LA DONA JUSTA, de Sàndor Marai.

La lectura d’aquest llibre de l’hongarès Sándor Marai m’ha brindat l’oportunitat, a la vegada que llegia, de reflexionar sobre la natura humana. Pensar en el significat de l’home, des de diferents vessants i també des de diferents vessants sobre la dona. Més que una novel·la és per a mi un tractat de psicologia amb la pedagogia de l’observació. Dividit en tres parts molt alliçonadores, protagonitzada cadascuna d’elles pels tres protagonistes de la història a través de les relacions d’un home singular que es casa i es divorcia i les dues dones pertanyen a classes socials diferents. La primera esposa que arriba al matrimoni desprès d’un procés complicat i desconcertant, protagonitza la primera part d’una psicologia complicada pel nivell social d’ambdós protagonistes de classe social adinerada. Però en el procés hi juga poderosament la minyona humil i pobre però d’una bellesa natural que atrau i es desitja. La clau del matrimoni amb la rica està en el fet del comportament de la minyona que fuig la relació amb el senyor de la casa i empresari important. Però els diners no ho poden tot quan la natura interfereix i òbviament el matrimoni es trenca. La segona part el professor de la història és el marit divorciat que s’allarga en explicacions sobre el tracte i comportament de les dones i com ell allò que vol és descobrir la dona justa per gaudir de la seva companyia. Però quina és la dona justa per a un home de negocis que li ocupen totes les hores del dia i el seus diners sempre estaran disponibles pels capricis de la dona que ell vol. Però en els seus pensaments se n’adona que la minyona que l’ha rebutjat per covard l’està esperant, gràcies a un signe extern. I acaba casant-s’hi. Però el matrimoni no era per amor per part d’ella com ho donen a entendre diferents comportaments. La minyona, en cert punt, es pensava que  la dona justa seria aquella que s’adaptava a la seva manera particular de ser de l’espòs.. Però ell ho perd tot, riquesa i segona dona. I la tercera part protagonitzada per la minyona és una extraordinària lliçó d’allò que significa la cultura en la vida de les persones. I els raonaments són fruit del coneixement d’un  músic, que no esdevé espòs, però sí confident i dialogant que observa, dedueix i posa en pràctica. La dona justa, dedueixo, és aquella que descobreix el veritable camí de la seva vida i sap desfer-se del cant de les sirenes siguin riques o tinguin aspectes de culturals. L’he trobat interessant per què ajuda a pensar mentre el llegeixes.

ESPAI LA GRALLA PRESENTA “ULLS DELS TEMPS PLOREN”

Art, poesia i música protagonitzaren l’acte de presentació de l’exposició i llibre del mateix nom “Ulls del temps ploren”. El crític d’art Josep M. Cadena, amb el seu mestratge glosà les pintures i el llibre reflexionant amb el seu acurat criteri artístic sobre la bondat i els mèrits de les pintures i el significat d’un treball conjunt entre l’artista i el poeta. Previ a les paraules de presentació la jove compositora cubana resident a Granollers oferí als assistents una emotiva composició que acompanyava amb la música del teclat. I el Sr. Cadena aprofità la presència musical a l’acte per remarcar la importància i incidència de les tres maneres de manifestació artística en el desenvolupament cultural dels pobles i de les persones.

Molt aplaudides les paraules sàvies del crític català, seguides per una exposició explicativa del sentit i el perquè de la seva obra per part de Jesús Costa. Anteriorment el Sr. Cadena havia remarcat la significativa visió humanista de la història per part del pintor, que explicà el seu procés i per què en les obres de l’exposició presentada i que són part i motiu del llibre, també presentat, els ulls hi tenen un paper protagonista. Saber llegir les visions de les diferents situacions de la humanitat porta a entendre el perquè succeeixen moltes històries de les persones i de la humanitat a tots nivells. En el seu comentari, el crític d’art s’havia referit al significat de plorar i somriure com capacitats del ser humà en el procés de creixement i convivència.

Una nova intervenció de la pianista Yani afavorí l’aprofundiment del significat de l’exposició i a les meves paraules que es fonamentaren en la lectura de quatre poemes. Poemes que interpretaven missatges de les pintures. Un poema amb referències a les pomes contemplades des de la finestra d’una presó que facilitaren la metàfora de l’amor com una presó que s’allibera amb el mossec d’una poma que significa la voluntat d’estimar. I amb un versos del poema STOP i una nova cançó va acabar l’acte. Els darrers versos del poema diuen: “Necessites temps per ser tu, / quan n’estiguis segur / l’ull de la teva mà retirarà l’stop / i davant teu / una nova muntanya / amic grimpador de la vida.” La vida continua, és un cim que cal ser grimpador per assolir-lo. La metàfora de l’acte significava que per grimpar estris bàsics són l’art, la poesia i la música.

