Violada. Una història d’amor, de Joyce Carol Oates

Una narració que corprèn i una vegada començada la lectura es fa difícil deixar el llibre sobre la taula. Verdaderament l’amor corre per viaranys força desconcertants. La història de la novel·la troba el punt de sortida en un comiat, que agraeix l’oferiment de ser acompanyades i la mare i la filla cauen en una de les pitjors trampes sexuals. Una violació en mans d’un grup de joves que deixen la mare tirada per morir-se i la filla que pogué amagar-se i salvar-se de l’emboscada. L’acció policial i judicial forma el gruix de la narració que descobreix les entranyes de la justícia i els recursos del mal per lliurar-se de les penes de presó. L’entramat posa al descobert  una judicatura corrupta, uns malfactors emparats pels responsable de la llei i com es fa justícia en un enfrontament dels indesitjables que lliurament i el descobert no amaguen la seva corrupció social. Una investigació embolicada per lliurar els responsables dels seus actes, ajudada per una víctima acusada d’una lleugera vida social i provocadora sentimental. Òbviament que mitjançant la cruesa de l’argument l’escriptora condueix la narració per camins creïbles per la seva realitat però mai socialment acceptades amb l’habilitat literària i cura dels moviments. El mateix procés porta a fer justícia del culpables al marge del jutge, de qui la narradora insinua comportaments impropis de la judicatura aconsellant els clients com han d’enganyar al jurat popular. La novel·la és una denúncia d’una societat corrupta a tots nivells, fins i tot en el legal i a la vegada descobreix com els malfactors reben el càstig per camins de legalitat sospitosa, però les víctimes, malgrat la greu problemàtica de la seva vida, troben la felicitat desitjada. La història és sempre el millor jutge i a la vegada aconsella que per la vida s’hi ha de caminar amb prudència, dignitat i civisme evitant amb el teu comportament tota mena de provocació. Provocar pot tenir males conseqüències i un cop patides tornar a la normalitat és un camí llarg, difícil i dolorós, però possible. Una novel·la crua però alliçonadora de l’enfrontament entre el bé i el mal.

ENTRE ELS ACTES, de Virgínia Woolf

La darrera novel·la de l’escriptora anglesa que m’ha ensenyat a contemplar-me com un narrador en la dramatúrgia de la vida. A mesura que avançava en la seva lectura descobria com era l’horitzó de la humanitat i com es desenvolupen les persones per el gran escenari del  món. Una novel·la, bàsicament sense argument, essent el fonamental la realitat de l’existència. Amb una habilitat magistral a l’hora de presentar els personatges i definir-los dibuixant-los, els mou en un ambient natural descrit de tal manera que es capten les olors de les flors i se sent la suavitat de l’aire fregant la pell. Al costat d’una qualitat poètica que dóna vida als sentiments una profunda filosofia de la vida que ensenya a caminar pel món. Ensenya a ser actors. Però l’abast de la pedagogia escènica esdevé força global perquè no són només els actors que mereixen l’atenció sinó aquells moments en els que actors i espectadors interactuen fins i tot ens els entreactes Els moviments dels entreactes couen les veritats de la filosofia de la vida i seleccionen les persones per la seva capacitat social. I és tal la profunditat dels moviments que actors i espectadors esdevenen els dramaturgs de l’obra. En el missatge s’hi descobreix un objectiu molt clar: ajudar als altres, independentment de la classe i situació social. En un moment determinat en la que l’escriptora para esment en la civilització exclama que se li amuntegava tota la població de les immensurables profunditats de la ment. I al pensar que a Anglaterra ningú fa res a canvi de res si li obra la ment que la faria feliç si pogués escriure una obra de teatre sense públic. El públic seria només ella. Per què arriba a la conclusió que cada persona forma part del tot, senzillament és humanitat. Una conseqüència d’aquesta idea la palesa quan escriu “Anglaterra sóc jo.”

