El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 3 de novembre del 2018

LA CRISI CATALANA, de Carles Puigdemont


Un llibre quina lectura recomano a tots els demòcrates perquè és una mà estesa al diàleg per arribar acords de convivènccia respectant les diferències. La seva lectura ha posat davant del meus ulls una persona que valora el fet de ser per poder estar i fer amb us racional, intel·ligent i solidari de la seva llibertat. Una persona que parteix de la base que si no s’és persona digna és impossible desenvolupar correctament cap missió i funció social. Hi he trobat un ésser humà conscient dedicat al fer que més l’atrau i convenç que és el periodista, un periodista amb capacitat d’anàlisi des de la possibilitat d’error amb voluntat d’esbrinar les errades quan hi són per redreçar el camí de la veritat vital que defensa. Un periodista que la història el portà a fer política palesant en la seva difícil missió una gran capacitat de sacrifici en defensa de la veritat que té davant seu per assolir un objectiu de llibertat. Un periodista que desde la política ha demostrat amb les seves idees poder ser una persona capdavantera en un model polític democràtic. Els dotze capítols del llibre són una anàlisi de possibilitats i futur partint de la realitat, com per exemple en el cap.1 “De petit no em podia dir Carles” on defineix la seva personalitat i el seu amor per Catalunya quina defensa és l’ADN de la seva existència. I feta la presentació, el capítol II enfoca directament el perquè de la problemàtica de Catalunya provocada per “El cop d’estat de Madrid”. I davant els atacs inacceptables respon en el III cap. Que “Som pragmàtics, no nacionalistes” en el sentit que a la paraula nacionalista li dóna l’estat. I raona aquesta doctrina en el cap.IV amb l’exposició d’ “El que busco a Brusseles”, amb una completa exposició del perquè i com va sortir d’Espanya. Conscient del risc que corre, ens en parla en el cal V confessant “Estava preparat per a la presó”. I és precisament a la presó on emmirallant-se en els capdavanters de la no violència ens explica quin és el seu model en el cpa.VI, “El meu model és Nelson Mandela”. I està convençut que aquest model el portarà a la victòria i a poder gaudir de la seva vida privada de periodista que enyora. I en l’anàlisi del tracte rebut per part de l’estat el seu cap VII porta per títol “Se’ns ha faltat al respecte” denunciant una política espanyola allunyada de la democràcia. I fidel a la seva lluita de presentar al món el “cas català”, porta l’exemple del significat del país a través de l’esport amb el tiótol del cap. VII “La Catalunya del Barça”. El treball de guanyar-se l’admiració mundial per la seva manera d’entendre la democràcia, metaforitzada pel futbol. I perquè el món entengui millor el tema de Catalunya en el cap.IX escriu “Catalunya és un laboratori ciutadà” defensant que la identitat i personalitat de Catalunya està en l’exemplaritat dels ciutadans verdaderament demòcrates. I aquest labotari català en defensa de la persona xoca frontament amb una “Europa que està en crisi”, escull molt significagtiu en el procès de Catalunya envers la llibertat. I en el cap.XI fa una exposició sobre “Els meus estats d’Europa” en els que els petits estats i regions han de tenir els mateixos drest que els grans estats que la configuren i acaba amb la seva proposta per sortir de la crisi. En el seu raonament exposa, “el reconeixement de l’altre, un enfocament no violent i el respecte de la voluntat popular haurien de ser naturals en democràcia. És aixó, el que impedeix els conflictes i les guerres i garanteix el respecte dels drets humans. Aixó és el que hauria d’oferir Europa”. I acaba el llibre amb aquestes paraules: “Aniria fins al final; fins a la justícia internacional. No hi renunciarè fins que el problema català no estigui resolt. No, aquesta història no s’acabarà posant els líders a la presó o forçant-los a l’exili.” Una demostració d’una gran fidelitat al seu concepte de país independent per a Catalunya.

dijous, 1 de novembre del 2018

Tots Sants a Parets del Vallès


Religió, poesia i música definint l’esperit d’un poble, independentment de les diferències que no perjudiquen la qualitat i la intensitat de la trobada cultural del dia de Tots Sants al cementiri. Un espai de trobada on al menys una vegada a l’any es fa palesa la convivència entre els presents i els traspassats. És la continuitat d’una convivència ciutadana qua valoritza l’ahir i l’avui per a un futur millor. Els records dels que ens han  deixat i les emocions que han deixat gravades en els cors dels seus denuncien en la trobada del Camp de la pau silenciosa aquell amor que continúa fent de la convivència dels pobles la gran esperança d’una humanitat més humana amb la seva projecció divina. Un acte religiós amb el reconeixement d’un futur de felicitat eterna donava als recitals de poesia i música aquella capacitat creadora que desperta en cada persona el seu sentit humà i perquè és humà ha de ser solidari, just, creïble i sobre tot portador de la pau amb la força de l’amor. I fou la poesia amb el torn del recital del Niu d’art que amb una abraçada als que des d’el silenci escoltaven i la dels que amb la seva presència aplaudien que es feu més palesa la capacitat de la paraula per definir situacions i moments despertadors d’esperances i animadors de creences perquè cada ésser humà fos una imatge global de la humanitat. I la música, amb la participació de l’Escola Municipal de Música creà aquell ambient global amb la universalitat i la individualitat necessari per assolir la convivència universal en pau. Una trobada cultural en un espai sagrat per fer arribar als ciutadans aquell objectiu místic de la vida amb el que cada persona reconeixi en el seu jo el que ha de ser la humanitat. Es feu molt palès des de la religió, la poesia i la música que el viure de cada dia ha de ser la veritat terrenal del futur espiritual i etern. Les poesies del record dels familiars i amics que no estan entre nosaltres esdevenien aquell alè del respir de l’amor que la música mistificava i ensenyava que les vibracions del cor són la pedagogía de vida més justa, necessària i digna. Una trobada cultural en la que no hi podía faltar la germanor amb les institucions polítiques, en la trobada viscuda, l’Ajuntament de Parets perquè esdevingués més autèntic i clar l’exemple de globalitat d’una convivència en pau. El missatge va ser enviat. Ara cal esperar els fruits.Hi seran perquè fins i tot aquella fe que es diu que no es té hi aportarà el seu important gra de sorra. Una jornada cívica i cultural en l’espai que és i ha de ser la casa de tots.