El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 3 d’agost de 2019

CURTMETRATGE “NI OBLIT, NI PERDÓ”


Hi ha situacions a la vida que no permeten oblidar i perdonar. Al poble valencià de Burjassot, uns joves que no mereixen altre qualificatiu que el de criminals, van matar el jove de 18 anys Guillem Agulló, per diferència d’idees. Demanar que la família oblidi i perdoni no és n’hi humà, ni cristià. Els pares i germans no oblidaran mai la mort del Guillem, seria inhumà. I per perdonar, se’ls hi ha demanat perdó amb penediment i amb propòsits de pagar la deguda penitència? Els signes externs demostren tot el contrari. Els amics del Guillem van palesar-ho pintant a la paret NI OBLIT, NI PERDÓ. La bona intenció hi és per la demanda de justícia però a la vegada tenia un altra intenció, el dolor dels familiars sempre que hi passaven davant i el llegien. I és precisament denunciar el sofriment dels familiars l’objectiu del curtmetratge produit per ESCAC FILMS. El curt metratge em va fer viure  sentiments però, a la vegada, em va emocionà la joventut dels ideòlegs, tècnics, artistes i productors. El futur del país no és anar a la deriva però la cultura en mans de joves, com els que presentaren el curmetratge li donaran la direcció correcta i les autoritats per la seva dignitat es veuran obligades a complir els deures democràtics a que la llei els obliga. La presentació del treball cinematogràfic de fi de curs fou un cant a l’esperança. L’artista, Betlemn germana del Guillem, quan passava davant de l’escrit, plorosa exclamà: Han passat tretze anys i tot continúa igual. Qué era alló que continuava igual? L’odi d’una part dels veïns contra la família de la víctima. Només calia llegir els escrits insultants sobreposats mofant-se del GUILLEM i dels seus. És perfectament comprensible i lloable l’escena final en la que la germana, juntament amb el pare, comencen a borrar el cartell. Si de veritat volem assolir una societat en pau, comencem donant exemple. No és cobardia, ni por, és respecte, coratge i dignitat. Així vaig entendre el missatge. La protagonista fou la imatge del dolor provocat per l’odi i a la vegada la imatge que no necessita perdonar, ni oblidar però sí borrar els records que per culpa d’una societat egoísta vol el perdó sense deixar d’insultar. Un documental d’un fet històric que ensenya a bastir la convivència lluitant contra l’odi dels culpables. Una lluita intel·ligent, solidària començant per corregir els amics que no acaben d’entre i obrir els ulls dels cecs que l’orgull no els deixa veure. I el missatge protagonista, la qualitat cultural i humana dels productors, el guionista, els tècnics, els i les artistes, joves ells i elles, un missatge de futur de la dignitat dels pobles. És impossible fer història en una convivència desestructurada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada