JOCS OLIMPICS D’HIVERN 2014

Uns Jocs Olímpics sempre són una festa, una festa de germanor universal i un himne a la pau. Així ho manifestà el President del COI en el seu parlament, recalcant els valors dels Jocs. Seria bo que fos així. Era curiós seguir a través de la tele la inauguració dels Jocs de Sotxi. Molts eren els meus pensaments. Però, primer, dexeu-me dir que no tinc res en contra en sóc partidari malgrat totes les deficiències, mancances i greuges. Els Jocs Olímpics van néixer com un símbol de pau i així era perquè durant la seva celebració s’aturaven les guerres i começaven amb una celebració religiosa. Tenien una autèntica dimensió global. S’intuia aquesta dimensió en el Jocs de Sotxi? Penso que sí, pero massa manipulada. L’acte inaugural es convertí en una exaltació del país organitzador amb signes de grandesa i massa polititzat. S’intuía una finalitat de situació entre els grans dominadors del món.

La ceremónia, en ella mateixa, em va plaure molt. La capacitat creativa de la gent injectava confiança, malgrat prejudicis i ambients enverinats. Era la gent la que ballava, la que recordava el seu país i la que volia una Rússia més humana. La disciplina creativa de tots els figurants em va robar el cor. Pensava en com pot ser el món i com és.

Per què em feia mal el cor? Per la politització que es fa d’un esdeveniment esportiu i per la manipulació que en fa el poder económic.

Políticament, és raonable que un moviment de pau se celebri envoltant de milers de forces armades? Una incongruència.

Económicament, és just que en una época de crisi es destinin tant mils de milions per un esdeveniment que mils de milions de persones no poden celebrar perquè no en tenen ni per menjar?

Uns Jocs celebrats en aquestes circumstàncies són una denúncia de les grandíssimes injustícies socials que la política i l’economia mundials están beneint amb el seu comportament. Són un clam que reclama un reciclatge urgent del model de societat. Analitzem la filosofía del que volien ser els Jocs Olímpics i la filosofía del que són en l’actualitat. És urgent.

EL CONCERTISTA DE PÁJAROS, de Josep-Francesc Delgado

Un llibre excel·lent, no només per la qualitat literària sinó més encara per la filosofía de la història que s’hi endevina. Un exemple de qualitat literària ens el dóna el paràgraf que transcric que conté unes boniques figures poètiques:”Lin Zin sonrió por un momento cuando ya en la calle todo parecía una pinzelada puntillista de sombreros cónicos de paja trenzada y un montón de pies corrían como máquinas de coser”. L’argument, presentat en forma de conte, basteix una novel·la curta de caire històric amb un rerefons de la filosofía budista remarcant la qüestió de la reencarnació. Aquest  tema d’arrels religioses és molt important per entendre el desenvolupament de la narració i millor encara, el cim extraordinari del final. El protagonista és un concertista d’ocells que viu una història amarga, trista i cruel amb un final molt significatiu. Un procès de la filosofía budista. Però, qui és un concertista d’ocells?, em pregunteu. A casa nostra és molt sovintejat veure pels carrers persones amb gàbies d’ocells. En la curta novel·la el concertista és un ocellaire amb una característica molt particular: l’habilitat d’ordenar un orquestra ocellaire distribuint les gàbies, com qui distribuix la col·locacció dels músics en un concert amb prou habilitat per canviar-los de lloc quan la música ho requereisx. Lin coneixia cada ocell i gàbia amb els secrets i formes per aconseguir que el conjunt d’ocelles engabiats cantin i obsequiin amb un excel·lent concert. L’autor d’aquest llibre és un escriptor moltg hàbil. De bell antuvi ens presenta un avi amb la seva néta que li demana li expliqui un conte d’ocells concertistes. Cal que el lector pari esment en el protagonista del conte perquè quan arribi al final de la lectura se n’emportarà una sorpresa d’impacte. La narració-conte no és una història de flors i violes perquè el temps i l’indret són escenaria d’una guerra. I és precisament la guerra que ens posa en situació d’entendre el treball del concertista d’ocells. Dues frases ens ajudaran a treure’n consequències: “Els ocells t’ho sabran agraïr” i “la gratitud base de les relacions socials”.

Exposició de Ricard Geladó

Concurs de dibuixos de Nadal i Reis

Un grup de botiguers del C/ Roger de Flor i del Camí Ral li han aportat a les festes un valor afegit de fragàncies infantils: un premi de dibuix dedicat als nens i nenes del barri. La resposta ha estat força bona quantitativament i qualitativa. Noranta set foren els treballs presentats. El tractament que en feien dels diferents temes portaven a intuir les futures possibles orientacions artístiques de força d’ells i elles. No cal dir que en alguns dibuixos s’hi vislumbrava la cooperació, més o menys amagada, dels pares i avis. Aquesta incidència té el seu valor positiu. És fascinant que el pare i la mare, l’avi i l’àvia es fassin infants amb els seus fills i filles i a la vegada enriqueix la convivència familiar. El carácter de tots els treballs era clarament infantil d’acord amb l’edat de cada participant. Veritablement la contemplació de cadascun regalava la mirada amb el perfum de la joia i l’alegria de la innocència, una extraordinària invitació a estimar. No hi podía faltar un altre aroma, l’esperança d’un regal. En l’envés de cada dibuix s’hi podía endevinar un prec d’una veu innocent que els hi deia als reis a cau d’orella: enguany he sigut molt bon minyó o bona minyona, rubricat amb un somriure de picardia que penetra l’ànima. Si entre els regals m’hi emboliqueu un xic de carbó somriurè mentre gaudeixo de la seva dolçor. Els vostres boscos no són gens amargs. Tots els dibuixos demanaven subtilment que els contempléssim amb una  mirada amiga. Els més petits, dos o tres anys, es passejaven pel cel blau amb traços de camins complicats però amb l’afany de trovar-se amb els reis. Uns traços afectuosos en que cada punt del seu trajecte era un petó a la mare. Els més grandes, més intuitius i força creatius alguns,denunciaven un toc d’inspiració força interessant, cercant el camí de l’art. Alguns dibuixos respiraven qualitat artística.Perquè malgrat els pocs anys l’alé no enganya i fa preveure un futur. Alguns buscaven la perfecció en el realisme del dibuix i uns altres la volien descobrir embolcallada en el blau del mar, del cel, de l’univers. Felicitats a tots perquè tots són guanyadors i felicitats molt especials als organitzadors.

Sota el signe de Durga

Josep-Francesc Delgado, guanyador del premi nacional de literatura amb la novel·la “Sota el signe de Durga” posa davant dels nostres ulls una metàfora d’un profund sentit humà. L’argument real es basa en una escalada a l’Everest, la muntanya més alta del món, però la metàfora es troba en la muntanya de l’amor que és la més alta dels escaladors de la vida. L’altura de les dues muntanyes exigeix per ser escalades una gran intensitat en la força per dur a terme el projecte en el que els entrebancs i dificultats són  múltiples i sobre tot una intensitat més gran encara en la voluntat de tirar endavant. I aquest projecte brinda unes possibilitats extraordinàries per bastir una obra d’una narrativa que penetra l’ànima amb incrustacions poètiques d’una intimitat mística. La geografía de l’indret on es porta a terme el projecte i la humanitat de les persones de la regió són fonamentals perquè la narració desperti veritables emocions, com si verdaderament el lector fos un protagonista que respira l’aire pur i net de les muntanyes de l’Himalaya. L’autor del libre palesa una excel·lent habilitat per fer creïbles i viscudes les vivències que s’entrellacen amb moments i situacions en les que la vida i la mort són el fruits de l’amor. La presència d’un aire religiós, rival de l’aire de la natura, converteix les divinitats en un objectiu d’esdevenir déu o desea per part dels protagonistes. El respirar religiós d’una filosofía índia se sent i es palpa en cada página i dóna fe de l’heroicitat de les persones que desafíen la muntanya i dels nadius que els acompanyen i fan de guies. És extraordinària l’habilitat de l’autor per moure’s entre les forces naturals i religioses d’un país que fa del cim més alt un objectiu de ser. I en el bastiment d’aquesta estructura juga amb les característiques dels protagonistes contraposadxs a les dels nadius i amb una relació racionalment estructurada entre civilitzacions diferents ens ofereix una lectura veritablement enriquidora culturalment i humana. La lectura és interessant per intensa i a la vegada recreativa en el doble sentit de la paraula, passar-ho bé i crear la própia imatge.

EL DIA QUE VAN ABAIXAR ELS SOUS, d’Hermínia Mas

El títol del llibre és tot un indicador de la intencionalitat de l’escriptora. Un llibre de  crítica ficció d’una política ficció que posa davant dels ulls del lector o lectora la no ficció d’una política amb denúncies prou clares de com es manipulen els de baix des d’els de d’alt. Llibre que té un comú denominador polític d’una institució política en la ficció com a fil conductor amb la peculiaritat que cada capítol esdevé un tot independent en una narració o símil de conte. Amb un llenguatge ágil que supera la insinuació llaminera amb una mordacitat incissiv a i poc pietosa, pietat que no cal, dirà el lector. Cada capítol és una história, que té en comú el marc, amb protagonistes propis i no necessàriament han de tenir continuitat en altres capítols. Alló que sí és continu ho trobem en la crítica més que insinuada i clarament denunciadora. Un plaer amagat del fet de destruir alló que és destruible. Una crítica joc que controla la pilota del contrari intentant rebentar-la abans d’assollir el gol. Un llibre que sí li fa un gol a la política, jugant en un camp de ficció un partit de trista i llastimosa realitat. L’argument del llibre l’imagino com un àrbitre esportiu que ha d’anar amb molt de compte a l’hora de xiular les errades. No és fácil senyalar una infracció al retallador, que no s’auto-retalla, malgrat que al final del partit vol fer creure que ell és conseqüent. Un joc de retallador i retallats en que el gol dels rfetallats consisteix en fer sortir els colors a la cara al retallador. Jugadors d’aquest simulacre de bon partit guanyat pels més forts (retallen) són els aprofitats descaradament, els aduladors egoïstes, el simuladors del bé per amagar el mal. En resum, un llibre que es llegeix mollt bé i que el lector hi pot aprendre la diferència existent entre un jugador honest i solidari i el sense escrúpuls que s’aprofita del càrrec per enriquir-se. Val la pena llegir-lo.