufets.// De tornada ja cansats,/ et tornem a contemplar / del teu doll enamorats / quan encara pots rajar. // Si, degut a les sequeres,/ qualque cop la deu s’estronca,/ nostra Font de les Mulleres / als eixuts núvols esbronca.// I demana: pluja vine,/ vine alegre i persistent / que és la que ja s’endevina / que és del grat de molta gent”. El poemari és el goig que produeix en la humanitat l’amor com els núvols quan tornen a fer rajar les fons. L’esperit de la natura metàfora de l’esperit de la humanitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada