Les competicions esportives han començat
el nou curs. El futbol ha superat un estiu ple de comentaris de tots colors,
especialment sobre fitxatges i les seves necessitats omplint espais de
televisió, ràdio i premsa escrita. A casa nostra un dels temes més debatuts fou
la necessitat d’un central en el FC Barcelona. Personalment, fora de lloc
i una pèrdua de temps. I per més inri,
el nou entrenador confessa que de moment no el necessita. El futbol omple
moltes pàgines i ocupa moltes hores. Però ben escrites i ben ocupades? La
resposta és personal de cadascú. Una cosa és certa, que una vegada més, el
futbol arrossegarà milions d’aficionats en tot el món. El mira tothom de la
mateixa manera?
El futbol és un esport, una activitat humana, que té una funció, una missió i uns objectius en la història. És més que un espectacle i un esbargiment. També és un configurador social històric. Fa història i l’escriu. El futbol com esport és un configurador social i té una tasca a desenvolupar en la globalització de la que tant es parla i que tant es manipula. La meva tesi afirma que és un model social. L’exemplaritat està en la seva pràctica, ho és quan es juguen partits. Un partit de futbol és un bon model de funcionament social a partir de la seva concepció i dels elements i situacions indispensables perquè esdevingui una activitat humana i global. El camp de futbol representa el món. Les seves demarcacions marquen les exigències que han de complir-se per part dels jugadors que les ocupen. La globalització ve donada pel desenvolupament del partit. El final defineix la globalitat. La imatge que s’en tregui dependrà de com s’ha desenvolupat guanyant, empatant o perdent i ens definirà una globalitat més o menys perfecta. Aquesta condició dependrà de l’actuació col·lectiva i de l’aportació individual de cada protagonista, jugadors, àbitres i tècnics. Des d’aquesta vessant el futbol és model de societat basada en el respecte a les individualitats i en la qualitat de les seves relacions. Sense individualitats íntegrament globals elles mateixes és impossible una imatge global del partit. Un partit de futbol és per la seva configuració un model de societat. Traslladat al món de la política afirmo que la globalitat és impossible sense un respecte a les diferències.
Sortosament o dissortada, l’esport, en
el nostre cas el futbol, està influenciat per elements externs que ajuden a la
perfecció, uns i uns altres que la deterioren. Si el futbol l’analitzem des
d’una organització federativa a nivell autonòmic, nacional, internacional i
mundial no puc afirmar que la societat esportiva és un model de convivència social i un configurador
de la globalitat. El seu comportament ens demostra que és un creador de
diferències a tots nivells. Però alló que m’impacta i em crida l’atenció és com
una gran quantitat de persones accepten com una normalitat aquest fet. En
aquest sentit, el futbol és un perfecte col·laborador dels desestabilitzadors
socials que en fan de la crisi un instrument per augmentar les diferències,
pobres i rics. El món del diner ha vist en l’esport un factor de fer diners i
se l’ha fet seu. I aleshores el futbol deixa de ser un model globalitzador
perquè confon poder i riquesa amb globalitat. Per aquest motiu la política i
l’economia se l’han fet seu. En certa manera ha deixat de ser esport pedagògic
i sociológic per passar a ser esport espectacle i negoci. I curiosament el
futbol pateix l’efecte boomerang del seu comportament extraesportiu. Només una
minoría de futbolistes se’n beneficien i per rentar-se la cara els poders
fàctics divinitzen els jugadors. Tot un comportament antirespectuós a la
globalització humana. Aixó no és esport i conseqüentment no pot ser un model
social globalitzador basat en la integritat de la persona.
El tema dóna per molt. Continuarè aquest
assaigs en articles que publicarè periódicament en aquest bloc.
