El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

diumenge, 5 d’agost de 2018

DEMANO LA PARAULA, de Joan Gimeno i Conesa

Un poemari ple de pedagogia i psicologia perquè a mesura que vas llegint els poemes te n’adones d’una possible doble lectura del títol perquè alló que demana no és parlar, sinò rebre la paraula que defineix el moment que està escribint. En certa manera em recorda el començament de l’evangeli de Sant Joan quan diu en un princii la paraula es va fer carn. L’amic Joan busca en la seva existència les paraules que el defineixen i li fan útil la vida. Les paraules de la portada del llibre són tot un missatge de les variades pinzellades de l’existència explicant el moment viscut o que es viu. En el primer poema, els versos inicials són un desig de com vol que se’l contempli. “Demà, quan et despertis, / abans d’obrir els ulls,/ somia’m! / bell, intel•ligent, brillant, jove…/ com sols puc ser-ho / als teus somnis”. I tot el poemari és una meditació poética-filosòfica amb el record de la vida i de la mort. Vida i mort són els conceptes conductors del poemari que li donen al lector un seguit de reflexions que es poden treure de cada instant de la vida i de cada incident de la natura. Un dels primers poemes, titolat QUÉ?  pot molt bé ser la síntesi de la seva teoria humana. “Qué penses quan dius que m’estimes? / Qué fas quan saps que no et veig? / Qué veus quan els ulls em mires? / Qué sents quan em tens a prop? / Qué hi ha dins d’una abraçada? / Qué queda dresprès dún petó? / Qué vols que no pugui dar-te? / Qué més que jo pugui fer?” I en el diàleg encetat per diferents situacións de la vida, el record de la mort és un interrogant de la veritat de l’amor.”Ploro el desencís de no tenir-te, / sospiro pel sol fet de recordar-te / i moro lentament en desitjar-te”. La correlació vida mort és una constant al llarg del poemari donant sentit a l’existència de cada moment. Un poema titolat MAL D’AMOR, és un alliçonament indispensable per superar tota mena de situacions. “He après del desengany / quan he trobat respostes / al teu oblit i a la teva baixesa./ He après a no fer preguntes / si de bell antuvi sé / quines són les respostes”. Al poeta l’importa molt saber quin ha de ser la seva veritat en qulsevol instant de la vida, siguin del color que siguin. Per què les paraules dels seus poemes van plenes de colors i d’història. I en  l’anàlisi qualitatiu de la vida del poeta, quan aquest ja ha mort, l’estrofa final del darrer poema amb el títol de LA MORT DEL POETA escriu: “I quan els sanitaris el van dipositar,/ amb un gest rutinari, damunt de la llitera,/ d’aquell forat enorme, obert / al mig d’un pit que fa poc panteixava,/ vessaven encara, amb profusió impensable,/ manyocs magnífics de paraules rimades”. Una referència alliçonadora de la supervivència de la poesia amb les paraules pròpies que van més enllà de la mort. La paraula del poeta és l’exemple de l’abraçada en l’existència humana de la vida i la mort. El poemari de l’amic Joan  dóna per a molt poèticament i filosófica i va ple d’invitacions a reflexionar sobre una inacabable font d’idees amb les passions que desvetllen. Un poemari que s’ha de llegir sense presses i reflexxionat cada paraula.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada