L’HANDOL COSTA, de Pere Costa Pagès

No és un llibre d’història sinó un llibre que de fets i persones relacionats amb l’esport de l’handbol se’n pot bastir una filosofia de vida. Un llibre basat en relacions directes moltes d’elles i altres viscudes a través d’informacions rebudes d’altres persones, de la premsa i algunes de la sort. La quantitat de noms que figuren en l’obra de Pere Costa defineixen relacions de convivència que en certa manera són definidores de la humanitat. Pere Costa, com es dedueix del seu llibre, des del moment que va tenir informació de l’handbol esdevingué un factor molt important en la seva vida, com a jugador, entrenador i directiu. La seva lectura ha estat un revulsiu que ha millorat el meu coneixement d’aquest esport perquè la meva relació fou més una relació de pedagogia que d’història. I en aquest sentit m’ha obert els ulls a l’espai geogràfic més ampli perquè el coneixement que en tenia de l’handbol a Girona no m’explicava la seva realitat. Un altre factor que m’ha interessat molt és la dedicació a la modernització i avenços de l’handbol com una activitat humana de progrés. Millorar és objectiu de base. Òbviament, i el Pere Costa ho viu, no sempre el progrés satisfà a tothom, com per exemple jugar sense porter en cas de quedar-se l’atac amb un jugador menys per sanció de dos minuts. Personalment no l’acabo d’entendre. L’Handbol Costa és un llibre en el que la persona (jugador, entrenador, tècnic, directiu, aficionat) hi té un protagonisme que va més enllà de l’activitat esportiva perquè és un servei a la persona a tots nivells físic, psíquic, cultural i sobre tot humà. És un llibre que no és història en el sentit estricte, no és tècnic, no és filosòfic, no és pedagògic però beu de totes aquestes fonts. Una mirada a l’handbol diferent però, una vegada observada, necessària. Recomanable a tots els aficionats a l’handbol i a l’esport en general.

M’EXPLICO (De la investidura a l’exili).

 En ACTE DE SOBIRANIA, comiat de Lluis M. Xirinacs hi va escriure: ”Una nació mai no serà lliure/ si els seus fills no volen arriscar / llur vida en el seu alliberament i defensa.” Carles Puigdemont ha arriscat i arrisca. Només cal llegir, per saber com, el llibre, títol d’aquest comentari. I llegint-lo m’he convençut de la il·legalitat del procés per no haver complert abans els articles 9 i 14 de la Constitució espanyola. L’article 9 amb els verbs PROMOURE, REMOURE i FACILITAR explica el procés que s’havia de seguir abans de fer cap denúncia i començar un judici. I l’article 14 afirma que no hi pot haver “cap discriminació per raó d’opinió, opinió que s’ha falsejat. Carles Puigdemont amb la col·laboració de Xevi Virgo, periodista, explica el calvari que li va tocar viure els anys 2016 i 2017, calvari que l’aconsellà exiliar-se. El comportament de l’estat i de la justícia espanyoles obviaren el diàleg decidint-se per la persecució, creant l’estat d’alarma que volien a Catalunya. És un llibre que haurien de llegir els membres del jurat del procés i molt més, quan testimonis com el President del Govern Sr. Rajoy les seves respostes eren un no sé, quan és el primer que ha d’assabentar-se abans de donar les ordres d’envair policialment Catalunya, culpable dels desordres que necessitava per donar fe de la seva democràcia. Rajoy no ha estat mai amic de Catalunya com ho palesà ja essent ministre demanant-ne signatures contra la política i productes catalans. I aquesta norma de credibilitat el Tribunal la va donar per bona. Llegint el llibre i recordant fets me n’adono de la vulnerabilitat del judici quan les forces d’ordre enviades amb força temps d’antelació, foren incapaces de trobar les urnes i incapaces de saber la taula on es va depositar el  vot. Dissortadament el president no va patir problemes només per part de l’estat sinó també per culpa de catalans i partits aliens al sentit democràtic que s`ha de defensar en un judici. El Tribunal no va tenir en compte els drets constitucionals dels ciutadans menystenint les lesions patides, algunes greus com a resultat de l’incompliment per part de les forces de l’ordre de l’article 15 que diu: ”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, SENSE QUE, EN CAP CAS, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”. La pèrdua d’un ull no fou tinguda en compte, més aviat, valorada positivament; els avis i àvies llençades a terra, no tenen importància i entren a formar part de la normalitat justiciera. I podem allargar els greuges que amb tota seguretat seran amb el temps la vergonya internacional de l’estat i l’assoliment de la independència. Llegint el llibre de Carles Puigdemont hom s’adona de la pobresa democràtica de l’estat espanyol. I molt més quan tot els esforços de la justícia espanyola reclamant els sigui lliurat, han estat un fracàs. Soc dels convençuts que Catalunya serà independent perquè la democràcia imposarà la seva llei. Li agradi o no a la política espanyola, la política de l’independentisme català no li negarà mai la mà estesa d’exercir els seus democràtics. El NO puedo i NO quiero del Sr. Rajoy serà la vergonya política d’un estat que volia ser respectat sense respectar ell als altres, com ho palesen declaracions de polítics espanyols. De la investidura a l’exili i de l’exili a la independència de Catalunya i personalment m’agradaria que continués sent-ne el president, Carles Puigdemont.

 

 

             RELACIÓ DELS MEUS LLIBRES

 

1.      QUATRE DAUS DE LA VIDA

2.      BM GRANOLLERS, CAMÍ D’UNA FILOSOFIA

3.      BM GRANOLLERS, ESPORT I CIVISME

4.      L’ESPORT EN LA GLOBALITAT HUMANA

5.      ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL

6.      EL MÓN NECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA

7.      DEMOCRÀCIA, UN PROCÈS DE LLIBERTAT

8.      CÓCTEL DE L’AVI

9.      BUFA EL VENT

10.  ESTONES AMB EL MEU SILENCI

11.  EL MAR FA L’ULLET A LA FINESTRA

12.  CATALUNYA, MARE T’ESTIMO

13.  SÓN ELLES

14.  GLOBS ERÓTICS DE SOSPIRS BÍBLICS

15.  CAMINS D’INFANTESA D’UN NEN DE PAGÈS

16.  LA GRAN CORAL DE L’AIGUA

17.  UN JOC DE VIDA

18.  LLUM ÀRBITRE D’UN JOC DE VIDA.

LA SÍNDROME DE LA SET

Molts pobles tenen en la seva història que expliquen el perquè del seu nom. Lliçà n’és un  exemple. La novel·la de Maite Mompart / Roser Pi  gira a l’entorn de la llegenda de les llises. La Berta i el Roc, protagonistes de la llegenda, treballen una narració que si la comences a llegir et veus obligat a arribar al final. La història dels pobles sempre està dotada de raons que porten els seus habitants a defensar-la. LA SÍNDROME DE LA SET i les obres de millora de la població expliquen com els pobles milloren. La relació natura i humanitat tenen una relació fraternal tan forta que expliquen el progrés. Salvar la base de la formació de convivències populars és tan important que seria impossible entendre el procés històric de la humanitat. L’entesa entre natura i ésser humà és la base necessària per no errar la fraternitat. Lliçà d’Avall i Lliçà d’Amunt són un argument amb el seu nom de respecte amb la natura i de com els humans tenen el deure de viure. Conèixer la història és molt alliçonador però si a la història hi afegim la llegenda descobrim la capacitat creativa que ens fa viure la corresponent poesia. L’aigua, la fauna i la flora demanen l’amistat dels humans per respectar el seu medi i cas de no fer-ho se sentiran defraudats. I solucionar aquest sentiment les lises de la síndrome de la set ens demostren com actua la naturalesa.

ESCUCHA TU NIÑO INTERIOR, de Núria Candelas Ruiz

 

La seva lectura és aconsellable perquè des del coneixement del nen o nena que vam ser podem descobrir el perquè de la nostra personalitat en l’edat madura i en la bellesa. Descobrir el perquè soc avi és un valor que m’ha demostrat el perquè de la meva vida amb els errors i canvis viscuts. Núria Candelas amb els seus raonaments ens porta a demostrar la necessitat que el nen que vam ser encara ens acompanya i som i defineix el nostre procés en la vida. És un llibre apassionant i apassionat amb una filosofia de pedagogia de la vida sense perdre el sentit que viure és també art. No conèixer aquesta filosofia pot ser i és la raó de portar una vida sense interès per la veritat dominada per l’egoisme de com més diners millor. Conèixer el nen que vam ser i portem dins ens palesa el curs de la nostra vida amb encerts i desencerts. I una de les realitats molt importants és que ens convenç  de la necessitat de ser pedagogs conscients dedicant la nostra vida a ser una mà estesa a l’altre per ajudar en els seus problemes i ser pedagog en el ser futur. En una pàgina del llibre hi llegim el perquè de la llibertat citant unes paraules de Jesucrist, “coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.” És molt pedagògic el coneixement de la llibertat perquè la farem nostra si de veritat coneixement el nostre nen interior. El final del llibre amb les set raons ens resumeix com assolirem la nostra personalitat si de veritat som conscients del que comporta “ser nen interior”. En l’edat de la maduresa i la vellesa la nostra imatge no és de nen, però ens acompanya i ajuda si en el nostre conscient hi continua viu, significa que no equivoquem el camí i donem sentit a tots els moments de la nostra vida. Un llibre que aconsello, pedagògicament és molt alliçonador, i humanament molt creatiu.

ÀNIMA DE SAL, de Jordi Sedó

Quan començo la lectura d’un llibre procuro abans haver reflexionat el missatge del títol. I la primera pregunta que em vaig fer: quin missatge ens dona Jordi Sedó amb aquest títol, ell que és un excel·lent pensador i un gran pedagog? La sal és vida de la natura i companya de viatge de l’ésser humà.  El protagonista de la novel·la, més aviat una pedagogia del temps històric, adapta cada moment de la vida a les normes de la seva sal. Un personatge que vol ser ell en el seu temps però són les circumstàncies el seu historiador. El seu país en guerra i la família amb problemes , el convenç d’anar a fer la seva vida el més lluny possible. Deixa França i vola a l’Amèrica del Sud. La seva veritat esdevingué una pedagogia, gràcies a l’exèrcit, per tenir cura d’un far. Fuig de la guerra i cau en mans de l’exèrcit. La sal de la vida. Al nou mon, les relacions humanes del protagonista que el fan feliç parlen d’amors i amistats amb la particularitat que una de les seves relacions més afectuoses les comparteix amb un gos. La naturalesa sempre present perquè la sal de l’ànima la genera la natura. Amic d’un gos, responsable de controlar la maquinària que avisa dels perills als vaixells, amistats femenines i masculines amb el goig de l’amor, com també enfrontaments amb algun oficial que amenaça acabar amb una vida. Una novel·la, no ficció sinó tot el contrari filosofia de la humanitat. Els principis filosòfics de la vida es dedueixen de les relacions humanes i naturals del protagonista perquè en totes elles si pot llegir la lliçó. Corroboren aquesta idea el quatre documents afegits al final del llibre. Amic lector o lectora, tu pots ser  protagonista seguint les passions i emocions que emanen de la sal de la teva ànima. “Jo soc jo i les meves circumstàncies” pregona el costumari català. I és ben cert. I com el protagonista, cada ésser humà esdevé imatge de la humanitat. I la novel·la de l’amic Jordi és una fotografia d’aquesta imatge, que tots portem amb més o menys veritat en la nostra vida.

EL RECONEIXEMENT DE LES PERSONES LGTBIQ+ EN L’ESGLÉSIA

La sexualitat és una realitat inqüestionable en la definició de tota persona a la vegada que marca diferències. Cada persona presenta característiques sexuals que aporten objectius reals que modelen la pròpia personalitat. El grup LGTBIQ+ aporta suposades anomalies sexuals en el concepte persona, anomalies que esdevenen realitats en la valoració de les persones afectades per un sexe diferent del seu, tenint present que li son naturals de naixement. I aquest fet natural les hi dona legitimitat humana també en la vessant religiosa. Com a persones lliures que son la seva vida es mou entre el be i el mal i poden tenir el seu espai en la religió, concretament tenen el seu grup en l’Església Catòlica.  I els esforços del Papa Francesc “han fet que les persones LGTBIQ+ sentin que l’Església pot ser una llar per a elles”. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va eliminar de la llista de malalties mentals el 17 de maig de 1990. La Bíblia ens convida en la seva lectura a reflexionar profundament el tema per la incidència que hi té sobre el codi de santedat. En diferents llibres bíblics a la centralitat del sexe en les relacions humanes se li dona  importància a partir de la seva humanitat i de la seva funció en la vida en diferents moviments bíblics com David i Jonatan, per exemple. El quadern de C.i J. 229 ens diu: “La totalitat de la sexualitat, del sexe o de les relacions familiars necessiten ser contextualitzades i confrontades dins d’un procés de promoció humana integral. Ara la realitat de les dones o de les persones LGTBIQ+ són la llum que il·lumina.

EL LECTOR ESCRIU

Conèixer el pensament dels ciutadans em porta sovint a llegir les Cartes al Director o l’espai d’El Punt Avui, El lector Escriu. I ho llegeixo perquè és un espai de llibertat hi estigui o no d’acord amb les idees que s’hi defensen. I el dia 7 de gener de 2023 em van fer reflexionar dos escrits de lectors publicats en EL PUNT AVUI. Un escrit tenia per títol NOU (VELL) DELICTE i l’altre VOLEM BISBES CATALANS. La llibertat de pensament és molt més que un dret democràtic, és consubstancial a l’ésser humà. Sense aquest respecte la convivència és impossible. I en la credibilitat d’una convivència en pau, la responsabilitat és de la política, la religió i la cultura. La justícia i les forces d’ordre públic, funcionaris de la política, són serveis a la convivència dels pobles. Els autors dels dos escrits raonen el seu pensament de llibertat que els pobles tenen el dret a gaudir. L’autor de l’escrit polític expressa molt clarament que el delicte de sedició no hauria d’existir i acaba el raonament amb aquestes paraules: “L´única derogació vàlida pels que volem una Catalunya lliure i independent, una nació plenament sobirana, és la de totes les lleis espanyoles que ens sotmeten i penalitzen la nostra legítima dissidència, hi posin el nom que vulguin”. L’escrit VOLEM BISBES CATALANS, de sentit religiós es fonamenta en el dret natural i en la teologia de l’Església Catòlica. La religió, sigui el catolicisme, el cristianisme, el judaisme, el mahometisme i totes les modalitats existents, el primer dret natural que defensen és la llibertat amb tot el que representa. A Catalunya, on hi cohabiten altres religions que no son cristianes, els cristians catòlics tenen el dret de que els seus màxims representants catòlics siguin bisbes catalans. L’autor de l’escrit afirma que “cal tornar a insistir en el que necessitem a Catalunya, a diferència d’altres, és a dir bisbes compromesos amb l’ús social de la llengua catalana a l’Església, en el respecte a la cultura popular i tradicional del país”. Llegir articles com els esmentats, de Josep Just Sabater i Rodríguez (Canadà) i de Raimon Gusi i Amigó (Vilafranca del Penedès) alenen l’esperança i animen a no defallir en la lluita per una convivència mundial dels pobles, en la que Catalunya hi aporta el seu saber i el seu treball. La més cordial felicitació autors dels escrits.

ON ENS PORTA EL FUTBOL?

El futbol, com esport, objectivament és una activitat humana pedagoga de relacions de bona convivència. Com tots els aspectes de la història de la humanitat palesa diferències en la línia de una bona fraternitat. Dissortadament els fets ho desmenteixen. L’exemple, dues organitzacions i un contracte multimilionari, que acusen als respectius organitzadors de manca de respecte als drets humans. Qatar, Aràbia Saudí i el Barça. Òbviament que no és l’esport el culpable sinó la responsabilitat dels seus dirigents. On ens volen portar? No a una convivència en pau, perquè s’han vulnerat i es vulneren drets humans amb resultat de massa morts. Podien jugar tranquil·lament els esportistes en estadis en quina construcció van morir més de sis mil persones en circumstàncies de pobresa extrema? Eren conscients els clubs espanyols que van jugar lluny de casa seva en un país que té molt a desitjar humanament? Pregunteu-ho a les dones. És coherent  contractar a una empresa turca la remodelació del Camp Nou? El president de Turquia en unes declaracions es va definir amb aquestes paraules: ”la democràcia és un tramvia, hi puges per arribar allà on vols i desprès en pots baixar.” El futbol mundial l’any 2023 en mans del poder del diner manipulador de la democràcia. Amb el vist i plau de directius que es creuen demòcrates. El President del Club de Futbol Barcelona va fundar un partit polític independentista que ha fracassat, i que als seus inicis en vaig ser militant, militància que vaig abandonar. Perquè es concedeix la remodelació del camp nou a una empresa que el seu propietari és amic d’Erdogan? On està l’esperit independentista del Barça? Com també podem preguntar si la democràcia dels responsables de la Federació Espanyola obeeixen a la filosofia del President de Turquia, tan en la participació a Qatar de la Selecció Espanyola, com la dels quatre finalistes en els camps d’Aràbia. Darrera de tot només hi ha la influència del diner. Núria Cadenas, periodista i aficionada a l’esport, també del futbol, ha escrit l’article “No em parleu de futbol, si us plau”, article quina lectura recomano. Publicat en el butlletí ELS TEMPS, el 17 de gener de 2023. La democràcia espanyola hauria de fer-se amb la seva filosofia. El futbol ens porta a una convivència esclava del gran capital amb tots els seus efectes gens democràtics.

EL MALBARATAMENT D’ALIMENTS

El Quadern 228 de Cristianisme i Justícia ens posa els fonaments per poder parlar de l’alimentació partint de la base del malbaratament que se’n fa. Els diferents capítols ens porten a reflexionar: a) les múltiples cares del malbaratament d’aliments. b) El que la ciència ens diu sobre el malbaratament d’aliments. c) Les raons per les quals malgastem aliments: implicacions filosòfiques i ètiques del malbaratament alimentari. d) El significat teològic dels residus dels aliments. e) El camí que tenim per davant. f) mesures pràctiques, senzilles i sensates per a tothom. Els aliments, fruits de la terra, tenen una relació molt directe amb les persones. Són fruits de la terra per l’alimentació. El seu procés segueix un recorregut des de l’obtenció, la manipulació, el transport, el mercat i la compra per part del consumidor. Aquest procés i la consumició tenen consequéncies que poden ser greus per la naturalesa com és la contaminació del medi ambient. El quadern ens informa que: “la Comissió europea calcula que en la UE es malgasten 80 milions de tones d’aliments a l’any (179 kg per persona)”. Una data molt important és la postura de les religions en el tema de l’alimentació fins al punt que un maltractament dels aliments pot ser culpable com defensen el cristianisme, el protestantisme, el judaisme i altres religions. El quadern acaba amb aquesta reflexió: “Ser humà no és només ser membre de la mateixa espècie. Té a veure amb la solidaritat. Quan somiem al costat d’altres en un món en que tothom tingui prou menjar i quan estiguem disposats a lluitar amb altres persones per fer realitat aquest somni, ens trobarem estranyament agraïts i animats. Lluitarem contra les actituds envers els aliments i el malbaratament que deixen la gent exclosa i la terra contaminada.” El malbaratament dels aliments és el problema, diria jo, més important, en la responsabilitat de l’economia. És la demostració de la veritat o mentida de la germanor humanitat naturalesa.