I en aquesta filosofia ens confessa l’autora que tres emocions constitueixen el gruix de la vida humana: amor, odi, pau. En el desenvolupament de l’obra de teatre no hi manquen escenes d’una forta dramatúrgia amb definició d’excel·lents actors i actrius i de la mateixa manera que l’escriptora sap presentar els protagonistes de l’acció i l’entreacte, també és mestre en l’anàlisi que en fa el públic de la veritat i qualitat de l’obra de teatre. Una novel·la d’un gran missatge de la veritat del teatre en la vida, com titulava Calderón de la Barca una de les seves obres, El Gran teatre del mundo, Virgínia Woolf ens presenta com és la vida, la gran novel·la, la millor narrativa del món. Senzillament aquesta és la idea i l’emoció que m’ha gravat en el meu esperit la novel·la de Virgínia Woolf.

Francesc Payàs a l’espai tranquil Barbany

Francesc Payàs és una institució i una persona que deixa petja per la seva dedicació en tot allò que creu i fa seu. I s’hi lliura plenament amb aquella saviesa senzilla i humil que la natura regala a l’ésser humà. Curiosament dóna la impressió que en Payàs és omnipresent, omnipresència que necessita una lectura acurada perquè esdevé un dels moltíssims missatges que la natura envia als humans i que massa sovint els humans ni llegim i allò que és pitjor, ignorem. Francesc Payàs té la virtut de ser-hi i no falta mai als grans esdeveniments i no tan grans de la ciutat. I la Festa Major és una de les oportunitats. I enguany hi és present amb una exposició dedicada a l’esport presentada per ell mateix a l’espai tranquil Barbany. Artísticament no mereixerà un capítol en la història de l’art però humanament i emotiva té un valor personal i fins i tot històric remarcable. Payàs fa un repàs per moments i esdeveniments de l’esport granollerí i al mateix temps ha fet un homenatge a persones capdavanteres esportivament a la capital del Vallès Oriental. No és una exposició exhaustiva de l’esport granollerí perquè és una mostra testimonial basada en la seva presència en els moments viscuts per ell de cada esport. Òbviament els esports que se’n porten la palma són el futbol, el bàsquet, l’handbol i la natació. I precisament personalment penso que el mèrit de la mostra rau en la presència de Francesc Payàs en els moments dels fets i en la voluntat de perpetuar-los i en el reconeixement a les persones protagonistes. Amb un  treball exhaustiu perquè ha remogut cel i terra per argumentat el seu relat amb una visió artística molt personal, Francesc Payàs continua la seva tasca de pregoner de Granollers i de mur de ressonància de la vida de la capital vallesana. La història en parla poc o gens de persones com Francesc Payàs però penso que les poblacions que compten entre els seus ciutadans tals persones, gaudeixen d’un valor afegit perquè són un ressò constant de la vitalitat d’un poble.

LA ESCALA SAGRADA, de Sebastián Cazeneuve

Novel·la amb un missatge transcendent de vida que com l’autor escriu “toda nuestra vida està unida a la Gran Vida”. Novel·la amb una base filosòfica zen però intensament arrelada en la doctrina de “joc sóc la resurrecció i la vida de l’evangeli”. Guanyar la pròpia vida és el fil conductor que comença la seva narració amb una destrucció que esdevé el leimotiv que porta a trobar la veritat del ser. Una erupció del volcà Puyehue que va cobrir de sorra la població  de Villa la Angostura, població de l’autor i del protagonista de la novel·la i és el punt arrencada motivat per un brunzit que porta a descobrir “la escala sagrada”, motiu musical profeta de la universalitat i globalitat. La incidència de la música en la vida és una explicació de la tesi bàsica de la novel·la de tothom és vida. I precisament descobrir la veritat de la pròpia existència és la raó del fet temporal de ser amb un objectiu de base religiosa. I la música, el brunzit que és   nota musical que sentia el protagonista desprès de l’erupció volcànica, serà el fil conductor de la seva vida fins descobrir la plenitud de l’amor que trobarà gràcies a l’escala musical. L’autor en la portada del llibre hi presenta aquest pensament: “El hombre intentó transformar la Tierra. Ahora la tierra transformarà el homnbre”. I per  què. Senzillament perquè l’home és també terra. La relació és tan intensa que identifica. I quin paper hi juga la música? Senzillament cada persona gaudeix d’una sensibilitat en l’escala sagrada que el capacita per sentir sons molt especials que profetitzen esdeveniments històrics, com ho fou el del volcà esmentat. Gaudir d’aquesta capacitat crea una relació tan íntima i converteix la persona en tan global que la converteix en profeta de la seva vida i del seu entorn. Però allò que cal primerament és descobrir quina és la seva vida, que en la novel·la acaba amb la trobada del seu amor, en un procés llarg i treballat per un camí menat per la filosofia zen. La música desperta i la religió mena i amb una bona connexió la vida és vida perquè forma part de la Gran Vida, que esdevé desprès del temps, immortal amb el Jo sóc la vida, de l’evangeli. La gran lliçó de la novel·la rau en el fet de saber escoltar i conèixer la teva nota musical i seguir el fil de la seva profecia. Descobrir la vida és la tasca indispensable de l’existència. L’escala musical són la primera síl·laba de cada vers  de l’himne de Sant Joan escrit el segle VIII. Un mandala ens representa la freqüència amb que cada instant la naturalesa emet els seus sons que la persona humana percep. Allò que cal és ser capaç d’escoltar i d’acord amb el missatge, actuar. Una novel·la que coincideix perfectament amb la filosofia del globalisme de Lluis M. Xirinacs. Que n’és de sàvia la natura. I pensar que els homes som natura i massa sovint ho oblidem!.

