Vaig començar a
llegir la novel·la per curiositat perquè de bell antuvi els llibre de més de
600 pàgines em causen una certa mandra lectora. Però haig de confessar que a
mesura que avançava se’m feia més difícil deixar la seva lectura. Em creava en
certa manera una mena d’addicció. La força de la intel·ligència artificial
portada a la convivència universal pot canviar substancialment el model de
societat i esdevé una arma molt profitosa pel mal. Però també genera una contra
potència que acoblada a una personalitat potent marca les pautes del futur. Els
descobriment de les capacitats comunicatives no normals d’un ésser humà, a
primera vista, psíquicament discapacitat porta a uns comportaments d’investigació
tan diferents que produeixen situacions anòmales en enfrontaments policials
generats per una personalitat físicament supraterrenal en la persecució del
crímen. Precisament és el crímen, base de la novel·la, que fracassa en el seu
intent de matar el menor, subjecte de uns poders inversemblants, fracàs
provocat per la persona psíquicament forta i intel·lectualment dominadora de la
intel·ligència artificial que la porta d’una manera heroica a defensar el nen
protagonista i derrotar els crímen. Una novel·la que ha desvetllat força més la
meva afició lectora i m’ha fet comprendre com són d’il·limitats els progressos
de la ciència al servei de la humanitat. Inversemblantment uns progressos,
semblants als de les armes bèl·liques, propiciats pel crímen, però que en mans
d’una humanitat creativa porten a desterrar la injustícia i a propiciar la
convivència en pau. Però per assolir-ho i arribar a la victòria s’ha de
lluitar, perquè els criminals tenen en el seu poder també la intel·ligència
artificial. Una novel·la que convida a pensar en una nova filosofia humana de
convivència.