L’ESPORT, CÀTEDRA DE FILOSOFIA DE LA VIDA

 

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

La Universitat de la Història gaudeix de moltes facultats en l’especialitat de l’esport. I cada facultat alliçona d’acord amb la pedagogia del ser. Ser esportista significa ser global en el que cada diferència forma part del tot. Un exemple de la globalització esportiva el descobrim en els Jocs Olímpics, on teòricament totes les modalitats esportives hi haurien de tenir el seu espai.  Dissortadament, els avenços assolits que són importants, la imatge de l’esport no és neta, està tacada per la falsa globalitat imposada per l’economia. I d’acord amb aquesta globalització el fet de guanyar és allò més important i perdre és el fracàs. En aquest procés molts pobles se senten marginats perquè els seus aficionats prefereixen ser seguidors del gran club menystenint la importància dels petits clubs del poble. La manipulació de la filosofia de l’esport no perdona i els grans clubs també sen senten afectats. No cal citar noms. A casa nostra ho palesen la formació de les plantilles dels grans en les que la presència dels jugadors de casa brilla per la seva pobra presència. Què defineix la personalitat d’una entitat esportiva? Formar la plantilla que els permeti jugar gairebé només amb estrangers? Fa una pila d’anys que segueixo l’esport català. I francament desanima. En la temporada 2022-2023, per exemple, el CF Barcelona juga amb majoria d’estrangers. Si la informació no enganya en la seva plantilla actual hi consten deu estrangers, la majoria dels quals són presents en tots els partits. La culpa la té Catalunya per no generar grans jugadors?  Els grans clubs no segueixen l’excel·lent planter català. Les plantilles de les entitats esportives catalanes no les defineixen jugadors catalans sinó jugadors d’altres països comprats amb diners. Davant d’aquest fet, són correctes els campionats que porten el títol de la Federació Catalana o l’Espanyola, per exemple? Una entitat formada amb un nombre considerable d’esportistes sud-americans és catalana? Qui qualifica l’entitat, les persones o els diners? Són catalans, per exemple, els diners del FC Barcelona? Si la tendència s’orienta cap a la globalització, penso, que caldrà una nova organització de l’esport que en realitat les entitats siguin globals. Una nova organització més d’acord amb la universalitat de les competicions. És factible? El temps té la paraula. Però aleshores l’esport serà també una càtedra de filosofia de la vida? El progrés històric té la paraula.

AI DE VOSALTRES...! DISTOPIES EVANGÈLIQUES

El n.181 de Cristianisme i Justícia ens ofereix unes profundes reflexions sobre les utopies i distòpies evangèliques. Llegim en el text que “les utopies assenyalen cap a un futur idíl·lic universalment desitjable. A l’altre extrem, el neologisme distòpia anuncia un horitzó apocalíptic del qual convé fugir. Òbviament que la lectura de les dues paraules el sentit és desitjable o indesitjable segons sigui la ideologia del lector. Hi ha   una primera lectura en la frase evangèlica: “els últims seran els primers”. El quadern ens parla de cinc distòpies: 1.-Graners i imbècils. 2.-Any de gràcia, ”posada a zero” de la història. 3.-Treballadors d’última hora. 4.-Perdó incondicional i 5.-El patiment per sobre de la llei. En el capítol de les benaurances trobem “ais” distòpics com: Feliços els pobres / ai de vosaltres els rics! Feliços els qui ara passeu fam /ai de vosaltres, els qui ara aneu tips. La lectura dels evangelis ens posa a la vista múltiples expressions com per exemple dels darrers seran els primers. Expressions que necessiten un acurat anàlisi per adonar-nos de quina és la veritat i perquè. Ser el primer no significa sempre ser el millor o el que és veritat. Per exemple ser ric no palesa sempre generositat. Ni bondat perquè sovint té l’egoisme com a raó. Per exemple Sant Lluc ens adverteix: “estigueu alerta. Guardeu-vos de tota ambició de riquesa. Perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus bens”. En l’apartat DÉU DISTÒPIC LLEGIM: ”Jesús suspendria la carrera d’administració i direcció d’empreses de qualsevol de les nostres escoles de negocis. Les seves propostes no superarien l’avaluació dels tribunals econòmic i jurídic”. Una afirmació prou evident si comparem les ensenyances de Jesús sobre la riquesa i com es considerada en la política i la justícia humanes. Una evidència de la distància existent entre la governança divina i la humana. I tot d’acord amb el concepte que es té del dret a la riquesa. La riquesa és un servei i no un objectiu final.

DE QUÉ SERVEIX PLORAR

El quadern 230 de Cristianisme i Justícia ens convida a reflexionar el perquè de les llàgrimes des del punt de mira d’EL DOL COM A CRÍTICA POLÍTICA. Les llàgrimes són una resposta humana al dolor i a circumstàncies de la vida en les que les llàgrimes són la manifestació de la pròpia realitat humana. En el plorar és important el què, el perquè, la circumstància i el lloc. Una manifestació pròpia de la veritat de l’humanisme quan per causes alienes no es tenen paraules, només llàgrimes. És la reacció del cos humà íntimament unit amb l’esperit. Una demostració solidària de la natura. Però en aquesta manifestació humana la participació divina li dona un valor transcendent de fills de Déu, en quan Déu ha plorat i plora amb els humans i per els humans. Crist crucificat ens va alliçonar el perquè de saber plorar. En l’evangeli hi llegim tres moments: 1.-amb motiu de la mort del seu amic Llàtzer. 2.- quan va profetitzar la    destrucció de Jerusalem i 3.- en l’oració i agonia en l’hort de Getsemaní. Déu ens ensenya a plorar, plorant amb nosaltres. Es pot plorar com crítica política i també per empatia amb els que pateixen. Plorar, en força circumstàncies, reclama justícia. Normalment es plora quan som ferits moral o físicament reclamant justícia i solidàriament quan els sofriment dels altres ens afecta personalment. La naturalesa ens alliçona sobre el significat de plorar, perquè el primer llenguatge del nou nat son les llàgrimes. Plorar és el respecte de l’altre en els seus moments difícils. És el llenguatge del cos amb la solidaritat de l’esperit. Acabo amb un paràgraf sobre les llàgrimes de Déu Pare: “La creu de Jesús és el lloc del silenci abissal de Déu en que el Pare plora a causa de l’orgull dels pecadors que han silenciat la seva Paraula encarnada, i pel sofriment i la mort  del seu Fill.”

FUTBOL LLIURE, SÍ, FUTBOL MANIPULADOR, NO.

Quin és l’objectiu del futbol en la història de la humanitat? És una modalitat de l’esport i com a tal una diferència en la globalitat esportiva. Parant esment en els seus moviments en el segle XXI em fa pensar que té la pretensió de convertir-se ell en la globalitat. Dissortadament l’esport del futbol ha caigut en les xarxes de la gran economia mundial. Un cadell del diner com ho palesa l’organització del Campionat de Futbol el 2022 a Qatar. 6000 víctimes mortals de treballadors de les instal·lacions per el Campionat són una acusació seria de cap on es dirigeix l’esport del futbol.  Un altre argument ens el donen els fitxatges de jugadors especialment a Espanya si parem esment en les xifres de mil milions d’euros en el contracte d’un jugador de 19 anys, és un exemple real, si vol canviar de club abans  d’acabar el contracte. Seguint amb arguments, quin respecte es té a la identitat geogràfica quan els grans clubs fitxen jugadors d’arreu del món. Continuem amb la senyalització de faltes que són contràries a la dignitat personal. I en el camp arbitral què hi aporta el var. Per acabar quin és l’objectiu del futbol en la convivència pacífica de la humanitat?.

Esclau de les xarxes de la gran economia social. Quants clubs a casa nostra són propietat de gran fortunes estrangeres? Quants club de primera divisió a Espanya tenen per amo els seus socis? I sent-ne amo els socis també depenen del diner dels poders fàctics de casa i de fora.

Es pèrdua de llibertat quan a un jugador se li nega el dret a decidir el seu futur a canvi d’una quantitat astronòmica de diners. No n’hi ha prou amb el contracte que li asseguri un sou digne? No és un treballador com els altres d’empreses comercials? Negar la llibertat de decidir amb el poder del diner és una injustícia social. L’acceptació per part del jugador és una demostració de cap on es dirigeix la societat.

Una competició catalana i espanyola, qui l’ha de jugar, els de casa o els de fora? És    lògic que un equip català o espanyol pugui jugar els partits amb 10 jugadors estrangers com ho pot fer més d’un equip de primera divisió? La política no hi té res a dir, sobre tot l’espanyola que té tanta cura de l’espanyolitat? O és que només el territori és Espanya o Catalunya? Penso que s’han de regularitzar les competicions si han de tenir un concepte esportiu més totalitari.

Un detall que considero que cal revisar és la sanció de les faltes per protestar. Protestar és un dret sempre que no s’insulti o es perjudiqui físicament. L’àrbitre té dret a sancionar, sancionar no és castigar, és avisar i demanar-li que vol parlar amb ell un cop acabat el partit.

Un dubte, ajuda de veritat el var a millorar el futbol o  complica l’activitat arbitral?

Opino que en democràcia el futbol i tots els esports han de ser més pedagogia que llei.

           

PRESENTA FUNDACIÓ RANDA-XIRINACS

 el dimars dia 8 de novembre de 2022 a les 18’30 h

a ANÒNIMS, restaurant i llibreria, C/ Miquel Ricomà 57  Granollers

MANEL GARCIA, president de la Fundació Randa-Xirincs parlarà de la personalitat de Lluis M. Xirinacs i de la importància i significat del llibre.

JOAN SALA VILA, company i amic de Lluis. M. Xirinacs, escriptor i poeta.

MARINA SERRA, violinista amb la seva música ens farà participar de la mística de Lluis M. Xirinacs.

Torn de paraules per tancar l’acte

ENTRADA LLIIURE

CAMÍ DEL TEXT, D’ Ivette Nadal

 

Dels llibres allò primer que em crida l’atenció és el títol. I aquest per doble motiu: a) el significat de text i la frase entre línies de la portada: “No sé què em fa més mal: que no l’hagi acabat o que no hagi començat”. La seva lectura em diu que encara l’està vivint la filosofia de la seva vida compartida poèticament. El primer vers ens obre el camí  amb un pensament de M. Montserrat Domingo, “vull ser oració” que Ivette ho confirma amb “ets amor i text que en mi neix”. I el poemari n’és el camí. El segon poema ens marca com és el camí: “assedegada, venint d’un camí tortuós /............/ he trobat la més gran de les fonts i els teus ulls blaus.” I el darrer ens recorda com l’han fet: “I em vas dir; -/passejarem pel perill / però sempre agafats de la mà”. El camí de la filosofia de la vida sempre es fa en companyia i la poeta ens ho confirma amb el nombre d‘amics i amigues citant els seus pensaments. CAMÍ DEL TEXT no és una lliçó de filosofia és la vida viscuda amb filosofia poetitzada. El proverbi budista: “un fa més fort a algú si l’ajuda una mica, però el debilita si l’ajuda molt” que interpreta: “deixar d’emparar els altres /és (per fi) / ser generosa amb mi”. Afirma sense deixar d’estimar quin és el paper de cadascú en el camí. No oblidem que Ivette és molt coneguda per la seva música que acompanya silenciosament els seus poemes. Ho corrobora amb aquest curt poema: “Canto la veu parlada /la veu de la mirada,/ la veu del gest,/ la veu del plor / i la que no parla”. La filosofia de la vida ens alliçona amb el silenci i la paraula. CAMI DEL TEXT un poemari per llegir-lo sense presses i meditant-lo.

PASSIÓ, MORT I RESSURRECCIÓ DELS DRETS HUMANS

El quadern de Cristianisme i Justícia en el número 222 ens planteja un tema de màxima utilitat pel desconcert existent en el plantejament de la seva filosofia. I aquest ve plantejat  perquè no és respecta dignitat en l’ésser humà fins al punt de tractar una gran part de la humanitat de deshumanitzada. El quadern procura definir que s’entén per drets humans donat el cas que la justícia mesura diferent els fets segons sigui el seu autor. Vivim en un mon amb persones amb drets i persones sense. La seva filosofia palesa una llarga història en la que la definició marca un llarg procés començant amb Aristòtil, seguint amb Kant i continuant amb Amartya Sen, filòsof indi. En la lluita del seu procés hi trobem noms com Gandhi i Luther King. Aquest procés ha desvetllat una verdadera “passió” pels drets humans, passió en quan desig i en quan patiment. I en aquesta lluita arriba el temps d’una autèntica mort dels drets humans causada pel domini del mercat amb un capitalisme dominant i globalitzat esdevenint factor principal de la política. “El contracte social és el pacte creador de l’ordre i del progrés social”. S’ha plantejat una convivència humana que acaba clamant per la dignitat humana, creada per Déu, que es disposa a lluitar per un alliberament que la filosofia Ubuntu, de sud Àfrica, i el Sumaq Kawsay de Sud Amèrica són exemple de diferents enfocaments de la filosofia de convivència que defensen la dignitat de l’ésser humà incorporant-hi la dignitat del cos. No es pot diferenciar l’esperit del cos perquè és nega la veritat de la persona. Al final del treball el seu autor ens diu “no sabrem si desprès de la passió i la mort dels drets humans n’arribarem a viure la resurrecció. Només creiem en aquesta resurrecció, que com a tal, no és a una vida anterior, ja viscuda, sinó a una existència nova renovada”.

SAVIESA DIVINA (Els pobres en els llibres sapiencials de la Bíblia)

El quadern 227 de Cristianisme i Justícia ens posa a la nostra consideració la capacitat de la intel·ligència humana, començant amb aquest text del Llibre bíblic de la Saviesa: “La Saviesa és un esperit amic de l’home... És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat”. I sintetitza la idea el Salm 85 afirmant: “La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau”. El text es desenvolupa amb els següents temes: a) DÉU I ELS POBRES. b) VALORS HUMANS. c) Psicologia del ric. d) INJUSTÍCIA I CORRUPCIÓ. e) PERILLS DE L’AMBICIÓ. f) FUNCIONAMENT DE LA SOCIETAT. g) ELOGI DE LA CARITAT. h) CONCLUSIONS. Cadascuna de les temàtiques es fonamenta en cites dels llibres sapiencials: Proverbis (Pr.), Siràcida (Sr), Saviesa (Sv), Cohelet o Eclesiastés, (Coh), Job (Jb), i Salms (Sl). En l’a) es basa en el salm que afirma que Déu “estima el dret i la justícia i l’amor us precedeixen”. La defensa dels pobres el recorda els pobres d’esperit de les benaurances perquè l’egoisme de ser ric és l’apartament de Dëu. En l’apartat b) es recalca la qualitat humana de la moderació perquè “qui detesta els suborns viurà mols anys”. El següent text és molt significatiu: “val més ser un de tants i anar ben servit que sense un mos de pa, presumir de ric”. En el tema c) hi llegim aquesta consideració: “ de qué ens ha servit l’orgull, i què n’hem tret, de la riquesa i l’arrogància? Tot ha passat com una ombra, com rumors de noves que passen de llarg... Ens hem consumit en la maldat”. L’apartat d) se sintetitza en aquesta cita dels Proverbis: ”El Senyor detesta les balances falses, però els pesos exactes el complauen”. L’ambició és el perill perquè “qui té pressa d’enriquir-se no es mantindrà innocent”, síntesi del grup e. L’apartat Funcionament de la societat, l’autor l’explica dient que “per als llibres sapiencials, la societat està estructurada de manera que afavoreix els rics i maltracta els pobres” I ho confirma el text del Proverbis: “El ric domina els pobres, i el qui manlleva es fa esclau del qui presta.” L’apartat g) es resumeix en aquest text dels salms: ”feliç el qui s’interessa pel pobre desvalgut; en temps difícils Jahvè el salvarà”. I en les conclusions el resum del treball el dona aquest text de la Saviesa: ”Les virtuts són fruit dels afanys de la Saviesa, que ensenya la temprança, la prudència, la justícia, la fortalesa”.

LLUMS I OMBRES (A propòsit de Simone Weil)

 

El quadern 223 està dedicat a Simone Weil. Una intel·ligència humana i femenina amb una clara saviesa per procurar desenvolupar les seves idees. Una persona que sense ser cristiana sentia la veritat de Déu. I la seva filosofia arribà al món cristià estudiada per professors i teòlegs. Les seves paraules desconcertaven com aquestes: “Estimo Déu, Jesucrist i la fe catòlica tant com els pot estimar un ésser tan miserablement com jo.” I continua: “M’adhereixo totalment als misteris de la fe cristiana (...)certament. Pertanyo a Crist.” Però més endavant explica la seva situació que fa pensar molt: “Tot i ser fora de l’Església, o més exactament al llindar, no puc deixar de tenir sentiments que, en realitat, hi soc dins de totes maneres”. La lectura d’aquest quadern m’ha fet conèixer una intel·ligència i m’ha cridat l’atenció com enfocava els problemes. Però allò veritablement important, l’interès que les seves idees han desvetllat en el mon de la teologia. No puc deixar aquest petit comentari sense citar el següent text: “No és per la forma en que un home parla de Déu, sinó per la forma en que parla de les coses terrenes com es pot discernir millor si la seva ànima ha romàs en el foc de l’amor·. En la seva vida no tot foren flors i violes com ho palesen aquestes paraules de la seva neboda: “Jo, tieta, fa molt que no t’estimo...” Problemes de família, una mala comprensió en comentaris i fets i una incomprensió, que francament em costa molt entendre. La conclusió que n’he tret de la lectura d’aquest quadern és la voluntat de llegir els seus escrits.

LA CASA DELS AVIS, de Vicens Villatoro

 

“Cap rastre de les cases dels meus avis. O potser els veritables rastres són aquells que no es veuen? I si al rastre, l’únic rastre, l’únic que importa, som nosaltres? I si som nosaltres la veritable i darrera casa dels avis?”. Amb aquestes paraules acaba la història d’una veritat que ha esdevingut per a mi una extraordinària filosofia de la vida. Per què? Per què en el fons és una història que als meus 93 anys m’ha convidat a pensar en el procés i els seus perquè de la meva vida. L’entorn que ens dibuixa Vicens Villatoro en la seva base és el mateix del meu, canviant les circumstàncies. L’ambient en el que es van moure els avis de Vicens Villatoro fou més extens amb la intensitat pròpia de les persones i dels fets. Però al marge de les diferències el rerefons és el mateix. Com va impactar en la identitat del net. LA CASA DELS AVIS és una filosofia extensible a la vida de totes les persones independentment de les ideologies. El que és veritablement important és valorar com la vida dels avis a través de la seva història, viscuda en les circumstàncies del seu temps, impacta en la personalitat dels nets. Villatoro ha fet un recorregut centenari  amb una anàlisi històrica que descobria en el procés un futur, el seu. La proba me la donen les darreres pàgines del llibre que és un recordar ”post mortem” la importància dels indrets, molts d’ells desapareguts i minvats però importants.Vaig començar la lectura del llibre perquè és un escriptor amic i una autoritat en la literatura catalana i a mesura que avançava en la lectura la seva història esdevenia filosofia i una invitació a valorar la teva pròpia.