Sándor Márai, escriptor hongarès (1900-1989),
lluitador contra la dictadura feixista i leninista va emigrar als Estats Units
d’Amèrica. El títol del llibre em va cridar l’atenció per comprovar la idea de
l’autor sobre la dona justa. La novel·la en ella mateixa no té bàsicament una
història d’un amor o desamor sinó que tres protagonistes, d’acord amb les seves
vivències, parlen talment com si fossin conferenciants sobre els temes socials
fonamentals, l’amor, l’amistat, el sexe, gelós, solitud i la mort. És molt
interessant la lectura perquè aporta visions segons sigui una dona o un home el
que parla i es fonamenta en la seva experiència dels temes. L’opinió que m’he
format de la seva lectura més aviat és que he llegit principalment un assaig de
caràcter social perquè les relacions humanes bàsiques de la filosofia de la
novel·la les protagonitzen persones de diferents situació social, passant pel
ric, la minyona que casualment esdevé senyora amb discontinuïtat en la forma però
continuïtat en el fons, una dona casada divorciada que explica i formula el seu
punt de vista i en tercer lloc la noia de família pobra que es casa amb un ric,
viu diferents relacions, algunes d’elles amb personatges de la cultura i
aprofita per fer els seus retrats de la societat i les opinions que en té dels
homes. He trobat molt interessant la descripció de l’escriptor amb qui va tenir
relacions. Diu. ”Quan va desaparèixer i vaig buscar-lo en va per tota la
ciutat, se’m va acudir que era ell el reflex. Ell, l’home, embolicat amb el seu
impermeable. No allò que escrivia, que no podia tenir tanta importància, perquè
al món n’hi ha una pila, de llibres, a les biblioteques i a les llibreries. De
vegades penso que hi ha tants llibres, tantes paraules, que al pensament ja no
ens hi caben. No, el que havia escrit ja no era important. Ni hi pensava, que s’havia
dedicat a escriure, més aviat trobava recordar-ho. Un dia que em vaig atrevir
preguntar-li pels seus llibres, va somriure, vergonyós. Com si li hagués retret
una relliscada de joventut. Em va saber greu. Era com si dintre seu també hi hagués
ràbia, còlera i tristesa. Se li veia a vegades en el tremolor dels llavis o de
les parpelles. Com si li haguessin ruixat l’ànima amb un àcid mordent”. És una
mostra de com durant al llarg de la novel·la els personatges arriben al fons de
les passions i sentiments dels altres i de com quests sentiments i passions els
afecten a ells.
