PERQUÈ DEFENSO LA INDEPENDÈNCIA DELS POBLES?

En la contraportada del meu llibre EL MÓN MECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA afirmo que la convivència universal pot esdevenir, millor ha d’esdevenir, l’obra d’art de la humanitat. L’assoliment d’aquesta obra d’art és impossible sense l’aportació artística de tots els humans sense cap mena d’excepció. I als nostres dies la humanitat consta de més de set mil milions de persones. Contemplar la imatge del món actual ens porta a adonar-nos que l’obra d’art és pèssima. I ho és perquè no totes les persones poden aportar-hi el seu treball amb llibertat, i no poden perquè els models polítics respondables els hi neguen. Des de la nació suposadament més avançada a la més retrassada, el respecte a la dignitat de les persones no es compleix. L’exercici de la dignitat és indispensable per esdevenir artista de la humanitat global. I la política dominant del segle XXI ens diu que els ciutadans són esclaus dels seus estats, siguin democràtics o no, molt rics o molt pobres. I la realitat confesa que més del cinquanta per cent de la humanitat es mou en el marc de la pobresa amb l’amenaça de la misèria. Que cada dia morin milers de persones per mancances en la seva subsistència, per guerres injustes per mantenir el poder, per crims contra la humanitat com són els crims masclistes, per sentències judicials poc fiables i per accidents naturals mal controlats, ens posa davant dels ulls una imatge tenebrosament inhumana de la convivència. I  aquesta imatge plena de pinzellades egoïstes hipòcrites ens diu que els responsables de la convivència en són culpables perquè prevariquen la llei natural i humana que els hi dóna el poder que no exerceixen com cal.

La demostració més evident ens la proporciona la realitat d’una convivència injusta. I qui són els responsables? Senzillament, la política, la religió i l’economia. I el primer incompliment rau en el fet de no respectar la dignitat humana de tothom quan una gran majoria es veu menystinguda. I és el dret de tots els ciutadans del món que em porta cap a la independència dels pobles de la terra que la natura i la història els hi dóna els trets que els identifiquen. I un exemple clar d’aquest incompliment ens el dóna l’estat espanyol que unifica sota el model castellà els pobles que són Galizia, Euskadi i Catalunya amb la diferència clau de l’idioma i d’altres que amb el mateix idioma amb matisos tampoc gaudeixen de la llibertat deguda. En el meu llibre defenso els drets de les persones, procuro denunciar les irregularitats en que se les obliga subsistir, i en les manipulacions de les lleis per manipular la democràcia. La mea idea no és altra que la democràcia té un camí que es basa en la dignitat i s’organitza d’acord amb la voluntat raonada de les persones. I per aquesta raó el meu llibre acaba amb el capítol EL PARE NOSTRE PROGRAMA DE VIDA.

ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat la sospita que m’acompanya sobre la veritat de la justícia espanyola, i la credibilitat que em mereix el judici contra el procès català en defensa del dret a decidir i el camí cap a la independència. Les relacions dels polítics catalans amb els presos m’han descobert les possibles injustícies que es cometen amb els empresonaments i les relacions d’amistat que en una presó neixen precisament per la dignitat de les persones empresonades. Fa pensar que un pres comú digui als polítics catalans, qué hi feu aquí? El llibre de Joaquim Forn és el diari de l’estada a la presó d’ Estremera fins el trasllat a la presó de Lledoners. Només les penalitats que suposa per les famílies les visites hauria de ser una questió que la justícia s’ha de plantejar, perquè és un problema de dignitat humana i qui primer està obligat a aquest respecte és precisament la justícia. És, per a mi, incomprensible que el trasllat d’un pres, siguin pel motiu que sigui, en un cotxe blindat i amb departaments de poc més d’un metre quadrat, es fassi amb el pres emmanillat i molt pitjor si és amb les mans darrere. Senzillament, per a mí, és d’una inhumanitat imperdonable. Una justícia que diu que la seva funció és de reciclatge per recuperar el pres socialment, alló que fa és empitjorar. He llegit els llibres de Raúl Romeva i el referent a Oriol Junqueras, i amb la lectura dels tres he arribat a la conclusió que si el tribunal els haguès llegit hauria d’haver-se adonat de la seva innocència. Tres llibres que defineixen tres personalitats lliurades al servei de la seva gent, precisament castigades per la seva solidaritat, que la justícia espanyola no entèn. El que llegeixo del procès, els tres llibres que he llegit, em confirmen la possible manipulació que es fa de les lleis i molt més quan autoritats europees i també españoles denuncien irregularitats. Personalment la lectura dels tres llibres i la que no he fet encara, la del llibre dels fills i filles dels presos, m’ha confirmat més el meu dret de defensar la independència de Catalunya en un model democràtic que Espanya diu que és però no ho sembla. Els personatges dels tres llibres, tres polítics herois amb mèrits i dignitat per governar una Catalunya independent, que estic convençut que així será.