Records artístics del Niu d'art

Jaume Moroldo, artista veneçolà, que viu a La Garriga, i el seu art conegut arreu, molt amic del President del Niu d'Art ha creat els vint penjois que reproduim, amb la particularitat que són peces úniques creades expressament pel Niu d'Art i com es pot comprovar en la darrera foto, cada penjoi porta gravat en el seu revers l'anagrama del Niu d'Art. L'artista enb el seu treball ha respectat tenint molt present que el Niu d'Art és una entitat de creació i promoció de la poesia i per aquesta raó tots els penjois s'ha dissenyat amb signes poètics, predominant les lletres. Jaume Moroldo hi ha treballat amb molta cura esmerçant-hi tota la seva sensibilitat artística. La seva especialitat fonamental és la pintura, havent guanyat premis importants a Catalunya i més enllà de les nostres fronteres.

Aquestes peces úniques, que com a tals el seu preu és molt raonable, només es poden demanar a l'entitat paretana del Niu d'Art poètic. I esperem que siguin una de les novetats en la Festa de la Poesia, que se celebra el dia 15 d'octubre de 2016, al Teatre de Can Rajoler amb el lliurament de premis als guanyadors del concurs de poesia inèdita i al de rapsodes.

Niu d'art poètic de Parets del Vallès en totes les seves activitats treballa amb entusiasme per què el nom de la seva població sigui conegut arreu com una població catalana referent

en el món de la poesia. I una  demostració de l'esforç i dedicació dels seus associats son els actes organitzats que tots porten el segell d'un Parets poètic. I aquestes peces decoratives, amb un llenguatge que no és la paraula, són també petits poemes que es poden lluir penjats del coll amb la peculiaritat que essent peces úniques només les pot lluir una persona.

Només recordar que enguany s'homenatja a la poetessa Olga Xirinacs i el darrer diumenge, 30 d'octubre al teatre de Can Rajoler a Ramon Llull en el set cents aniversari de la seva mort. Respirar cultura és qualitat de vida

Albert Cubells a Sant Pere de Vilamajor

ATRAPADOS, de Montserrat Llor

Un llibre de memòria història, quina lectura m’ha traslladat a la intel·ligència de la humanitat i de quina és la realitat de la història. La dita llatina, homo, hominis lupus, podria ser la conseqüència trista de molts moments del comportament humà. I en aquest comportament el joc de si no estàs amb mí, estàs contra mí, és una norma amb la que es justifiquen escalofriants injustícies. Tenia jo 7 anys, quan la guerra incivil espanyola. No en tinc massa de records dolents i força de bons. És veritat que a dos cents metres de casa van assassinar a la cuneta dos capellans i que a casa meva es va amagar un matrimoni, el marit havia estat davant del piquet d’afusellament i el seu gendre feia guàrdia a la porta de casa seva quan l’anaren a detenir els milicians. En vaig viure més de bones perquè al meu poble cada vegada que els de la FAI hi arribaven eren expulsats immediatament. Els temps de guerra fou pacífic fins al punt que el mestre del poble era un capellà, que el poble no ho sabia, només l’Ajuntament i a casa meva cada dilluns se celebrava l’Eucaristia. La retirada dels republicans i l’arribada dels nacionals, a casa fou molt significativa. Fou Casal del comandament d’uns i dels altres. I la meva memòria em diu, que el comportament envers la  tropa i el propi no hi havia diferència. Els republicans feien uns banquets de carn i que a mi nen em causava vergonya quan davant de casa als soldats se’ls hi servia un plat d’aigua calenta amb quatre cigrons i els nacionals igual. El tracte amb els de casa fred i més aviat amb exigències. I uns eren els dolents i els altres els bons. La lectura d’ ATRAPADOS  m’ha alliçonat sobre la injustícia de la justícia. Cometre les barbaritats i crims amb el dret de guerra per haver-la guanyada denuncia un gran desconeixement de la veritat del ser humà. Declarar justa una mort perquè era contrari és una immoralitat, un crim contra la humanitat i la implantació de l’odi com ordre social. La lectura d’ATRAPADOS  m’ adoctrinat sobre la capacitat de la naturalesa humana de superar els pitjors moments de la vida i, a la vegada, sobre la inhumanitat que vol governar la història. També m’ha adoctrinat de com marca a les persones perseguides i als seus fills i néts, una lliçó que dissortadament la política espanyola de la democràcia no ha après encara. Dóna la impressió que són els hereus del franquisme que basa la seva força i la licitud de les seves lleis en el poder de les armes. Per altra banda m’ha cridat l’atenció com, avis i àvies, que foren nens i nenes deportats a Rússia per fugir del feixisme parlen del comunisme i del tracte que reberen, sentint-se encara russos. La lectura del llibre m’ha recordat les paraules d’un professor meu escolapi quan jo era  estudiant que ens digué, que la història li deurà molt al comunisme. I encara li deu. Però, llegint amb mirada neutral i sense prejudicis, de la lectura es dedueix com hi ha persones que des d’el poder traeixen la història i la naturalesa per una raó simple, ells són la veritat. Llegint aquest llibre m’he reafirmat en el que he expressat manta vegades: si Stalin hagués estat en lloc de Franco i Franco en el de Stalin, la història hauria transcorregut igual perquè els dos eren manipuladors de dues filosofies. Stalin, la d’Engels i Carles Marx i Franco, la de l’evangeli. Un llibre que és bo llegir per alliçonador.