La meravella del cos humà

Les diferències en la humanitat  tenen en el cos de la persona una de les bases analítiques significatives. I l’esport un mesurador extraordinari. I el Jocs Olímpics l’anàlisi global. Els Jocs Olímpics, al marge de les possibles corrupcions, m’han convidat a valorar la meravella que és el cos humà. El sol fet de ser definidor de la persona ja li dóna transcendència però el formar part d’un tot amb l’esperit del ser humà el catapulta a límits d’infinitud. El cos en ell mateix és una escultura excepcional però la possibilitat de crear amb postures i expressions innombrables crea una exposició d’art de dimensions mundials. I els Jocs Olímpics esdevenen una oportunitat extraordinària per gaudir aquesta exposició. El fet de ser escultures escollides i esportivament treballades afavoreix una creativitat inimaginable d’imatges perquè tots els esports són font d’inspiració. Verdaderament l’esport és un gran estudi artístic del cos humà, però aquesta obra d’art és possible en les diferències gràcies a l’aportació de la psique. Cada modalitat esportiva és un obrador artístic amb personalitat pròpia. Els esports individuals són

sense cap mena de dubte els més creatius i els col·lectius hi aporten cocreativitat, una imatge col·lectiva. Però el goig de visionar l’exposició és superior si es presencia la modalitat esportiva en directe. És veritat que el cos té unes capacitats limitades, tot i que són moltes, però les escultures que es visionen son diferents si la sala d’exposicions és una piscina, unes pistes d’atletisme, un pavelló esportiu o la naturalesa oberta. I en una piscina les diferències les donen les diferents modalitats ja sigui natació sincronitzada, curses de natació, salts o waterpolo; i en atletisme si les curses són de velocitat, resistència o relleus. Les escultures dels esports d’equip ens donen la possibilitat de gaudir de la individual o col·lectiva. Allò que es verdaderament impactant rau en la relació ser humà naturalesa, ja

sigui aigua, aire i terra, com aquesta relació desemboca en una varietat tan rica d’imatges, riquesa que augmenta amb la creativitat de cada esportista. Quan penso sobre la creativitat artística de l’esport m’entristeixen totes aquelles manipulacions que fan de l’esportista un ninot de l’egoisme vingui d’on vingui la manipulació. I també m’entristeix al comprovar que el programa educatiu de les nacions no li donen a la pedagogia de l’esport el temps i la formació indispensable perquè assoleixi els seus objectius. Òbviament que les competicions són les exposicions ideals per demostrar els treballs realitzats, però també ho que  molts esportistes es queden pel camí per culpa d`objectius que obliden que l’esport és un factor de convivència, de la gran obra d’art que hauria de ser la humanitat en cada moment. Però malgrat tots els inconvenients el cos humà és una meravella de la naturalesa. I l’esport ho fa palès.