El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

divendres, 14 de juny de 2019

CONÈIXER LA POESIA DE CASA


“QUAN ES BADIN LES PONCELLES” de Narcís Mundó
Poemari amarat de sentiments compartits per dos amors programats curosament per la natura. Paula, esposa d’una fidelitat intensa que el dolor va fer més estimada encara i per la Carme, que viu l’amor del marit amb el respecte a la traspassada. I aquest llibre és l’homenatge de l’espós. El poeta se sent immers en la veritat de la vida gaudida intensament amb la Paula i continuada amb la mateixa intensitat amb Carme la Molinera, que el destí va posar en el seu camí. La Paula, ahir, i la Carme, avui, li donen a la poètica de Narcís aquell escalf que fa viure la veritat de l’amor fisic, psíquic en la globalitat. Perquè l’entorn de la gobalitat de l’existència individual adoctrina amb els  missatges de la fauna, de la flora i dels moviments climàtics i geogràfics. “QUAN ES BADIN LES PONCELLES” és un llibre metàfora dialogant amb el llenguatge de la poesia i de la fotografia, la paraula i la imatge. La poesia i l fotohgrafia són per a Narcís una llum com la de “la lluna del quart minvant / és plena de lluentor./ No perqué siguem gent gran / hem de perdre la iul·lusió”. I és aquesta llum que li fa expresar “t’estimo, oh natura, de força sobrada./ Ningú no t’atura / quan vens desfrenada.” El gran amor que sent per la natura en totes es seves modalitats demana respecte a la seva llibertat demanant: “no volgueu pensar per mi / ni dir-me com he de viure./ No em volgueu marcar el camí / ni priuvar-me de ser lliure”. Quan en aquest passeig l’acompanyava la Paula se sentia tan felic que exclamava:”Qu´bonica n’és la Paula./ La més dolça d’aquest món./ És la fada de la faula / que de nit ronda la font”. I quan la companya de la vida és Carme, la Molinera, confessa, “per camins replets d’aspror / tots dos junts anem fent via / venim de punyent dolor / i cerquem nova alegria”. El conjunt de poemes i narracions descriuen una mateixa concepció de la vida que amb la creativitat s’aconsegueix que totes les petjades esdevinguin poncelles que es baden i escampen el seu perfum de felicitat. I el vent “nostra llengua és un tresor / que ha nascut en terra ufana / i s’ha fet llengua d’amor / des dels cims fins a la plana”. Narcís Mundó esdevé el poeta artista de la vida que convida a estimar la humanitat en l’avui, el demà i l’ahir.         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada