El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 6 d’agost de 2018

XXXIII TORNEIG DELS HISTÒRICS DEL FUTBOL CATALÀ


Club de futbol Badalona – Unió Esportiva Sant Andreu
La curiositat em va portar  a visionar per TV3 el partit final entre els clubs esmentats. Un d’ells militans a Segona B Nacional i l’altre a Tercera. M’agradava visionar el partit, però m’agradava més perquè era una memòria històrica de la veritat del futbol català. És veritat que Catalunya és terra d’acollida però en l’esport també està empaltada del joc del diner i encara siguin benvinguts els jugadors d’arreu, no és just que la presència catalana en surti perjudicada. I ho dic per què durant el cant dels Segadors, Himne de Catalunya, dels jugadors que vaig veure durant la interpretació del cant, cap el cantava. I em va doldre perquè significa que la integració no és per solidaritat sinò per interés, legítim, però molt significatiu. La igualtat de forces feu que decidís el campió la tanda de penals, tanda a la que s’arribà més pels mèrits de les errades que no pas del bon joc. Certament m’esperava més qualitat en els històrics catalans. En la primera part vaig tenir uns moments d’il·lusió esportivament parlant però al llarg del partit aparexeiren accions que es donen per normals però que jo penso que són antideportives. Pèrdues de temps en jugar la pilota, marcatges perillosos que poden provocar lesions greus, controls de pilota que són un descontrol i una sèrie de jugades amb la pilota als peus amb el xut corresponent que palesen una manca considerable en els automatismes indespensables per no cometre errades, com aquelles que es diuen era més difícil enviar la pilota fora que fer gol, quan la realitat demostra manca d’entrenament adequat, respectant, òbviament, les errades psicològiques. No saber controlar el moment psicològic palesa també manca d’entrenament adequat. Quan al començament de la segona part es produí l’empat em vaig imaginar que el futbol guanyaria en vistositat, però des de la meva talaia vaig veure un futbol més fluix i  menys intens. No sóc infalible, però ho vaig veure així. Manaven els nervis? Potser sí, i fan males jugades. Ho palesa l’empat final i la nessecitat dels penaltys. Senzillament m’hauria plagut més un partit més brillant i un model de deportivitat màxima. La realitat humana demana amb la seva llibertat, cada dia un nou pas endavant de millora. A  vegades l’ambició de ser més porta males jugades. Però en aquest partit del torneig esmentat hi fluia una jugada molt bona. Un acte de justícia història al futbol català. No debades el primer club de futbol a la pell de brau fou català, el Palamós, que sense jugar a primera divisió té la copa més important del futbol: ser el primer club de futbol de l’estat. Independentment del fet opinable d’un partit, enhorabona pel torneig, homenatge als històrics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada