Lluis Estopiñan, cromatisme líric del ser

La Galeria d’Art AB, de Granollers, ha obert les portes al creatiu Lluis Estopián, permetent als amics de l’art gaudir d’una exposició que és una emotiva filosofía dels colors com a vehicles i motors dels sentiments i una poesía del sentiment esdevingut color de la vida. És un plaer poder presentar en aquesta pàgina una petita mostra interactiva. Interactiva perquè la mirada de l’espectador, plena de color, pulsa la tecla de les emocions i amb  recorreguts insinuats, uns, endevinats, altres, però sempre en l’ambient cromàtic, l’esperit humà es transforma en la mística de la naturalesa i movent-se en l’espai sideral dialoga amb els colors  de l’arc de Sant Martí amagats darrere del cel blau. Els efectes d’una contemplació pausada de l’obra de Lluis Estopiñan sòn semblants als d’una fina pluja que regalima galtes avall i causa una sensació de felicitat, aquella felicitat d’un déu-vos-guard de la natura, tramés per les callades paraules d’un núvol. La contemplació d’una exposició de Lluis Estopiñan es transforma en un exercici de modelar artísticament la própia vida.

 

PRESUMPTE CRIM A GRANOLLERS, de Pere Valls i Duran

Els lectors del TOT Granollers coneixen molt bé l’afició, diría innata, per a escriure que té el Sr.Valls. Els seus escrits denuncien una personalitat molt adicta a la seva ciutat, en el sentit positiu d’una positiva drogadicció. Aprofita totes les oportunitats per escriure i parlar de les bondats del seu Granollers, de la ciutat i de la seva gent. L’afició a escriure i la gosadia de desafiar alló que en diuen qualitat l’ha portat a una progressió evolutiva constant en el seu estil i un exemple el tenim en la novel·la, quin títol encapçala aquest comentari. Ha teixit un argument ben portat, plantejant el problema i deixant el lector amb una sensació del per què será necessària una altra novel·la. Un recurs molt Pere Valls. Quan sembla ser que la investigación està tocant amb la mà la solució, alló que es toca és el buit perquè la darrera paraula del llibre és… continuarà. Un a estratègia per deixar el lector amb l’ai al cor. Personalment, aquest acabament no m’acaba de convèncer argumentalment, a no ser, com em penso intuir, que el culpable definitiu será l’amo de l’empresa perquè la novel·la acaba amb unes declaracions seves deixant l’argument en suspens. Tenim a les mans una novel·la escrita per una persona que estima molt la seva ciutat i és precisament Granollers l’escenari. I la circumstància argumental de l’escenari li proporciona a l’autor la possibilitat, si el fil de la narració ho permet, de parlar de les belleses de la ciutat, els seus carrers, els seus edificis i la seva gent. Al costat d’aquest marcat granollerisme palesa una altra característica a tenir en compte, la seva voluntat investigadora i el voler estar al corrent de la història. Aquest afer li facilita el fet d’aportar situacions d’altres indrets per corroborar alló que està  describint  d’un passatge concret de l’obra. Confesso que l’he llegida amb molta atenció, felicito al Pere per la seva nova faceta de caire popular però no menys interessant i li demano accepti aquestes ratlles meves com un reconeixeement i un estímul per continuar escribint.

 

JOCS OLIMPICS D’HIVERN 2014

Uns Jocs Olímpics sempre són una festa, una festa de germanor universal i un himne a la pau. Així ho manifestà el President del COI en el seu parlament, recalcant els valors dels Jocs. Seria bo que fos així. Era curiós seguir a través de la tele la inauguració dels Jocs de Sotxi. Molts eren els meus pensaments. Però, primer, dexeu-me dir que no tinc res en contra en sóc partidari malgrat totes les deficiències, mancances i greuges. Els Jocs Olímpics van néixer com un símbol de pau i així era perquè durant la seva celebració s’aturaven les guerres i começaven amb una celebració religiosa. Tenien una autèntica dimensió global. S’intuia aquesta dimensió en el Jocs de Sotxi? Penso que sí, pero massa manipulada. L’acte inaugural es convertí en una exaltació del país organitzador amb signes de grandesa i massa polititzat. S’intuía una finalitat de situació entre els grans dominadors del món.

La ceremónia, en ella mateixa, em va plaure molt. La capacitat creativa de la gent injectava confiança, malgrat prejudicis i ambients enverinats. Era la gent la que ballava, la que recordava el seu país i la que volia una Rússia més humana. La disciplina creativa de tots els figurants em va robar el cor. Pensava en com pot ser el món i com és.

Per què em feia mal el cor? Per la politització que es fa d’un esdeveniment esportiu i per la manipulació que en fa el poder económic.

Políticament, és raonable que un moviment de pau se celebri envoltant de milers de forces armades? Una incongruència.

Económicament, és just que en una época de crisi es destinin tant mils de milions per un esdeveniment que mils de milions de persones no poden celebrar perquè no en tenen ni per menjar?

Uns Jocs celebrats en aquestes circumstàncies són una denúncia de les grandíssimes injustícies socials que la política i l’economia mundials están beneint amb el seu comportament. Són un clam que reclama un reciclatge urgent del model de societat. Analitzem la filosofía del que volien ser els Jocs Olímpics i la filosofía del que són en l’actualitat. És urgent.

EL CONCERTISTA DE PÁJAROS, de Josep-Francesc Delgado

Un llibre excel·lent, no només per la qualitat literària sinó més encara per la filosofía de la història que s’hi endevina. Un exemple de qualitat literària ens el dóna el paràgraf que transcric que conté unes boniques figures poètiques:”Lin Zin sonrió por un momento cuando ya en la calle todo parecía una pinzelada puntillista de sombreros cónicos de paja trenzada y un montón de pies corrían como máquinas de coser”. L’argument, presentat en forma de conte, basteix una novel·la curta de caire històric amb un rerefons de la filosofía budista remarcant la qüestió de la reencarnació. Aquest  tema d’arrels religioses és molt important per entendre el desenvolupament de la narració i millor encara, el cim extraordinari del final. El protagonista és un concertista d’ocells que viu una història amarga, trista i cruel amb un final molt significatiu. Un procès de la filosofía budista. Però, qui és un concertista d’ocells?, em pregunteu. A casa nostra és molt sovintejat veure pels carrers persones amb gàbies d’ocells. En la curta novel·la el concertista és un ocellaire amb una característica molt particular: l’habilitat d’ordenar un orquestra ocellaire distribuint les gàbies, com qui distribuix la col·locacció dels músics en un concert amb prou habilitat per canviar-los de lloc quan la música ho requereisx. Lin coneixia cada ocell i gàbia amb els secrets i formes per aconseguir que el conjunt d’ocelles engabiats cantin i obsequiin amb un excel·lent concert. L’autor d’aquest llibre és un escriptor moltg hàbil. De bell antuvi ens presenta un avi amb la seva néta que li demana li expliqui un conte d’ocells concertistes. Cal que el lector pari esment en el protagonista del conte perquè quan arribi al final de la lectura se n’emportarà una sorpresa d’impacte. La narració-conte no és una història de flors i violes perquè el temps i l’indret són escenaria d’una guerra. I és precisament la guerra que ens posa en situació d’entendre el treball del concertista d’ocells. Dues frases ens ajudaran a treure’n consequències: “Els ocells t’ho sabran agraïr” i “la gratitud base de les relacions socials”.

Exposició de Ricard Geladó

Concurs de dibuixos de Nadal i Reis

Un grup de botiguers del C/ Roger de Flor i del Camí Ral li han aportat a les festes un valor afegit de fragàncies infantils: un premi de dibuix dedicat als nens i nenes del barri. La resposta ha estat força bona quantitativament i qualitativa. Noranta set foren els treballs presentats. El tractament que en feien dels diferents temes portaven a intuir les futures possibles orientacions artístiques de força d’ells i elles. No cal dir que en alguns dibuixos s’hi vislumbrava la cooperació, més o menys amagada, dels pares i avis. Aquesta incidència té el seu valor positiu. És fascinant que el pare i la mare, l’avi i l’àvia es fassin infants amb els seus fills i filles i a la vegada enriqueix la convivència familiar. El carácter de tots els treballs era clarament infantil d’acord amb l’edat de cada participant. Veritablement la contemplació de cadascun regalava la mirada amb el perfum de la joia i l’alegria de la innocència, una extraordinària invitació a estimar. No hi podía faltar un altre aroma, l’esperança d’un regal. En l’envés de cada dibuix s’hi podía endevinar un prec d’una veu innocent que els hi deia als reis a cau d’orella: enguany he sigut molt bon minyó o bona minyona, rubricat amb un somriure de picardia que penetra l’ànima. Si entre els regals m’hi emboliqueu un xic de carbó somriurè mentre gaudeixo de la seva dolçor. Els vostres boscos no són gens amargs. Tots els dibuixos demanaven subtilment que els contempléssim amb una  mirada amiga. Els més petits, dos o tres anys, es passejaven pel cel blau amb traços de camins complicats però amb l’afany de trovar-se amb els reis. Uns traços afectuosos en que cada punt del seu trajecte era un petó a la mare. Els més grandes, més intuitius i força creatius alguns,denunciaven un toc d’inspiració força interessant, cercant el camí de l’art. Alguns dibuixos respiraven qualitat artística.Perquè malgrat els pocs anys l’alé no enganya i fa preveure un futur. Alguns buscaven la perfecció en el realisme del dibuix i uns altres la volien descobrir embolcallada en el blau del mar, del cel, de l’univers. Felicitats a tots perquè tots són guanyadors i felicitats molt especials als organitzadors.