Job / La llegenda del Sant Bevedor, de Joseph Roth

Escriptor austríac, d’origen jueu, (1894-1939) ha desenvolupat, en les dues històries del llibre, la base religiosa de l’ésser humà amb una visió d’infinit des de les relacions humanes efímeres i intranscendents però que acaben amb una aspiració de transcendència i precisament t en ambdues narratives és la  mort el protagonista que la projecta. Job, la més desenvolupada, amb el títol denuncia la història d’un personatge del temps de l’autor, emmirallat en el llibre bíblic del mateix nom. La seva religiositat pateix una greu davallada a causa d’uns fets familiars, que com en el llibre bíblic, culpa a Déu de les seves desgràcies. Òbviament que les desventures són pròpies del segle XX per fets que desestabilitzen la família i causen greuges psicològics, religiosos i cívics. Però en l’interior del personatge una guspira de llum es deixa sentir en els moments crítics i fa preveure una recuperació final de la seva fe. Com en el llibre de Job, el protagonista descobreix els seus contrincants en la família, esposa i fills, amb accions contràries a la seva religiositat jueva. La situació esdevé límit quan la família es veu obligada a traslladar-se d’Europa a Nord Amèrica, amb una greu recança de deixar el seu darrer mill, nat paralític amb una malaltia llarga i difícil de guarició. I és precisament aquest fet la clau que solucionarà el problema. No només es guareix si no esdevé un personatge important que tornarà la fe al pare i a l’hora de morir, morirà en la pau del seu Déu. Una narració que des de la impossibilitat més acceptada, el pare es recupera com a jueu creient, econòmicament com a responsable de la família i malgrat la pèrdua de familiars molt estimats, l’esposa i dos fills, la recuperació de la seva fe abraça l’amiga mort en el moment de la gran transcendència.

La segona història, un bevedor que fa de la beguda la seva normalitat, malgrat que la  sort l’acompanya en moments d’economies difícils i trampejant en les seves relacions humanes, econòmiques i amoroses, la sort el salva en moments problemàtics, acompanyat d’una fe respectuosa però necessària en una Santa, Sta. Tereseta, que convida a pensar com la bona voluntat malgrat les aparences negatives, també obres les portes a l’hora de la veritat definitiva, la mort.

Un llibre que, crec, s’ha de llegir sense prejudicis, perquè el camí de la vida es troba marcat des d’altres estances superiors. Les dues morts amb que acaben les dues narratives són prou significatives.

Violada. Una història d’amor, de Joyce Carol Oates

Una narració que corprèn i una vegada començada la lectura es fa difícil deixar el llibre sobre la taula. Verdaderament l’amor corre per viaranys força desconcertants. La història de la novel·la troba el punt de sortida en un comiat, que agraeix l’oferiment de ser acompanyades i la mare i la filla cauen en una de les pitjors trampes sexuals. Una violació en mans d’un grup de joves que deixen la mare tirada per morir-se i la filla que pogué amagar-se i salvar-se de l’emboscada. L’acció policial i judicial forma el gruix de la narració que descobreix les entranyes de la justícia i els recursos del mal per lliurar-se de les penes de presó. L’entramat posa al descobert  una judicatura corrupta, uns malfactors emparats pels responsable de la llei i com es fa justícia en un enfrontament dels indesitjables que lliurament i el descobert no amaguen la seva corrupció social. Una investigació embolicada per lliurar els responsables dels seus actes, ajudada per una víctima acusada d’una lleugera vida social i provocadora sentimental. Òbviament que mitjançant la cruesa de l’argument l’escriptora condueix la narració per camins creïbles per la seva realitat però mai socialment acceptades amb l’habilitat literària i cura dels moviments. El mateix procés porta a fer justícia del culpables al marge del jutge, de qui la narradora insinua comportaments impropis de la judicatura aconsellant els clients com han d’enganyar al jurat popular. La novel·la és una denúncia d’una societat corrupta a tots nivells, fins i tot en el legal i a la vegada descobreix com els malfactors reben el càstig per camins de legalitat sospitosa, però les víctimes, malgrat la greu problemàtica de la seva vida, troben la felicitat desitjada. La història és sempre el millor jutge i a la vegada aconsella que per la vida s’hi ha de caminar amb prudència, dignitat i civisme evitant amb el teu comportament tota mena de provocació. Provocar pot tenir males conseqüències i un cop patides tornar a la normalitat és un camí llarg, difícil i dolorós, però possible. Una novel·la crua però alliçonadora de l’enfrontament entre el bé i el mal.