Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets

Una novel·la d’una temàtica de foscors i clarors, ambientada en un espai concret i amb uns personatges, que segons la meva interpretació, poden molt bé simbolitzar el procés de la història encara que es tracti d’un procés individualitzat. Un enfrontament que una conducció geogràfica orienta el sentit humà per arribar a una conseqüència enriquidora. De personatges, i ben caracteritzats n’hi ha força, però a mi m’han cridat l’atenció, dos que considero son responsables  del fil conductor, fil conductor que és un jardí. Els dos personatges són dos homes que viuen el llarg procés de mals entesos, separacions de classe social, egoismes i esdeveniments, alguns d’ells moralment condemnables. Però el fil conductor entre foscors i llums mena el desenvolupament d’un procés de convivència amb amors i desamors centrat en nun jardí. Personalment penso que l’autèntic protagonista de la novel·la és el jardí. El nucli dels amors i dels desamors. I aquest jardí té dos espectadors d’excepció, el jardiner i el seu amic, dos homes que viuran el desenllaç que malgrat els successos fins i tot de caire criminal, podem valorar de feliç. És curiós com en un panorama que no palesa res de bo hi apareixen petites llums que porten a la solució, com una noia senzilla que estima la poesia i una altra que li agrada la música i la trobada entre les dues converteixen el jardí a l’obaga en un jardí a la llum. La naturalesa i la història en els seus processos presenten uns indicadors culturals que obren les portes a la cultura i a millorar la convivència. La intriga vençuda per la cultura, que els dos espectadors del llarg procés que comença en la fosca etapa franquista i acaba en el segle XXI, comproven en les seves vides quan un d’ells recupera l’amor, culpable, però al final explicatiu de la història d’un indret concret però que és símbol de la globalitat del segle XX i XXI. El llibre, com no podia ser d’altra manera, amb uns moments poètics il·lusionats li dóna a la història l’objectiu de quina ha de ser la imatge global definitiva.

YERULDELGGER, MUERTOS EN LA ESTEPA

Novel·la de Ian Manook, molt guardonada  a França, de temàtica policíaca, localitzada a Mongòlia amb una argumentació dura i cruel quina història, basada en la investigació d’un crímen múltiple, relacionades les víctimes per egoismes criminals en una doble recerca, justificant el treball el càrrec del cap de policia per una banda i la relació de l’investigador apartat del cos que es fonamenta en raons sospitoses per arribar a la llum. Una novel·la veritablement negre, en la que la mort esdevé tema investigat i a la vegada instrument investigador i també  venjança. Per les dues bandes, la mort és eina per arribar a l’objectiu però que humanament és rebutjable. La narració, des de la vessant novel·lística, enganxa i no es fàcil tancar el llibre però per l’altra s’arriba a la conclusió de que el mal es persegueix amb el mal. En el fons la novel·la reflexiona sobre un model de societat en el que tot si val per aconseguir els objectius siguin justos o injustos. La cara de la justícia és doble per les dues parts i per la forma com actuen les dues. Però, a la vegada, sorgeix una llum d’un intens humanisme que sembla poder aconseguir la veritat mitjançant el descobriment d’una intuïció que fa d’estrella perquè la llum sempre, molt o poc, il·lumina i aplana el camí. La problemàtica de la justícia, en aquesta novel·la, està lligada de mans i peus perquè l’ambient de convivència està dominat per la corrupció en el medis de poder, en aquest cas policíac. I La llum provinent d’un monestir de religiositat asiàtica, però molt arrelada en el pensament i la seva veritat purificadora de les ànimes, ajuda a un final desitjable de justícia social malgrat els mal passos que s’han donat per arribar-hi. Una barreja de trama econòmica i mercadeig d’éssers humans femenins que discorre en paisatges d’una naturalesa idíl·lica hi aporta a la narrativa aquells sentiments d’un humanisme de caire espiritual movent-se en el fang d’un materialisme criminal. No li és fàcil a l’esperit imposar sense lluita la seva veritat  per arribar al descobriment dels malvats. La mort moneda de canvi per les dues parts amb la diferència que aquell que té la sensació d’estar en el camí correcte s’hi juga la vida amb la sort que l’acompanya en els moments més difícils. Cal no oblidar que per negra que sigui la nit sempre hi ha estrelles que flirtegen amb la llum i el sol il·lumina els dies. Independentment de mitjans injustos imposats per la situació corrupta, cal aprendre de la vida que els entrebancs i les foscors són instruments al servei de la veritat malgrat els camins ensangonats. La lliçó no rau en el fet de que tot si val sinó en el missatge que la llum per petita que sigui sempre triomfa i ajuda a vèncer el mal per desterrar-lo de la convivència humana. La conclusió que en trec de la novel·la és que la lluita contra el mal sembra d’entrebancs el camí però que malgrat les ferides rebudes es pot aconseguir un camí de llibertat i pau.

Glops eròtics de sospirs bíblics

El meu sisè llibre de poemes. El primer QUATRE DAUS DE LA VIDA, amb il·lustracions de Toni Medalla és un poemari que té per centralitat els quatre elements, terra, aigua, aire i foc com a constitutius de la vida. El segon COCTEL DE L’AVI, amb il·lustracions de Jesús Costa, es basa en reflexions d’un avi recordant la seva infantesa. El tercer BUFA EL VENT amb il·lustracions de Francesc Estrall, se centra en les diferents vivències i els seus orígens. El quart ESTONES AMB EL MEU SILENCI, amb il·lustracions de Lluis Estopiñan, contempla el silenci com l’espai creatiu, tal com el temple de la creativitat. El cinquè, creat a quatre mans entre Jesús Costa i les seves pintures i un servidor intentant trobar la seva sensibilitat, ULLS DEL TEMPS PLOREN.

GLOPS ERÓTICS DE SOSPIRS BÍBLICS està inspirant en el llibre de la Bíblia Càntic dels càntics, excel·lent poema eròtic que traça les línies orientatives de les relacions amoroses humanes en el seu caminar cap a la transcendència. Cada poema porta per títol un verset del llibre bíblic i els diferents poemes procuren esdevenir el tast de l’amor entre un home i una dona com impulsor de la vida. La vinya i el vi en l’ideari bíblic hi juguen la metàfora de la vida en la que la vinya amb els seus ceps d’amples pàmpols i sucosos fruits desperta la passió provocada per la collita del raïm i la beguda del seu fruits que no és altra que la felicitat viscuda entre dues persones que s’estimen entranyablement.

La portada, molt significativa és obra del gran artista Lluis Estopiñan que li ha donat al llibre el valor afegit de la felicitat femenina alimentant l’amor universal. El pròleg és de Josep Serra Busquets, que amb un humanisme ple i productiu ha traduït la filosofia poètica en una realitat viva.

Les primeres llibreries on es troben són, LA GRALLA  i LLIBRERIA BUÑUEL de Granollers, i LLIBRERIA FARRÉS de Parets del Vallès.

ANIMES NEGRES, tema de la tertúlia literària del Niu d’Art

Manel Fortis, novel·lista de la Garrotxa ha dedicat la seva quarta novel·la a la temàtica negra en la que el sexe i la mort hi juguen un paroxisme accelerat. La llibertat sexual amb perfils de llibertinatge obre horitzons socials d’una convivència difícil fins a l’extrem d’anul·lar-la. És pedagògic parlar-ne o és millor oblidar? Les pors acostumen a ser incòmodes companyes de viatge. Estem en la mateixa qüestió del  nu portat a l’extrem en l’art. Però no podem oblidar que el sexe i la mort són realitats naturals i factors de convivència. Parlar del sexe és parlar d’una relació natural humana que en la societat té les seves funcions concretes i determinades amb conseqüències socialment valorades com a bones o dolentes. Com en tota acció humana i, la pràctica sexual és una relació humana, la seva cara positiva depèn directament dels objectius i motius dels actors de la relació. En l’argument de la novel·la, base de la tertúlia, pot portar fins a l’homicidi. La mort com a venjança social. I aquesta és una realitat davant la qual no podem tancar els ulls, perquè hi és. Sexe i mort són per naturalesa dos factors de convivència i el sexe té un objectiu de supervivència de l’espècie humana. La mort acompanya la vida i la seva presència ajuda a donar-li qualitat. Curiosament són dues  cares efímeres de la convivència i per ser efímeres no deixen de ser constructives envers la transcendència. La sexualitat i la mort són capítols de la filosofia de la vida i de la convivència perquè són factors constructius i que a la vida li donen el temps i li ofereixen l’eternitat. Malauradament com totes les accions humanes, el sexe i la mort són, massa sovint manipulats, a vegades barroerament i d’altres criminalment. Des de la mirada humana natural és obvi que, l’un i l’altre, mereixen un estudi per a un coneixement més profund i sobre tot pel respecte que es mereix el ser humà. El sexe i la mort, són actius de convivència, i com a tals els objectius de la seva realitat no poden ser distorsionats, ni tractats com instruments de venjança, sovint amagats com un acte de justícia. Des de la profunda filosofia humana el sexe i la mort són subjectes de l’art de la vida a tots nivells. Des de la racionalitat i la llibertat a la irracionalitat i el llibertinatge existeix l’espai de convivència que cal especificar perquè veritablement la sexualitat i la mort actuïn al servei de la humanitat en la pau de convivència i en la felicitat de la transcendència. Tant l’una com l’altre hi tenen molt a dir i la tertúlia del Niu d’Art al Restaurant EL JARDI pot ser-ne un exemple socialment constructiu. Dissortadament el temps que estem vivint ens posen davant dels nostres ulls clares manipulacions antihumanes del sexe i de la mort.

Espanya – Rep. Txeca 1 – 0

El partit de referència palesa abastament que en el futbol professional allò que interessa és guanyar, el com són fogues d’un altre paner. He vist per tele el partit i francament no és un partit que per joc fassi història  i si en fa serà pel resultat. I per a mi personalment allò millor de tot el partit és que el gol l’ha fet el jugador més odiat per Espanya. Catalunya li ha donat la mà a Espanya per no fer el ridícul. El partit l’he trobat avorrit i sense idees. El control total de l’equip de la Federació Espanyola no és senyal d’un gran joc si no d’un no saber com atacar davant una defensa que anava a totes. La sort li fou favorable a la selecció hispana a l’arribar el gol al minut vuitanta set del partit. Una sèrie excessiva de passis creaven avorriment i facilitaven la tasca defensiva dels contraris. Les jugades, que semblaven buscar el gol, no trobaven mai la porteria i les poques vegades que la trobaren el porter estava on havia d’estar. Francament no vaig veure sentit creatiu en l’equip espanyol. Si tenia algun sentit era facilitar la defensa al contrari. I poden estar contents els hispans perquè si una de les poques jugades de perill que els txecs van portar a la porteria espanyola s’hagués traduït en gol, amb tota seguretat que haurien perdut el partit. És molt fàcil dir que quan la pilota no val entrar no hi ha res a fer. Quina manera més simple de confessar impotència. És d’esperar que els partits futurs l’espectacle futbolístic sigui un espectacle esportiu qualificat, perquè partits com el que comento no fan afició per més que es victoregi la victòria final que per a mi no és merescuda, perquè per joc de sort els contraris d’haver guanyat també ho haguessin merescut. Senzillament li vaig trobar en falta creativitat amb un excés de tècnica innecessària per improductiva.