El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

divendres, 17 de maig de 2019

CADA SETMANA UN LLIBRE D'UN POETA DE CASA


AMB LA MIRADA ALS EQUINOCCIS, d’Eulàlia Ripoll
La lectura del poemari m’ha posat davant dels ulls una pedagogia, des de la sanitat, molt humana, de la convivència i de les vivències amb un missatge poètic. Poemes de la veritat del món m’han endinsat líricament en una filosofia creativa de projecció cósmica. “Sóc al m on / i allà on em sé / no hi he arribat encara. / Hi camino / amb els qui em donen la mà / i prenen la meva” Poema que ens parla de la raó de ser de la persona humana. Conèixer el propi destí recolzat per la companyia de l’altre. El poemari és un viatge per l’univers, començant per conèixer la pròpia existència amb l’esforç d’un auto-coneixement. “Sóc el que més vull ser / quan tanco els ulls i veig la dansa / de cada una de les unitats més bàsiques del que sòc.” I aquest auto-coneixament facilita el diàleg amb l’entorn i les seves connotacions i circumstàncies. La pedagogia poético-sanitària alliçona sobre el bategar del cor de la humanitat per esdevenir un estudiós del món. “Caldria la cirurgia a cor obert / per restablir pons i camins,/ omplint el cor de saba nova dels troncs,/ aromatitzant-lo amb les plantes del bosc./ Caldria encendre-hi una flama d’escalfor,/ plantar-hi arrels de fruit madur,/ acaronant-lo perqué bategui. / Caldria construir un cor nou / connectat a l’aigua la terra el foc l’aire…” I deixa el poema en punts suspensius perquè el procès no pot prescindir mai del pensament. I arriba a una conclusió de com ha d’actuar la individualitat per ser ella  veritat. “El caminar frenètic de la ment diu prou, /ara només jo. / Només un jo despullat, / sense accessoris, / sense altra càrrega a l‘esquena / que la respiració i els batecs del cor”. El jo és la centralitat, com els equinoccis centren el curs del planeta quan dia i nit s’igualen i continúen el moviment del seu programa. La persona apren a contemplar amb els ulls la centralitat de pensament humà en la recerca de la seva veritat. “Som aquí, entre el món i la consciència, / amb el tremolor de la terra en els peus, / mentre l’herba mullada revifa la pell morta./ Tremolen amb la terra / i els colors escaten amb el vent / si aprenem a estimar el que som./ La veritat, / és semnpre el tractament més honest,/ el millor missatge per entendre’ns.” Una constant ens recorda que no estem sols i quina és la nostra companyia i com el cosmos actúa sobre la humanitat recordant-li que essent ella la centralitat ha de tenir sempre present la germanor universal de totala creació i de com és ella en cada ésser el microsmos, recordatori de la veritat. I per aquesta raó escriu la poetesa:”Bec de la companyía ni que sigui en la distància / de l’impacte d’un somriure / o d’un gest inesperat.” Un poemari que  cal llegir però sobre tot meditar perquè és una filosofia de la salut mental que repercuteix en la física i en la convivència humana global.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada